Deploro la violència. De qualsevol tipus. Fins i tot un contenidor cremat em fa mal als ulls i crec que les imatges de diumenge passat a Barcelona no ens fan cap bé. Però ara que fa sis mesos de l’1-O, mig any que hauria d’haver servit a l’independentisme per analitzar si res del que ha passat ha servit per alguna cosa, el que no és acceptable és l’intent de desacreditar l’objectiu de dos milions de persones en base a uns incidents aïllats. Diré més: em sembla un miracle que no hagués passat abans.

Per a mi, que vinc del camp dels esports, és molt evident que l’estratègia de l’estat espanyol ha estat, des del minut u, abraçar el mourinhisme. D’entrada, per la provocació sistemàtica. Què us sembla que perseguien els cops de porra de l’1-O? Frenar un referèndum que no pensaven reconèixer de cap manera o provocar una reacció desfermada dels atonyinats? Per sort, no van tenir èxit. Com no l’han tingut després de cadascuna de les decisions arbitràries de la justícia espanyola.

La segona base fundacional del mourinhisme és la cosificació de l’enemic exterior per tancar files. El nacionalisme espanyol ha aconseguit, en molts casos a través de manipulacions infames de la realitat, fer creure a un sector molt majoritari de la població espanyola que els catalans independentistes som nazis, insolidaris i supremacistes. I s’ha d’admetre que això ho han fet molt bé. Si no, no s’explica que els compressin l’”a por ellos”, que celebressin la detenció de Puigdemont com si hagués caigut Al Capone, o que trobin normal que mig govern entoni el “soy el novio de la muerte”.

Aquesta setmana ha tingut el seu minut de glòria el funcionari d’Estremera que considera que l’independentisme és la pesta però que, alhora, ha tingut la generositat d’esperit d’afirmar que els polítics catalans no haurien de ser a la presó. I s’ha fet famós perquè és gairebé impossible trobar una veu espanyola potent que s’atreveixi a sortir del discurs uniforme. I els que gosen optar per l’equidistància, reben. Prietas las filas.

La conseqüència de tot això és que, s’acabi com s’acabi aquest procés convertit en conflicte, em temo que passaran generacions fins que torni aquella indiferència que molts catalans sentíem vers Espanya. No és fàcil tenir, per exemple, cap interès a conviure amb una senyora que s’ofèn perquè no la saluden als passadissos del Parlament mentre perverteix la realitat i escalfa l’ambient diàriament. Això també és violència.

Repeteixo: perdre els papers no ens portarà enlloc. Però em fan molta gràcia els que s’escandalitzen pels disturbis de diumenge i, fins i tot, ho qualifiquen de kale borroka. Ara toca assimilar-nos amb el terrorisme. Mireu: des de l’1-O, de violència física, judicial i intel·lectual n’hi ha hagut permanentment. I mai del costat independentista. En aquests sis mesos, hem anat contenint la indignació com hem pogut, i he sentit molta gent gran, que les ha vist de tots els colors, vaticinar que això s’acabarà malament. L’estratègia espanyola juga amb foc si pretén continuar atiant les brases i espera que continuem dient que sí a tot indefinidament.