Hem començat el nou any amb la vella cançó de l’enfadós, aquella que es repeteix una i altra vegada i no per això podrà considerar-se una peça musical de qualitat. El president del grup parlamentari del Partit Popular parla d’adoctrinament i odi per referir-se al sistema educatiu i a la decisió amplíssimament majoritària de convertir el català en llengua vehicular a les escoles per aconseguir-ne la normalització del seu ús.

Quan la ignorància parla des de la boca de persones que presideixen un grup parlamentari i volen intervenir en els assumptes públics ja no és un defecte que pugui perdonar.

Si hagués d’analitzar la legislació i el contingut de les resolucions judicials favorables als sistemes de superació de la desigualtat en aquesta matèria no podria resumir-ho en un article però si que puc i vull recomanar la lectura dels preàmbuls de les dues lleis de normalització aprovades en el Parlament de Catalunya en moments tan diferents com l’any 1983 i 1997.

Estic convençuda de que no els ha llegit i no ha entès la grandesa d’aquelles columnes i contraforts que van suposar l’acció de recuperació de la llengua catalana com un dels factors fonamentals de la reconstrucció de Catalunya.

No eren proclames secessionistes, ni instigació a l’odi, eren el reconeixement de que la persecució política sobre els drets històrics de Catalunya havia existit durant la dictadura franquista i s’havia d’actuar sobre la situació de precarietat en la que ens havia deixat un regim totalitari, que com tots els que hem patit, s’han caracteritzat per negar la riquesa de la pluralitat en totes les seves formes, començant per la lingüística.

Parlar en els termes en que ho ha fet repetidament, en un discurs idèntic al que repeteixen els líders de la formació anomenada Ciutadans, fa que em pregunti si la cohesió social a la que fan referència i que no dubten en posar en risc quan, ignorant tot el camí recorregut, novament demostren la seva incapacitat per defensar les seves posicions polítiques en matèria econòmica o d’organització territorial sense que això signifiqui la negació de l’existència d’una realitat nacional que, sustentada en bases jurídiques solides, es basa en la seva llengua pròpia com a primer element estructural, en les seves institucions ancestrals de les que en formen part, en la seva cultura i en la seva tradició jurídica.

Aquestes bases que sustenten la vida política plural catalana són atacades una i altra vegada per els qui volen donar-nos lliçons de legalitat i justícia. 

La llengua catalana, element fonamental de la formació de Catalunya, n’ha estat sempre la llengua pròpia, com a eina natural de comunicació i com expressió i símbol d’una unitat cultural amb profundes arrels històriques i ha estat testimoni de fidelitat del poble català envers la seva terra i la seva cultura i ha servit molt sovint d’element integrador, facilitant la més absoluta participació dels ciutadans de Catalunya en la nostra convivència pacifica, amb total independència de llur origen geogràfic  [...]  Aquestes consideracions no són part d’un discurs independentista, son reproducció literal d’una llei vigent durant dècades en el país que vostès diuen representar.

Ha arribat un moment en que la defensa del corpus jurídic interpretat al seu caprici ja no els serveix per amagar la seva negació dels migrats avenços aconseguits i la voluntat manifesta de revertir-los. En matèria de normalització lingüística ja fa temps que va arribar.

Actuar posant en risc l’estructura mateixa de la convivència enriquidora és una gran irresponsabilitat, és la més gran responsabilitat que es pot cometre.

No és, doncs modificar la voluta, és dinamitar la volta de creueria. Tots hi som a sota.