Francament, ara que estàvem ben distrets amb les baralles de l’Estat, ara que la cobdícia de poder de l’elit espanyolista sagna per tot arreu, ara que semblava que podíem tenir uns pressupostos autonòmics una mica expansius, ara que podíem capitalitzar l’amnistia, ara que podíem tenir uns pressupostos de l’Estat amb alguns guanys per la societat catalana, van els líders dels nostres partits i s’esbatussen. I avancen les eleccions autonòmiques. Cosa dels polítics catalans. Som així. No puc treure’m del cap que alguns sempre acabem salvant els episodis crítics de l’Estat.
Però bé, com sempre m’ha fet il·lusió anar a votar, hi aniré. I espero que en general la ciutadania ho faci. Al meu entendre, inoportunes o no, cal convertir-les en una mostra que posi en relleu que el que ha succeït entre 2017 i ara no s’ha traduït en una victòria de les estratègies estatals. Desitjo que les properes autonòmiques no serveixin per ratificar que això no va de concòrdia entre catalans, va de drets, de democràcia, de prosperitat i de benestar. Va d’autogovern.
Entenc, però, que a molts catalans tot plegat els fa mandra. Molts no veuen clar per a què servirà. Molts pensen que en realitat ningú farà el que prometrà. Altres estan convençuts que els polítics treballen per a ells mateixos i no per a la ciutadania.
En general, els que vam viure les primeres autonòmiques, l’any 1980, vam participar-hi amb molta emoció. S’havia restablert la Generalitat, tal com ja havia existit durant la República de 1931. Ens crèiem que aquelles eleccions suposarien un canvi decisiu en la nostra manera de governar-nos. Un canvi definitiu d’una manera d’entendre Espanya, que no va ser. Podria haver-se produït un canvi històric, però no. Malgrat tot, un quart de segle més endavant, l’any 2006, si l’Estat hagués acceptat, amb el nou estatut tal vegada s’hauria pogut aconseguir un autogovern català suficient. Des d’aleshores la qualitat del model autonòmic ha anat minvant. L’autonomia que tenim és un compendi de bones intencions i mals resultats.
A hores d’ara no puc deixar d’observar les autonòmiques com unes eleccions repletes de confusió argumental. Són importants, però encara ho serien més si els candidats, en lloc de dedicar-se a fer promeses que saben que no podran complir, les orientessin a explicar que el model autonòmic ha caducat. Perquè en els fons tots saben que de les autonòmiques tornarà a brollar un govern mal finançat i a un Parlament sense capacitat per fer lleis que convenen al país. Les noves eleccions no resoldran el problema de fons: una autonomia emmordassada per les institucions generals de l’Estat. L’autonomia catalana, per molt que uns i altres intentin ignorar-ho, és més que una diputació, però tampoc no gaire més.
Malgrat tot aniré a votar. Votaré en funció d’un primer criteri. Votaré al candidat o candidata que menys pretengui fer-me creure que des del govern autonòmic resoldrà els grans reptes de Catalunya. No votaré els candidats que afirmen que des de la Generalitat, sense enfrontar-se a l’Estat, resoldran el problema de la sanitat, l’educació, els serveis socials, l’habitatge, etc. Siguem clars, sense un finançament adequat poc es podrà millorar la sanitat. Sense les inversions que l’Estat promet, però no executa, no millorarà la productivitat de les empreses i, per tant, la prosperitat del país i la qualitat de vida de la ciutadania. Sense els traspassos imprescindibles Rodalies continuarà diàriament fent la punyeta a milers de ciutadans. Amb un dèficit fiscal com el que Catalunya pateix, el país continuarà empobrint-se en benefici, sobretot, de la comunitat autònoma de Madrid, en realitat districte federal, en realitat territori privilegiat de l’Estat i dels que s'han apropiat.
Votaré, per tant, a qui ens transmeti la idea més convincent i seriosa sobre com afrontar el problema real de Catalunya: l’estat i les seves institucions. Fa massa anys que Catalunya està ubicada en una arquitectura institucional absolutament inadequada i ineficient. De la seva sistèmica acció o inacció política, depèn del cas, se’n deriven greus perjudicis socials, econòmics, polítics i culturals per a la societat catalana.
És hora d’entendre-ho i actuar en conseqüència. Les autonòmiques no poden servir per enganyar-nos a nosaltres mateixos. Unes autonòmiques, en el context de les institucions de l’estat espanyol, no han de servir per blanquejar-lo. Han de servir per demostrar a tots els catalans que un estat que demostra permanentment la seva oposició als nostres interessos no és el nostre. Espero, doncs, que aquestes eleccions, serveixen, abans que per fer promeses que no es podran complir, per mostrar el fons del problema que tenim. Els nostres problemes com a societat seguiran creixent si seguim tutelats, incardinats, empeltats, en la lògica d’un estat que juga a la contra, que ens permet un autogovern estructuralment mal finançat, sense capacitat per fer les lleis bàsiques, i sense poder judicial. No ens enganyem, amb aquestes condicionants, l’autonomia mai podrà definir i graduar prioritats, mai podrà ser eficient, mai podrà oferir solucions definitives.
Per això votaré a qui millor sàpiga establir una relació clara i fecunda entre el dia a dia amb un projecte de país a mitjà i llarg termini el més engrescador possible. Un projecte que sàpiga valorar els nostres atributs i els nostres actius. Que sigui engrescador i també realista.
No cal dir, que també tindré en compte, només faltaria, la capacitat de gestió de les maldestres competències autonòmiques. Aquí sobretot vull escoltar la veritat. Tothom sap que les conselleries estan sota mínims, tothom sap que governar l’autonomia és un tapar forats permanent. Votaré a qui millors garanties em doni a l’hora de gestionar amb honestedat i eficàcia els 40.000 milions llargs de pressupost de la Generalitat, però sabent que una política d’estat català, de veritable autogovern, rondaria els 60.000 milions o potser més.
No votaré als candidats que proposin res que ni puguin assegurar. No proposeu dates de ficció per proclamar la independència. No digueu que tot va quedar dit i establert l’octubre de l’any 2017. No em parleu d’estructures d’estat. No feu volar coloms. Expliqueu la veritat. El que caracteritza el populisme és la mentida i la polarització, el que ha de caracteritzar el lideratge democràtic és la veritat i la unió. Feu-me present, doncs, una idea estratègica possibilista sobre com caminar cap a la República dels catalans, que és tant com vestir una estratègia i un projecte a favor del nostre desig col·lectiu de democràcia, de justícia, de prosperitat i de benestar.
Un projecte de catalanitat compartit amb totes les altres ciutadanies d’Europa, i d’arreu, inclosa l’espanyola. Digueu-me com empeltareu autonomia (insuficient) amb República (imaginada). Expliqueu-nos com fareu política d’estat català i contra-política d’estat espanyol. Sé que no és senzill, però prefereixo la complexitat reconeguda que no pas la simplicitat enganyosa. Només una República catalana aconseguirà capgirar la situació actual de creixent desigualtat social, d’assimilació cultural, d’afebliment polític, de retrocés econòmic i d’espoli fiscal al qual estem sotmesos. Només te sentit una política autonòmica que s’esforça a fer bé el que pot fer, però encara més en explicar el que no pot o li deixen fer.
Votaré, doncs, a qui millor relligui totes aquestes coses. En primer lloc, el dret de Catalunya a posseir un veritable estat que la representi en la seva pluralitat, diversitat i potencialitat. En segon lloc, qui em convenci que sabrà gestionar les competències autonòmiques. En tercer lloc, el dirigent que millor sabrà denunciar el que suposa pels catalans i la seva vida de cada i futura l’estat espanyol i el seu laberint institucional. I, en quart lloc, el partit que més contundència i temprança, mentre Catalunya sigui una autonomia dins l’estat espanyol, sàpiga barallar-se dia a dia per obtenir de l’estat, sigui dels pressupostos generals o de les inversions que no arriben, la porció més significativa. Per tant, tindrà el meu vot el candidat que menys s’enganyi a si mateix o mateixa. De l’estat espanyol no se’n pot esperar gran cosa. Està en mans d’una elit que es baralla pel que calgui, però que seguirà aliat a l’hora d’obtenir fiscalitat de Catalunya. Una elit que ja fa temps, almenys en relació amb Catalunya, va optar, per l’autoritarisme.
Encara hi afegiré un element més: votaré a qui em convenci que la unitat del catalanisme independentista és alguna cosa més que una frase feta que no va més enllà del període electoral. Prou, per favor, de picabaralles entre les direccions dels partits.
Durant els darrers quinze anys les eleccions autonòmiques s’han acabat avançant. Un factor d’inestabilitat en una societat que necessita estabilitat. Un factor d’irresponsabilitat en una societat que exigeix responsabilitat. Una mostra inequívoca del que massa gent no vol reconèixer. Catalunya és un país institucionalment desballestat, amb una societat civil cada cop més desorientada.
Encara faré atenció a un aspecte més. A la política i a la societat civil catalana ens correspon recompondre una idea de país més consistent i engrescadora. I no ho aconseguirem si no treballem pensament una mica més crític en les nostres maneres de fer. Les autonòmiques són una bona ocasió per posar-se mans a l’obra: ens cal una política que pensi.
Però bé, com sempre m’ha fet il·lusió anar a votar, hi aniré. I espero que en general la ciutadania ho faci. Al meu entendre, inoportunes o no, cal convertir-les en una mostra que posi en relleu que el que ha succeït entre 2017 i ara no s’ha traduït en una victòria de les estratègies estatals. Desitjo que les properes autonòmiques no serveixin per ratificar que això no va de concòrdia entre catalans, va de drets, de democràcia, de prosperitat i de benestar. Va d’autogovern.
Entenc, però, que a molts catalans tot plegat els fa mandra. Molts no veuen clar per a què servirà. Molts pensen que en realitat ningú farà el que prometrà. Altres estan convençuts que els polítics treballen per a ells mateixos i no per a la ciutadania.
En general, els que vam viure les primeres autonòmiques, l’any 1980, vam participar-hi amb molta emoció. S’havia restablert la Generalitat, tal com ja havia existit durant la República de 1931. Ens crèiem que aquelles eleccions suposarien un canvi decisiu en la nostra manera de governar-nos. Un canvi definitiu d’una manera d’entendre Espanya, que no va ser. Podria haver-se produït un canvi històric, però no. Malgrat tot, un quart de segle més endavant, l’any 2006, si l’Estat hagués acceptat, amb el nou estatut tal vegada s’hauria pogut aconseguir un autogovern català suficient. Des d’aleshores la qualitat del model autonòmic ha anat minvant. L’autonomia que tenim és un compendi de bones intencions i mals resultats.
A hores d’ara no puc deixar d’observar les autonòmiques com unes eleccions repletes de confusió argumental. Són importants, però encara ho serien més si els candidats, en lloc de dedicar-se a fer promeses que saben que no podran complir, les orientessin a explicar que el model autonòmic ha caducat. Perquè en els fons tots saben que de les autonòmiques tornarà a brollar un govern mal finançat i a un Parlament sense capacitat per fer lleis que convenen al país. Les noves eleccions no resoldran el problema de fons: una autonomia emmordassada per les institucions generals de l’Estat. L’autonomia catalana, per molt que uns i altres intentin ignorar-ho, és més que una diputació, però tampoc no gaire més.
Malgrat tot aniré a votar. Votaré en funció d’un primer criteri. Votaré al candidat o candidata que menys pretengui fer-me creure que des del govern autonòmic resoldrà els grans reptes de Catalunya. No votaré els candidats que afirmen que des de la Generalitat, sense enfrontar-se a l’Estat, resoldran el problema de la sanitat, l’educació, els serveis socials, l’habitatge, etc. Siguem clars, sense un finançament adequat poc es podrà millorar la sanitat. Sense les inversions que l’Estat promet, però no executa, no millorarà la productivitat de les empreses i, per tant, la prosperitat del país i la qualitat de vida de la ciutadania. Sense els traspassos imprescindibles Rodalies continuarà diàriament fent la punyeta a milers de ciutadans. Amb un dèficit fiscal com el que Catalunya pateix, el país continuarà empobrint-se en benefici, sobretot, de la comunitat autònoma de Madrid, en realitat districte federal, en realitat territori privilegiat de l’Estat i dels que s'han apropiat.
Votaré, per tant, a qui ens transmeti la idea més convincent i seriosa sobre com afrontar el problema real de Catalunya: l’estat i les seves institucions. Fa massa anys que Catalunya està ubicada en una arquitectura institucional absolutament inadequada i ineficient. De la seva sistèmica acció o inacció política, depèn del cas, se’n deriven greus perjudicis socials, econòmics, polítics i culturals per a la societat catalana.
És hora d’entendre-ho i actuar en conseqüència. Les autonòmiques no poden servir per enganyar-nos a nosaltres mateixos. Unes autonòmiques, en el context de les institucions de l’estat espanyol, no han de servir per blanquejar-lo. Han de servir per demostrar a tots els catalans que un estat que demostra permanentment la seva oposició als nostres interessos no és el nostre. Espero, doncs, que aquestes eleccions, serveixen, abans que per fer promeses que no es podran complir, per mostrar el fons del problema que tenim. Els nostres problemes com a societat seguiran creixent si seguim tutelats, incardinats, empeltats, en la lògica d’un estat que juga a la contra, que ens permet un autogovern estructuralment mal finançat, sense capacitat per fer les lleis bàsiques, i sense poder judicial. No ens enganyem, amb aquestes condicionants, l’autonomia mai podrà definir i graduar prioritats, mai podrà ser eficient, mai podrà oferir solucions definitives.
Per això votaré a qui millor sàpiga establir una relació clara i fecunda entre el dia a dia amb un projecte de país a mitjà i llarg termini el més engrescador possible. Un projecte que sàpiga valorar els nostres atributs i els nostres actius. Que sigui engrescador i també realista.
No cal dir, que també tindré en compte, només faltaria, la capacitat de gestió de les maldestres competències autonòmiques. Aquí sobretot vull escoltar la veritat. Tothom sap que les conselleries estan sota mínims, tothom sap que governar l’autonomia és un tapar forats permanent. Votaré a qui millors garanties em doni a l’hora de gestionar amb honestedat i eficàcia els 40.000 milions llargs de pressupost de la Generalitat, però sabent que una política d’estat català, de veritable autogovern, rondaria els 60.000 milions o potser més.
No votaré als candidats que proposin res que ni puguin assegurar. No proposeu dates de ficció per proclamar la independència. No digueu que tot va quedar dit i establert l’octubre de l’any 2017. No em parleu d’estructures d’estat. No feu volar coloms. Expliqueu la veritat. El que caracteritza el populisme és la mentida i la polarització, el que ha de caracteritzar el lideratge democràtic és la veritat i la unió. Feu-me present, doncs, una idea estratègica possibilista sobre com caminar cap a la República dels catalans, que és tant com vestir una estratègia i un projecte a favor del nostre desig col·lectiu de democràcia, de justícia, de prosperitat i de benestar.
Un projecte de catalanitat compartit amb totes les altres ciutadanies d’Europa, i d’arreu, inclosa l’espanyola. Digueu-me com empeltareu autonomia (insuficient) amb República (imaginada). Expliqueu-nos com fareu política d’estat català i contra-política d’estat espanyol. Sé que no és senzill, però prefereixo la complexitat reconeguda que no pas la simplicitat enganyosa. Només una República catalana aconseguirà capgirar la situació actual de creixent desigualtat social, d’assimilació cultural, d’afebliment polític, de retrocés econòmic i d’espoli fiscal al qual estem sotmesos. Només te sentit una política autonòmica que s’esforça a fer bé el que pot fer, però encara més en explicar el que no pot o li deixen fer.
Votaré, doncs, a qui millor relligui totes aquestes coses. En primer lloc, el dret de Catalunya a posseir un veritable estat que la representi en la seva pluralitat, diversitat i potencialitat. En segon lloc, qui em convenci que sabrà gestionar les competències autonòmiques. En tercer lloc, el dirigent que millor sabrà denunciar el que suposa pels catalans i la seva vida de cada i futura l’estat espanyol i el seu laberint institucional. I, en quart lloc, el partit que més contundència i temprança, mentre Catalunya sigui una autonomia dins l’estat espanyol, sàpiga barallar-se dia a dia per obtenir de l’estat, sigui dels pressupostos generals o de les inversions que no arriben, la porció més significativa. Per tant, tindrà el meu vot el candidat que menys s’enganyi a si mateix o mateixa. De l’estat espanyol no se’n pot esperar gran cosa. Està en mans d’una elit que es baralla pel que calgui, però que seguirà aliat a l’hora d’obtenir fiscalitat de Catalunya. Una elit que ja fa temps, almenys en relació amb Catalunya, va optar, per l’autoritarisme.
Encara hi afegiré un element més: votaré a qui em convenci que la unitat del catalanisme independentista és alguna cosa més que una frase feta que no va més enllà del període electoral. Prou, per favor, de picabaralles entre les direccions dels partits.
Durant els darrers quinze anys les eleccions autonòmiques s’han acabat avançant. Un factor d’inestabilitat en una societat que necessita estabilitat. Un factor d’irresponsabilitat en una societat que exigeix responsabilitat. Una mostra inequívoca del que massa gent no vol reconèixer. Catalunya és un país institucionalment desballestat, amb una societat civil cada cop més desorientada.
Encara faré atenció a un aspecte més. A la política i a la societat civil catalana ens correspon recompondre una idea de país més consistent i engrescadora. I no ho aconseguirem si no treballem pensament una mica més crític en les nostres maneres de fer. Les autonòmiques són una bona ocasió per posar-se mans a l’obra: ens cal una política que pensi.