Quantes vegades es pot vendre la mateixa moto fent veure que és nova? Un polític no deixa de ser un comercial, i Carles Puigdemont és dels millors que hi ha al mercat, sinó el millor. Ara ho ha tornat a fer: en comptes de lligar el seu retorn a una victòria de país (llei d’amnistia), el vincula a una victòria de partit (si voleu que torni, voteu-me). És un missatge coherent amb la trajectòria del seu exili: el primer que va fer quan va marxar va ser organitzar una llista (JuntsxCat) per competir electoralment amb els altres partits independentistes, renunciant a ser el president a l’exili de tots i vinculant la seva figura a la disputa interna. El 2017 va dir “torno si voteu aquesta llista” (no va tornar) i ara repeteix la jugada.
La volguda confusió entre la presidència a l’exili i el lideratge electoral d’una força política concreta que fa coses concretes (blasmar l’impost de successions, defensar els apartaments turístics, ampliar l’aeroport o aplaudir el Hard Rock) l’ha perjudicat sobretot a ell, que no ha gaudit del reconeixement i suport transversal que mereix un president a l’exili. Era possible fer-ho diferent? Tarradellas va marxar a l’exili com a dirigent d’ERC, però un cop elegit president es va oblidar del seu partit per poder ser la representació simbòlica d’un país sencer. Puigdemont hauria pogut fer el mateix, deixar que el món postconvergent s’organitzés per ell mateix, renunciar a competir electoralment i situar-se au dessús de la mêlée, dedicant-se a la internacionalització de la causa catalana. President d’un país, no líder d’un partit. Va triar el camí contrari.
El retorn del president, doncs, passa necessàriament per la derrota electoral de les altres opcions independentistes el 12 de maig. Així de cru és el xantatge emocional, acompanyat d’una sobredosi de simbolisme no surrender que obvia que si el retorn és possible és gràcies a haver investit un president espanyol del 155 i haver-hi negociat, precisament tot allò que fins fa quatre dies era titllat de rendició. Sobredosi de simbolisme que també serà útil per tapar el programa electoral i evitar respondre preguntes concretes sobre la governació del país els pròxims quatre anys. Mentre el mag Puigdemont atrau l’atenció del públic, centenars de quadres postconvergents es preparen per governar d’una determinada manera. L’encanteri necessita durar set setmanes, les que falten per anar a les urnes.
La volguda confusió entre la presidència a l’exili i el lideratge electoral d’una força política concreta que fa coses concretes (blasmar l’impost de successions, defensar els apartaments turístics, ampliar l’aeroport o aplaudir el Hard Rock) l’ha perjudicat sobretot a ell, que no ha gaudit del reconeixement i suport transversal que mereix un president a l’exili. Era possible fer-ho diferent? Tarradellas va marxar a l’exili com a dirigent d’ERC, però un cop elegit president es va oblidar del seu partit per poder ser la representació simbòlica d’un país sencer. Puigdemont hauria pogut fer el mateix, deixar que el món postconvergent s’organitzés per ell mateix, renunciar a competir electoralment i situar-se au dessús de la mêlée, dedicant-se a la internacionalització de la causa catalana. President d’un país, no líder d’un partit. Va triar el camí contrari.
El retorn del president, doncs, passa necessàriament per la derrota electoral de les altres opcions independentistes el 12 de maig. Així de cru és el xantatge emocional, acompanyat d’una sobredosi de simbolisme no surrender que obvia que si el retorn és possible és gràcies a haver investit un president espanyol del 155 i haver-hi negociat, precisament tot allò que fins fa quatre dies era titllat de rendició. Sobredosi de simbolisme que també serà útil per tapar el programa electoral i evitar respondre preguntes concretes sobre la governació del país els pròxims quatre anys. Mentre el mag Puigdemont atrau l’atenció del públic, centenars de quadres postconvergents es preparen per governar d’una determinada manera. L’encanteri necessita durar set setmanes, les que falten per anar a les urnes.