Suposo que encara recordem aquell novembre d'atemptats a París. Estaven tocant els Eagles of Death Metal al teatre Bataclan quan quatre paios es van embolicar a trets contra el públic i van retenir un centenar d'ostatges. Al bar La Belle Équipe es van carregar una vintena de persones. Hi va haver a més cadàvers a les terrasses d'altres establiments. Aleshores, els diaris es van veure en la complicada situació de transmetre l'horror sense caure en sensacionalismes però sense restar gravetat a la massacre. La primera plana de Libération, per exemple, va seleccionar la fotografia d'un rescat. Le Figaro, per la seva banda, va portar sang i cossos abatuts a la portada.
(Lee el artículo de Jonathan Martínez en castellano)
Amb un debat de fons sobre la representació del dolor, Carlos Herrera va viatjar a París i va publicar un selfie davant de l'improvisat santuari d'espelmes i flors del Bataclan. Les crítiques van col·lapsar internet i no van faltar acusacions de frivolitat i oportunisme. Aquesta vegada no hi haurà selfie d'emergència a Paiporta. Llegeixo que la Conferència Episcopal Espanyola està molesta perquè el presentador almerienc ha preferit volar als Estats Units per cobrir les eleccions. Malgrat tot, es continuen repetint les mateixes velles controvèrsies. Les autoritats han de buscar la foto enmig de la devastació? Com es pot retratar la catàstrofe sense mercantilitzar el dolor de les víctimes?
Aquests dies hem vist que els capos de la desinformació han convertit la zona del desastre en un decorat de cinema mentre reguen de notícies falses els nostres telèfons mòbils. Un eurodiputat ultra s'enregistra amb música èpica en un camió de repartiment d'aliments. Un col·laborador d'Iker Jiménez s'agenolla al fang per afegir un plus de veracitat a la cobertura. Un ramat de neonazis es desplaça cap al nucli de les ruïnes per parasitar la ràbia ciutadana. Tot s'hi val per engrandir el capital social, seduir audiències, rascar vots, divulgar xenofòbia, eixamplar les butxaques.
Un atemptat s'assembla molt poc a una desgràcia climàtica, però qualsevol voràgine informativa és bona per alimentar un estat de xoc i utilitzar el poder de les imatges en benefici propi. Els atemptats de Charlie Hebdo, per exemple, van ser l'excusa que va fer servir el PP per recaragolar el codi penal i llançar-lo contra els CDR o els joves d'Altsasu. Encara no sabem quines repercussions polítiques desencadenarà la DANA de València. Hi haurà els que exigeixin responsabilitats a la gestió erràtica de Carlos Mazón i als empresaris que han posat en risc la vida dels seus treballadors. Però també n'hi ha que ja busquen una resposta en clau autoritària.
Les víctimes, igual que en tantes altres ocasions, són tractades com a figurants d'una pel·lícula el guió de la qual ha estat escrit per endavant. Anomenem “pornografia del dolor” aquest sospitós intent d'amortitzar la sang fresca. Al soc dels xupacàmeres hi ha una estreta competència. I és que és molt fàcil convertir la solidaritat en pur màrqueting.