La fi de les concessions dels peatges obliga a decidir en poc temps com s'afronta el finançament de les autopistes i de la resta de vies d'alta capacitat del país. Sobre la taula, dues grans possibilitats: un fals gratis total –i carregar-ho al 100% als pressupostos públics- o bé buscar modalitats alternatives que recaiguin en els usuaris.

En plena era de la lluita contra el canvi climàtic –amb el permís de Donald Trump- es faria difícil entendre no aplicar d'alguna manera el principi de “qui contamina paga”. Per tant, és lògic que el Govern aposti per un model com el de la vinyeta, tal com fan països com Àustria, Suïssa, Noruega, Dinamarca i Suècia, entre altres.

Fa mesos que se'n parla i ho explicava fa unes setmanes el conseller Josep Rull a NacióDigital. Els conductors pagaran una tarifa plana anual –podria ser a l'entorn de 70 euros- i a canvi podrien circular per totes les autopistes i autovies del país. No sembla una quantitat desorbitada si es tenen en compte la resta de vinyetes d'arreu d'Europa –oscil·len entre els 40 i els 110 euros- i, sobretot, tenint en compte els diners que destinen a peatges al cap de l'any els conductors catalans.

Malgrat que fa setmanes que el Departament de Territori en parla amb més d'una vintena d'entitats i grups professionals, Xavier García Albiol ha sortit en tromba aquest dimecres al Parlament contra la proposta. “L'última ocurrència de Puigdemont és imposar un nou impost a tots els cotxes”, ha assegurat pel broc gros. Més enllà de l'error de concepte –seria una taxa, no un impost-, és lamentable que una qüestió d'aquesta importància s'abordi de manera tan simple i demagògica. La proposta de vinyeta pretén superar qüestions gens resoltes com els 185 milions d'euros que costen els peatges a l'ombra –tinguin o no cotxe, els greus desequilibris territorials entre comarques que paguen o no paguen peatges així com el finançament de les vies d'alta capacitat però també de les vies locals d'accessos a nuclis.

La proposta valenta de Josep Rull s'haurà de debatre, afinar i matisar per tal que sigui el màxim d'eficient ambientalment i equitativa tan a nivell social com territorial. Tanmateix, com a mínim, es mereix ser escoltada –García Albiol no sembla que estigués gaire al corrent d'un debat que fa més d'un any que està sobre la taula- i tinguda en compte per la voluntat d'anticipar-se a un problema que esclatarà en pocs mesos.