Fa uns 55 anys, el món va estar a minuts d’esclatar en flames per una guerra nuclear. La Crisi dels Míssils -un enfrontament pel descobriment de míssils soviètics instal.lats a Cuba, en resposta als míssils de l’OTAN que apuntaven Moscou des de Turquia- va dur la tensió entre els Estats Units i la URSS a un punt en què, durant quasi dues setmanes, va semblar més fàcil que un dels dos llancés el primer míssil nuclear i l’altre s’hi afegís immediatament; mai l’escenari de Mad Max no havia estat tant a prop de la versemblança. Les decisions de molts dels protagonistes d’aquells dies encaminaven a la guerra total (“si al final queden dos americans i un rus, hem guanyat”, va arribar a dir un general del Pentàgon). 

La fortuna va fer que hi hagués, enmig de tanta bogeria, alguns cervells amb més capacitat de discerniment i perspectiva. Un d’ells, el del general soviètic Vassili Arkhipov, primer oficial d’un submarí rus que navegava per les aigües de Cuba. Avions nord-americans estaven llançant granades sobre el submarí per obligar-lo a sortir a la superfície, i el comandament soviètic de la nau, sense informació sobre l’estat de la crisi, es plantejava respondre amb un torpede que hauria desencadenat el conflicte total. Per aprovar la decisió feia falta el vot afirmatiu del capità del submarí, l’oficial polític, i el primer oficial. Els dos primers van estar-hi a favor i només el tercer, Arkhipov, va votar-hi en contra. Ha passat a la història com “l’home que va salvar el món”. 

Per fortuna també, els màxims dirigents de les dues potències, Nikita Jruschov i John Kennedy -assessorat d’a prop pel seu germà Robert- van optar en l’últim moment per fer un pas enrere i no endavant, arriscar-se a ser titllats d’anti-patriotes i menjar-se, almenys, una part de l’orgull. Els míssils de la discòrdia van ser retirats, i la Guerra Freda va baixar als seus nivells de tensió habituals. Que ja eren prou alts.

Han passat 55 anys, i es diria que falla la memòria. Avui tenim a Washington un president que escriu Twitter que el seu botó nuclear és "més gran" que el de Kim Jong Un. Tal qual. Amb el mateix estil que faria servir cridant en un bar davant d’una cervesa i amb un plat de hot wings cobert de ketchup. I potser tenia una cervesa i un plat de hot wings mentre ho escrivia. Un president que, segons es diu en un llibre del qual intenta evitar la publicació, ni tan sols aguanta llegir un informe d’una plana. El pitjor no és que això sigui cert, sinó que a tots ens sembla versemblant.

Sentir Trump i recordar la crisi dels míssils comporta una combinació tràgica de por i nostàlgia anticipada. Por, d’una banda, de tornar a sentir les mateixes bravuconades de l’agost de 1962. I nostàlgia anticipada, de l’altra, per si, al 2017, no trobem ni Jruschov, ni cap dels dos Kennedy. Ni cap Vasili Arkhipov.

Ens queda un consol: hi ha qui diu que, sense Twitter, molts dels conflictes vigents haurien derivat en violència; quan l’energumen es desfoga amb 280 caràcters tots hi sortim guanyant. Cal confiar que Trump respongui a aquest patró.