Vox truca a la porta. Andalusia ha tancat aquest divendres la seva campanya electoral. S'ha parlat molt (massa) de Catalunya i també del que implicarà en clau espanyola el triomf de diumenge de Susana Díaz, que tindrà autèntics problemes per formar govern també per la proximitat de les eleccions municipals i europees de maig. El repartiment d'escons entre els quatre grans partits espanyols ens donarà pistes de quant s'escurça la legislatura espanyola, que fins ara ha servit de ben poc. Ni tant sols per celebrar les reunions previstes entre Pedro Sánchez i Quim Torra.
 
Però sens dubte que la gran novetat de la nit electoral (si es confirmen les enquestes i els pressentiments fonamentats a peu de carrer de molts companys que segueixen la campanya) pot ser l’entrada de Vox al parlament autonòmic. Ho serà perquè implicarà el retorn de l'extrema dreta formal a les institucions després de l'extinció de la tronada Fuerza Nueva. I també perquè la seva irrupció, que asseguren que podria ser amb escons per vàries províncies, posarà el partit ultra a tots els informatius de televisió i manarà uns quants dies a les portades, ja siguin digitals o impreses. S'analitzarà si som davant un trumpisme espanyol i com hi han de respondre els demòcrates en general i l'esquerra en particular, si la culpa de tot plegat és del procés que l'ha fet aflorar o és només símptoma de la baixa forma dels dos grans partits de la dreta. Especialment el PP, que fa uns mesos va ser dramàticament desallotjat de la Moncloa.
 
Vox agafarà revolada i les properes eleccions, les europees, seran terreny abonat per a ells com ho van fer ser per Podem, que el 2014 va aconseguir cinc eurodiputats pocs mesos després de fundar-se. La gran incògnita és què farà el PP, quina serà la reacció del partit que ara lidera Pablo Casado. Al carrer Gènova hi ha un rau-rau d’intranquil·litat pel gir radical (per conservador i espanyolista) del nou líder i perquè les enquestes -veurem que passa diumenge en la seva pugna amb Albert Rivera- per ara no acompanyen. I de casos de corrupció a pagar políticament encara en queden uns quants. Amb Vox a escena, Casado haurà de decidir si entra en el cos i lluita aferrissadament pels vots més ultres (que per ara és un espai polític petit i insuficient per aspirar a construir grans majories) o aprofita la irrupció de l’extrema dreta per deixar que sigui Ciutadans qui ho faci, centrar-se i disputar al PSOE el centre polític.
 
El PP sempre serà menys regenerador (l'extrema dreta sempre ofereix això) i menys patriota que Abascal i els seus. Casado ha demanat mà dura a la valla de Melilla per impedir l'arribada d'immigrants sense papers. Rivera també ho va fer. El líder de Vox ja ha dit que hauria de ser un mur de formigó (a l'estil del de Palestina i Israel o la frontera dels EUA i Mèxic) i la Legió hauria de vigilar-la. Casado i Rivera proposen tornar a aplicar el 155. Vox no: aposta per suprimir totes les autonomies. És difícil que Casado pugui pujar encara més l'aposta. Vox és un partit ultra clàssic, que té connexió amb el Front Nacional i amb Trump i que s’emmiralla en Salvini i que demonitza les polítiques de gènere, la memòria històrica o la immigració sense manies. Ho vaig explicar en aquesta crònica fa unes setmanes a Vistalegre.
 
Sempre s’havia dit que una de les "bones notícies" de la democràcia espanyola és que no hi havia extrema dreta perquè el PP, i en el seu dia AP, el partit fundat per set ministres de Franco, l'havia engolit. El populisme de Cs i el discurs ultra de Vox (que es pot convertir en la referència extremista i no rebutja aquesta etiqueta) pot acabar definitivament amb aquesta sentència. I potser permetrà, qui ho sap, somiar amb una dreta -necessàriament refundada- moderna i que abraci valors democràtics i no aspiri a resoldre els conflictes des de la pulsió autoritària. Més val que ens ho mirem pel costat bo.