Finalment, després de 59 anys d’haver-se fundat, ETA ha deixat d’existir. Per als qui hem crescut amb el seu nom omplint informatius i formant part d’un paisatge tan dolorós com complex, semblava que aquest dia no havia d’arribar mai. La posada en escena s’ha dut a terme al nord del País Basc, a la petita població de Kanbo, i la casa que n’ha acollit la certificació definitiva de la dissolució va pertànyer a Edmond Rostand, el poeta i dramaturg autor del famós Cyrano de Bergerac. A l’acte van participar-hi algunes personalitats conegudes a nivell internacional, des de Gerry Adams a Michel Camdessus, entre molts altres, així com representants polítics locals, relacionats amb la majoria de partits polítics francesos. Aquesta circumstància contrastava amb l’absència de cap representant del govern espanyol o del sistema espanyol de partits polítics, ja que, del sud del país, només hi havia el PNB, Bildu i el Podem basc. El president Urkullu i la presidenta Barkos valoraven l’esdeveniment com el gest imprescindible per a l’inici d’una etapa nova al seu país.

No hi ha hagut una sola ETA, sinó moltes. Més enllà del rebuig ètic o moral que pugui provocar sempre l’ús de la violència, en qualsevol circumstància, o la convicció de la utilitat o inutilitat de la seva pràctica, el cert és que una cosa és l’organització armada basca que va combatre la dictadura franquista i una altra el grup terrorista que desplegà la seva acció en el marc d’una democràcia espanyola, homologada internacionalment i amb Espanya sent membre de la Unió Europea. La primera va tenir, si no la simpatia, la complicitat o la justificació de sectors no pas menors de l’antifranquisme arreu, sí una certa comprensió, almenys en casos molt concrets com en l’atemptat que costà la vida a l’almirall Carrero Blanco, el 1973. La segona fou la més sanguinària i la que matà més persones sense cap vinculació professional o política amb el conflicte i que, a més, actuà en territoris que patien també la mateixa opressió nacional per part d’Espanya, per exemple aquí, en terres catalanes, amb un nombre esgarrifós de víctimes.

El final d’ETA ha estat conseqüència no pas d’un sol factor, sinó de molts alhora. És cert que la contundència de la repressió policial, les infiltracions dels serveis d’intel·ligència espanyols i la política de dispersió de presos hi han contribuït i molt. Però no han estat menors altres elements com ara, i sobretot, la circumstància que la majoria immensa de la societat basca -tan castigada pels morts d’una banda i l’altra, així com pel desgast de l’impost revolucionari-, ja feia temps que havia desconnectat, emocionalment i políticament, d’ETA, començant per la mateixa esquerra abertzale, des del convenciment que la seva existència era un obstacle insalvable en el camí d’un horitzó d’alliberament nacional. La inutilitat i, més encara, el caràcter contraproduent de la violència per aconseguir objectius polítics, a l’Europa contemporània, era una evidència per a tothom.
 
Ha desaparegut ETA, però les mentides i la repressió del nacionalisme espanyol continuen amb més vitalitat que mai. Quan existia, hom assegurava que “sense violència es pot parlar de  tot”. És ben clar que mentien aleshores i que continuen fent-ho ara. Quan deixaren de matar, aquell gest mai no fou ben rebut, ni celebrat, perquè, deien, “el que cal és que tornin les armes i llavors ja en parlarem”. Quan van fer-ho, amb supervisió internacional i l’assistència imprescindible de França, tampoc no fou rebut com una bona notícia, i llavors la cantarella adoptà la fórmula següent: “El que ha de fer ETA és desaparèixer”. Bé, doncs, ja ho ha fet. I el govern nacionalista espanyol i els partits de tot el ventall parlamentari que en comparteixen la concepció d’Estat, novament, no en tenen prou. És aquest l’únic cas en la història en què una organització armada es dissol i, paradoxalment, l’estat que era escenari de la seva violència no sols no hi participa, sinó que no celebra la desaparició definitiva com una molt bona notícia. Sembla talment que, en el fons, els sàpiga greu, perquè contra ETA, l’Espanya de sempre tenia més fàcil el discurs intolerant i uniformador de sempre.

Espanya necessita sempre algú a qui penjar la llufa de terrorista per a justificar la seva política assimilista i repressora de la diversitat. ETA, doncs, era la seva gran coartada. En absència seva, ara han substituït els bascos pels catalans, ETA pels CDR, l’ANC i Òmnium Cultural (Òmnium Cultural!!!) i la paraula i el concepte de terrorisme, pels mots violència, violents, odi, incitació a l’odi, fractura social, colpistes, etc. Qualsevol cosa excepte seure a taula i parlar, perquè sembla que Espanya s’entesti a demostra al llarg de la història, un cop i un altre, que no sap parlar, ni escoltar, sinó tan sols reprimir i imposar. El PP continua alçant la bandera del nacionalisme espanyol, competint amb Cs, un cop incorporat el PSOE a la causa, aquest sense discurs propi, ni iniciativa creïble, més enllà de la retòrica buida i devaluada del federalisme impossible i tampoc no desitjat de debò.

ETA ja no hi és, però en queden les víctimes, les que van fer-se en nom de la independència del País Basc i les ocasionades apel·lant a la unitat d’Espanya, pels GAL o el Batallón Vasco-Español. I les víctimes sense ningú que en reivindiqui la trista autoria. I els nombrosos casos de tortura policial sense penalitzar. ETA no ha demanat perdó per les víctimes no alienes al conflicte, és cert. Tampoc no ho han fet, ni a les alienes ni a les que no ho eren, els culpables de les morts de l’altra banda, ni tampoc ningú no ha entonat cap mea culpa per la pràctica sistemàtica de la tortura en dependències oficials, pagades per tothom. La veritat queda lluny de la guerra bruta d’uns i d’altres, queda lluny, molt lluny. Com hi queden també els presos dispersos a centenars de quilòmetres de distància de casa, dels quals a qui es castiga és a la família, amb desplaçaments llargs, temps, diners i incomoditats, mentre França ja n’ha començat l’acostament a presons més properes al seu domicili.

Tant els que van seguir tot l’acte en directe per televisió, com els que n’han sentit a parlar després, tothom té el seu propi criteri sobre el tema i, probablement, en alguns casos, també la seva pròpia experiència personal sobre alguns fets relacionats amb aquesta organització. Jo, com el Xango, el Charles i el Jaume, he tornat al gener de 2004, a aquell dia fred i ventós, quan un desconegut se’ns acostà al Xango i a mi per a demanar-nos, com era convingut prèviament, si volíem anar a veure la platja. I vam dir que sí. I vam estar hores i hores parlant de política amb ETA, només de política, i a favor de la via política, pacífica i democràtica per a resoldre, a l’Europa del segle XXI, tots els conflictes. Inclosos, clar, el conflicte que s’ocasiona quan un poble que vol ser lliure i crear el seu propi estat democràtic topa, repetidament, amb el mur de l’estat que ho impedeix per tots els mitjans, inclosos els violents. Vam dir-los que no crèiem en cap més via que no fos aquesta. Han passat catorze anys, però, al final, ells també ho han acabat creient. Ja no hi haurà més morts, doncs, en nom del dret inalienable i imprescriptible del poble basc a tenir el seu estat, si així ho vol. Una decisió així no potser més que celebrada. I nosaltres vam aportar-hi, en el desert del desenllaç final, el nostre propi gra de sorra. I vam fer-ho convençuts, malgrat el linxament dels previsibles i les punyalades a l’esquena dels considerats propis. Llavors, com ara, sempre vam creure que va valer la pena parlar-hi.