Fa uns dies, Marc Arza va publicar l'article "Viure sense fills és viure a mitges". Suposo que no es deu ni imaginar que moltes de les seves afirmacions són molt feridores i insultants per a molta gent. Cita com a font d’autoritat a Josep Anton Vandellós i el llibre Catalunya, poble decadent, una molt mala tria. Vandellós fou un home molt reaccionari, tendint al racisme i, a més, com s’ha demostrat, no tenia raó en els seus pronòstics. Ja en el seu moment Pau Vila el criticava: "Per la nostra part creiem improcedent, i injust, el blasme al nostre poble per la minva de natalitat quan aquesta respon, com a tots els pobles civilitzats, a l’anhel de no sacrificar constantment les mares, pujar millor els fills i elevar el nivell de vida dels homes". Tota la potència que té avui Catalunya es deu a les idees de Paco Candel, i no a les de Josep Anton Vandellós. De fet, sense les immigracions Catalunya tindria uns dos milions de persones, i la major part dels que llegeixen Nació ni existirien.

Arza ens vol alertar en un to catastrofista: "El col·lapse és global, però en pocs llocs és tan acusat i vertiginós com a Catalunya (...), el risc de col·lapse demogràfic fa necessària una defensa de la família i la natalitat com el millor dels camins possibles". Segons Arza, la causa de la baixa natalitat catalana "no és l’economia, és la cultura". I que tenir fills dona "el prèmium de la paternitat". "Tenir nens com a eina de prosperitat. El pa sota el braç no és un mite, és una realitat provada". Vaja.  Els nens, a més, "no hi ha coach ni programa de creixement personal capaç d’aportar les tones de paciència, humilitat, descentrament i saviesa que dona una paternitat mínimament conscient. Viure sense fills és viure a mitges". I s’inventa una nova llei de la paternitat amb gens de respecte per les creences de molta gent: "Com més extrema la proposta política, més baixa la taxa de natalitat dels seus diputats i regidors. La CUP i els comuns, a l’extrem esquerre de l’arc polític, són un erm reproductiu". Cal tanta acritud? I, per fi, culpa els joves: "L'ambició d’autonomia i llibertat que es presenta com a model als joves de les darreres dècades és una vida sense fills perquè fuig del compromís i la responsabilitat".

Responem tantes afirmacions ideològicament extremistes i faltades de tot sentit de la realitat. A Catalunya, l’edat d’emancipació se situa als 29,5 anys. Això es deu al fet que els treballs estan molt mal pagats, són molt precaris i l’habitatge és d’impossible accés. Aquest és un problema que fa 25 anys ja vaig posar de manifest al llibre Joves i Participació a Catalunya. El temps no ha fet més que agreujar els problemes. Hi ha una generació que en comptes de fer autocrítica del mal llegat que deixa als seus fills es dedica a tractar-los d’egoistes.

Hi ha moltes formes de pensar i d’opinar, però des de la raó veiem que en els països on tracten bé els joves, aquests se’n van de casa molt d’hora i tenen molts més fills. Aquests són països que han tingut polítiques socialistes potents durant decennis. Imaginem per un moment que joves sense feina o amb feines mal pagades i insegures i sense habitatge es decidissin a tenir fills sense pensar en les conseqüències. Avui hi hauria un problema de dimensions catastròfiques.

Si hi ha pocs naixements és perquè els joves, sobretot les joves, són molt responsables. No volen portar al món nens per anar a viure sota un pont. La idea que un nen porta un pa sota el braç pot ser un bon lema reaccionari, però està faltat de raó. Als llocs on els joves han tingut fills sense tenir condicions objectives es generaven situacions catastròfiques, com denunciava Ken Loach en algunes de les seves pel·lícules. En les enquestes, els joves des de fa trenta anys diuen que se’n volen anar a viure fora de casa dels pares molt abans i que volen tenir molts més fills dels que tenen. No és una qüestió "cultural" o "ideològica", és una qüestió estructural.

Considerar que tenir fills arregla problemes emocionals o psicològics dels pares és un mal plantejament. Els marcarem amb una motxilla difícil de gestionar. I el més feridor és considerar que no tenir fills és egoista i viure a mitges. És una idea molt antiga la que considerava, per exemple, que una dona no es realitzava completament si no tenia fills. Estem a l’any 2025. Hi ha dones i homes equilibrats i desequilibrats amb fills, i dones i homes equilibrats i desequilibrats sense fills. Els pobres nens no hi tenen res a veure. La felicitat no la dona la paternitat o la maternitat, sinó una vida plena, harmònica i feliç. I si en comptes de llançar crítiques sense fonament contra la joventut catalana ens dediquem a arreglar els seus problemes?