Vasos comunicants
«L’enfrontament entre institucionals i activistes té molt a veure amb la paciència política, la confiança en la negociació, l’acceptació o no del llarg termini»
Ara a portada
20 de desembre de 2018
Aquest divendres, a Barcelona, confrontaran de manera molt clara els dos corrents estratègics de l’independentisme, l’institucional i el de l’activisme de carrer. Els dos corrents han coexistit, diria que gairebé des del primer moment en què podem parlar d’independentisme.
Sempre han conviscut emmarcats en el corrent més genèric del catalanisme polític, on han estat minoritaris fins al 2012. Des de llavors n’han ocupat l’espai central, i tots dos, el vessant institucional i l’activista, han caminat junts i prou coordinats. Fins fa uns mesos.
El terratrèmol del 27 d’octubre i les seves ramificacions van desembocar en una crisi interna del moviment independentista, que es va dividir entre els partidaris de mantenir la via resistencialista i restitutiva del govern de Carles Puigdemont, i els defensors de renunciar a la unilateralitat i apostar per aprofundir el diàleg. La història és coneguda, no m’hi estendré.
El fet és que els esdeveniments han anat separant aquestes dues vies que, amb els últims esdeveniments, han arribat al xoc, i no només dialèctic (em refereixo, per exemple, a l’actuació dels mossos del govern independentista contra independentistes mobilitzats a Girona i Terrassa). El president de la Generalitat, Quim Torra, intenta mantenir el difícil equilibri entre les dues vies, i ha acabat rebent, aquest cop en termes metafòrics, per dues bandes.
L’enfrontament entre institucionals i activistes té molt a veure amb la paciència política, la confiança en la negociació, l’acceptació o no del llarg termini . La falta de resultats concrets en la relació amb el govern de Madrid i la persistència de la justícia espanyola en mantenir decisions que una part important de la població considera inacceptables –i la desconfiança en un judici just- anima els que creuen que no hi ha res a parlar.
En canvi, si es veiés que el diàleg aporta algun avenç, per petit que sigui, els que tindrien arguments serien els altres. És com un joc de vasos comunicants: més enllà dels totalment convençuts de cada banda, el gruix de l’independentisme bascularà cap a un vas o l’altre en funció dels resultats.
De cara a aquest divendres, el sector institucional ha apostat fort: la reunió Torra-Sánchez amb consellers i ministres pel mig, el gest de PDECat i ERC votant el sostre de despesa del govern espanyol o la petició als presos perquè aturessin la vaga de fam.
L’unilateralisme també ha fet tot el possible per estar present, amb les diferents convocatòries de mobilització, marxes lentes de cotxes, i altres protestes contra la celebració del Consell de ministres a Barcelona. La seva gestualitat serà més visible, per motius obvis. En canvi, l’altra part té la carta d’oferir resultats concrets. D’aquests resultats, o de la credibilitat de les promeses que en treguin, en dependrà l’equilibri futur dels vasos comunicants.
Ah, i si poseu “Govern Sánchez” al bloc institucional, i “PP-Cs i altres” al bloc radical, tindreu un doble joc de vasos comunicants amb curioses transferències entre si.
Sempre han conviscut emmarcats en el corrent més genèric del catalanisme polític, on han estat minoritaris fins al 2012. Des de llavors n’han ocupat l’espai central, i tots dos, el vessant institucional i l’activista, han caminat junts i prou coordinats. Fins fa uns mesos.
El terratrèmol del 27 d’octubre i les seves ramificacions van desembocar en una crisi interna del moviment independentista, que es va dividir entre els partidaris de mantenir la via resistencialista i restitutiva del govern de Carles Puigdemont, i els defensors de renunciar a la unilateralitat i apostar per aprofundir el diàleg. La història és coneguda, no m’hi estendré.
El fet és que els esdeveniments han anat separant aquestes dues vies que, amb els últims esdeveniments, han arribat al xoc, i no només dialèctic (em refereixo, per exemple, a l’actuació dels mossos del govern independentista contra independentistes mobilitzats a Girona i Terrassa). El president de la Generalitat, Quim Torra, intenta mantenir el difícil equilibri entre les dues vies, i ha acabat rebent, aquest cop en termes metafòrics, per dues bandes.
L’enfrontament entre institucionals i activistes té molt a veure amb la paciència política, la confiança en la negociació, l’acceptació o no del llarg termini . La falta de resultats concrets en la relació amb el govern de Madrid i la persistència de la justícia espanyola en mantenir decisions que una part important de la població considera inacceptables –i la desconfiança en un judici just- anima els que creuen que no hi ha res a parlar.
En canvi, si es veiés que el diàleg aporta algun avenç, per petit que sigui, els que tindrien arguments serien els altres. És com un joc de vasos comunicants: més enllà dels totalment convençuts de cada banda, el gruix de l’independentisme bascularà cap a un vas o l’altre en funció dels resultats.
De cara a aquest divendres, el sector institucional ha apostat fort: la reunió Torra-Sánchez amb consellers i ministres pel mig, el gest de PDECat i ERC votant el sostre de despesa del govern espanyol o la petició als presos perquè aturessin la vaga de fam.
L’unilateralisme també ha fet tot el possible per estar present, amb les diferents convocatòries de mobilització, marxes lentes de cotxes, i altres protestes contra la celebració del Consell de ministres a Barcelona. La seva gestualitat serà més visible, per motius obvis. En canvi, l’altra part té la carta d’oferir resultats concrets. D’aquests resultats, o de la credibilitat de les promeses que en treguin, en dependrà l’equilibri futur dels vasos comunicants.
Ah, i si poseu “Govern Sánchez” al bloc institucional, i “PP-Cs i altres” al bloc radical, tindreu un doble joc de vasos comunicants amb curioses transferències entre si.