Van arribar fa un any a l'escala. A ell, amb els 70 complits de llarg, fosc com la nit i més prim que un secall, se'l podria confondre fàcilment amb Compay Segundo de no ser perquè el músic cubà ja fa temps que balla el Chan Chan entre la terra i el cel. La seva dona, una mica més jove, cabells llargs tenyits de negre, té tot l'aire de Maria Fèlix, "Maria Bonita", l'actriu mexicana dels quaranta que va deixar-se pintar per l'excessiu Diego Rivera, va rodar amb Renoir i Jean Gabin, va vestir de Dior, Valentino, Coco Chanel i fins i tot, en alguna ocasió, descarada, es va atrevir a esmenar-li la plana a un Jean Paul Sartre tossut com un aragonès.

Ell baixa cada dia al carrer, plogui o nevi, pel diari més ultraconservador del quiosc. Sempre va impecablement vestit, cofat amb una gorra de canonet que quan fa fred és de pana marró i de tela quan comença a fer bo. A l'hivern, duu peces de tons color crema i a partir de la primavera les canvia per les de colors clars, sobretot el vainilla. A ella, només se l'ha vist just quan va arribar al veïnat, esvelta encara, desfilant pel hall sobre unes sabates de taló infinites. Aquell dia vestia uns pantalons blancs de camals amples i una camisa estampada amb totes les flors del tròpic. Des d'aleshores mai no se l'ha tornat a veure, només se la pot escoltar –i molt- pel celobert i a través de les parets, com als fantasmes. 

El cas és que la parella es passa el dia barallant-se. Les discussions solen començar a primera hora del matí, a la cuina, i continuen durant tota la jornada fins ben bé la mitjanit quan, esgotats, arriben al dormitori per llançar-se els darrers improperis. Per cert, s'escridassen en anglès. Un anglès una mica obscur, clapejat per uns mots que fan el paper de castellà sense arribar a ser-ho.

Un dia, a l'ascensor, no vaig poder resistir-me i li vaig preguntar d'on eren. Ell em va somriure deixant molt a la vista una bancada perfecta de dents blanques com la neu i tot seguit em va dir que d'una illa del Carib, senyor. Així, doncs, de Saint Kitts? Dominica?, Trinidad? Antigua?... Qui ho sap... El veí sembla que vulgui guardar el secret del seu origen i ja no diguem del de la seva dona.

Els veïns de vegades, furtivament, en trobar-se, comenten com són d'estranys aquells dos vells. Alguns pensen que potser ell va treballar posant copes als turistes americans en el bar de platja de l'hotel Sugar Ridge de Saint John's, a Antigua. Que potser va ser un eficient i discret empleat del Royal Botanic Gardens de Port of Spain, a Trinidad, els dies que Ava Gardner movia els malucs en Puerto Vallarta. D'altres creuen que potser és un general colpista que s'amaga dels seus enemics, que dorm amb un fabulós botí amagat sota el coixí. Qui sap si ella es va criar en els carrers del vell San Juan de Puerto Rico, salvatge i bella com una au 'reinita', i en fer-se adolescent es va convertir en una deessa dels escenaris que a ritme de salsa, balancejant el seu cos exuberant feia delirar els hisendats de l'illa. Potser va ser l'amant d'un barbut de la revolució cubana o potser no va ser res i va viure tota la seva esplendor només esperant dia rere dia, en el diminut menjador d'una diminuta casa de fusta el seu silenciós marit. Possiblement, assegura un dels veïns, un misteriós empresari d'origen alemany amb oficina a l'entresòl, cap dels dos va ser res, ni tampoc ho seran mai ara que la mort els ronda mentre es barallen salvatgement sense cap motiu aparent. Tant se val. Sense ells, els veïns de l'escala, tret del xinés insomne del segon que encara no sap ni en quin país viu, no sabrien mai de què parlar... ni tampoc l'escriptor del tercer porta 1 sabria de què coi escriure, orfe com es va quedar ja fa molt de temps de personatges.