Aquest dissabte 8 de març és el Dia Internacional de les Dones, un dia de commemoració de la lluita per la igualtat de gènere i el desmantellament del patriarcat. Reivindicar el 8 de març és encara avui en dia important, perquè tot i que pugui semblar que a nivell legal la igualtat de gènere ja s’ha assolit en el nostre país, les dades ens mostren que la realitat és molt diferent. Podríem parlar de totes les lluites que queden per guanyar encara, però avui em centraré en la persistència de les violències masclistes, l’assetjament, la discriminació i el mòbing dins de la universitat i l’impacte que té per la trajectòria de les dones i la producció de coneixement en l’àmbit acadèmic. Encara avui en dia, la universitat no és un espai segur per les dones.

En les últimes setmanes, hem conegut l’enèsim cas d’assetjament sexual dins de la universitat. Un cop més un professor que aprofita la seva situació de poder per exercir violència sobre una dona. I per enèsima vegada hem descobert que els comportaments assetjadors d’aquest professor eren coneguts dins de la universitat, però no es van prendre les mesures necessàries. Les úniques mesures són les que havien pres les dones de l’entorn, principalment les joves. Avisar-nos entre nosaltres, alertar-nos de qui té comportaments “bavosos” i assetjadors, i, d’alguna manera, protegir-nos entre nosaltres. Però una cosa que ens ha ensenyat el feminisme i l’experiència és que no hi ha forma 100% efectiva de protegir-nos. No importa què fem, com ens comportem, com parlem, com ens vestim, etc., si un home decideix exercir violència sobre una dona, ho farà independentment de les nostres circumstàncies.

Les dades ens mostren l’existència d’una “leaky pipe” a la recerca, és a dir, una canonada que goteja; a mesura que avancem en la carrera acadèmica, les dones que eren majoria a les carreres universitàries i màsters van desapareixent i la seva proporció a l’acadèmia va disminuint. Ens preguntem: com és que no hi ha dones en l’àmbit acadèmic? Hi ha dones a l’acadèmia, però són elles qui majoritàriament l’abandonen, i no els homes. I tot i que es parla molt de la manca de referents, dels estereotips perjudicials, les traves que posen les institucions a la maternitat, etc., poc es parla dels ambients tòxics i masculinitzats que troben les dones a l’acadèmia.

Cada poc temps coneixem un nou testimoni d’alguna dona a l’acadèmia que explica la seva experiència com a víctima d’assetjament o violència per part d’un home dins la universitat, en general un superior. De fet, entre els anys 2018 i 2023, les universitats catalanes van sancionar almenys 28 professors per assetjament sexual i hi havia més de 150 expedients oberts per assetjament sexual i laboral. I, com a dones, ja no ens sorprenem, perquè som masses les que coneixem testimonis de violències masclistes en aquest entorn. El que sí que ens sorprèn encara, però sobretot ens decep, és la reacció (o la falta d’aquesta), per part de la mateixa universitat. I és que no només és que hi hagi un agressor, sinó que tot l’entorn acadèmic els protegeix. Es qüestiona les dones que denuncien, es posa en valor la carrera acadèmica dels agressors per defensar-los -molts cops fent referència a la seva suposada condició de genis per disculpar el seu comportament- i finalment s’aïllen les denunciants, etiquetant-les com a difícils o esvalotadores. En un món com l’acadèmia on els contactes i la imatge que tenen els altres de tu mateixa són encara crucials, aquest càstig condemna la carrera acadèmica de les víctimes. A poc a poc, o més ràpid, les dones van desapareixent de la recerca, i les que es queden es pregunten: jo encaixo aquí?, seré jo la pròxima?

Els protocols universitaris no donen resposta a les necessitats de les víctimes. Encara que els protocols en cas d’assetjament, violències masclistes i discriminació defineixen què considera la universitat com a comportaments intolerables, molts cops aquestes definicions són interpretades per persones sense la formació necessària i, en conseqüència, invaliden les experiències de les víctimes que es decideixen a denunciar. Aquests protocols es basen en el principi de privacitat, que en la pràctica es tradueix en el fet que en l’àmbit universitari no es conegui la identitat de l’agressor, posant en perill futures víctimes. A això se li ha de sumar el procés extenuant i revictimitzador que s’inicia després d’una denúncia i que els protocols no es basen en el principi de protecció de les víctimes. A més, els protocols fallen clarament a encoratjar-les a denunciar, deixant-les soles i sense suport. I el problema, que desgraciadament coneixem molt bé, és que del que no se’n parla, no es coneix.

El que traiem d’aquestes denúncies és el poder de les xarxes de dones feministes dins de la universitat. El feminisme ens salva, ens dona les eines per reconèixer les violències que patim, en la nostra vida personal i professional. Valida les nostres experiències i ens acompanya. Les dones tenim un lloc a l’acadèmia i el defensarem perquè la universitat sigui un espai segur per tots, totes i totis. Aquest 8 de març sortirem a commemorar la lluita feminista. Seguim.

Agraïments a les dones d’Espai08 i les investigadores de la Universitat de Bologna pel seu suport i contribucions