Aquesta setmana s’ha presentat i debatut el llibre Catalunya, xarxa de ciutats, amb el subtítol El municipalisme de Pasqual Maragall i la seva influencia en la governança de Catalunya, un treball molt interessant del sociòleg urbà Marc Pradel Miquel, en què s’analitza el pensament i l’acció municipalista de Pasqual Maragall, traçant una línia de continuïtat entre la seva contribució a la transformació de la ciutat de Barcelona i l’impuls al municipalisme català durant el seu mandat com alcalde i l’empremta d’aquesta experiència en la seva acció com a president de la Generalitat de Catalunya.

Fa un interessant repàs a l’accés dels moviments socials als primers ajuntaments democràtics i de les raons sociològiques i polítiques que van aconseguir que les eleccions municipals fossin les darreres en celebrar-se en l’etapa 1977-1980, havent aconseguit més fàcilment una generalitat provisional entroncada amb la legalitat republicana i presidida per Josep Tarradellas-.

Catalunya Xarxa de ciutats era una expressió maragalliana que corresponia a una realitat política molt interessant en què els governs democràtics i majoritàriament d’esquerres en el temps en que ell va ser alcalde (1982-1997) l’acció transformadora de les polítiques municipals van fer una aportació profunda, consistent i irreversible als conceptes de benestar, prosperitat compartida i coresponsabilitat.

Les ciutats d’una determinada mida competeixen per ser seu d’oportunitats singulars, equipaments únics, sectors d’empenta econòmica, receptores de programes europeus; però alhora, els vincles són necessaris perquè cap ciutat és una bombolla autosuficient, cap concentració metropolitana pot obviar les altres ciutats que l’acompanyen en aquesta xarxa si vol tenir un bon diagnòstic de la realitat i no errar en les projeccions de futurs.

En els anys noranta ja era clar que l’anomenada Regió Metropolitana o Regió Primera era una realitat superior a la dels ens administratius metropolitans estrictes. De Vilanova a Mataró, de la Mediterrània a Igualada, forment un conglomerat que segueix necessitant l’aigua que surt de la roca calcària a Castellar de n’Hug acumulada al Puigllançada o a la Tossa d’Alp, i de la desviació de l’aigua que arribaria a la Gola del Ter si no fos captada a la presa del Pasteral a La Cellera del Ter.

El reconeixement de les grans conurbacions urbanes als nombrosos municipis que tenen destinats grans espais al pas de gasoductes, línies d’alta tensió, estacions de distribució i sobretot nusos de comunicació ferroviària i d’autovies i autopistes d’alta capacitat, i a la vegada, molts municipis petits no disposarien d’aquests serveis si no fos per la demanda que les zones metropolitanes generen.

El progrés, la prosperitat no neix de l’aïllacionisme egoista sinó de la concepció del municipalisme en xarxa reivindicat per molts governants democràtics de les ciutats i ara recollit, en part en el llibre que menciono.

La Llagosta, petit municipi del Vallès Oriental destina quasi la meitat del seu territori a grans nusos viaris i ferroviaris perquè la gran ciutat de Barcelona tingui by-pass de trens d’ample europeu i de trens de mercaderies perilloses. És un cas paradigmàtic del seu preu de proximitat a la gran ciutat.

Quan es perd aquesta referencia i només es mira l’entorn més immediat poden succeir coses com que els bitllets de transport de tarifa integrada T-10 de la zona 1 els ciutadans paguen 9,95 euros (Montcada i Reixac) i uns centenars de metres més enllà, La Llagosta, el municipi que més aporta a la xarxa ferroviària, situat en l’inici de la zona 2 els ciutadans aporten més del doble, 19,60 euros, pels mateixos desplaçaments, doncs la fluïdesa de relació de l’antiga xarxa de ciutats ha estat substituïda per la informació administrativa freda.

Aquest dies he llegit que la ciutat de Barcelona prescindirà de la presó Model, sense construir el centre per a presos preventius que s’havia iniciat la seva construcció en un solar de la Zona Franca l’any 2010. La construcció de centres penitenciaris en d’altres indrets allunyats de la gran ciutat i la disminució de la població en general i també la penitenciaria, li permet a l’ajuntament actual formular propostes com aquestes.

En algunes de les poblacions on hi ha centres penitenciaris han tingut grans mobilitzacions contraries a la seva implantació, alguns alcaldes han perdut les eleccions per sostenir que cal acollir infraestructures d’abast nacional. Tots els centres nous, construïts durant els governs d’esquerres a la Generalitat, tenen una dimensió innecessària per al municipi i la comarca on estan instal·lats. Són una gran aportació al principi de coresponsabilitat perquè, ens agradin o no, els centres penitenciaris són necessaris per la seguretat i per a plantejaments socials de reinserció.

La ciutat que més població penitenciaria aporta és Barcelona. La majoria de presos preventius estan a disposició de tribunals que es troben en el municipi de Barcelona i la construcció de la nova Model es va aturar, confiant, sense dir-li-ho en que les altres zones acollirien els presos procedents de la Model encara que això suposi molts trasllats més llargs sota custodia policial.

Les xifres ho fan possible. No és un plantejament forassenyat. És un plantejament que trenca un vell i saludable intent d’entendre i veure el país en el seu conjunt des de qualsevol dels municipis i de sentir Barcelona al costat. És la diferencia entre una capital que vol estar per sobre a una capital que vol ser el node més important de la xarxa.

En noms propis, és el municipalisme de Pasqual Maragall o la visió de Joan Clos, qui va signar amb un conseller en Cap anomenat Artur Mas l’eliminació de la Model sense centre penitenciari a Barcelona, ni tan sols per a presos preventius.