Osona i el Lluçanès són territoris rics en llegendes i històries populars que han perdurat fins als nostres dies, algunes de les quals, fins i tot formen part de la cultura popular de diferents municipis d'ambdues comarques i són representades, per exemple, durant les festes majors. A continuació, Osona.com ha recollit cinc llegendes i històries de Torelló, Manlleu, Prats de Lluçanès, Vilanova de Sau i Folgueroles.
A Torelló, Pescallunes
Els torellonencs i torellonenques són coneguts com a pescallunes, un gentilici acceptat popularment fruit d'una llegenda de la qual se'n coneixen diverses versions, tot i que la més acceptada i habitual l'expliquem a continuació. Abans, però, val la pena contextualitzar la geografia del municipi. Torelló s'ubica a la Vall del Ges, al nord d'Osona, per on passa el riu Ges i, també, punt a on aquest s'ajunta amb el Ter. De fet, la llegenda té el riu com a un element cabdal.
Vet aquí que una vegada hi havia un noiet de Torelló –el moliner de Puigbacó o de Malianta- que, un vespre de cel clar i lluna plena, va veure el reflex exuberant i captivador d'aquesta a les aigües del Gorg de Saule.
En veure el meravellós espectacle, el xicot va pensar que en un moment en què no el veies ningú podria agafar la lluna. I va córrer cap al molí a buscar un cove, amb el qual va tornar al punt d'aigües calmades que custodiaven el reflex del satèl·lit per entrar a l'aigua, submergir el cove i pescar l'espectacular lluna. Però no ho va aconseguir i, sense defallir, va provar-ho un cop darrere l'altre fins que un altre noi el va veure i li va dir quelcom semblant a "Pescallunes, deixa't de fantasies i tira cap al molí, que t'esperen".
Des de llavors, els torellonencs i torellonenques se'ls coneix com a pescallunes i, fins i tot per la Festa Major, celebren una activitat relacionada amb aquesta llegenda que manté viva la identitat i la cultura popular del territori.
A Manlleu, el Serpent
La capital del Ter, com també es coneix la vila de Manlleu, té la seva pròpia llegenda, el Serpent, a través del qual s'articula la cultura popular del municipi i que és representada cada 14 d'agost en el marc de la Festa Major amb un espectacle de foc, llum i màgia de bellesa i emoció indescriptible.
Heus ací que una vegada hi havia una serp de grans dimensions que viva a la Devesa. L'animal tenia una llarga cabellera i portava un gros diamant al cap, que enlluernava a qualsevol i que només se'l treia per anar a beure al riu Ter.
A tot plegat, un noi que volia fer-se amb la pedra preciosa, va observar els moviments i els costums de la serp, fet que li va permetre agafar el diamant i sortir corrent un dia que l'animal havia anat a abeurar-se. La serp, en adonar-se dels fets, va perseguir sense descans al noi, que va entrar en una casa per amagar el diamant en un morter col·locat a l'inrevés. Quan la bèstia va entrar a la casa, va enrotllar-se al morter per trencar-lo i recuperar la pedra, però exhausta per l'esforç, va perdre la vida.
A Vilanova de Sau, la minyona dels Munts
A l'Espai Natural de les Guilleries-Savassona hi trobem l'espectacular mirador escarpat del Salt de la Minyona, un indret que ofereix unes vistes panoràmiques impressionants de part del pantà i la vall de Sau, els cingles de Cabrera, el pla d'Aiats, el Far, les Guilleries o les siluetes de les Agudes i el Matagalls, al Montseny. Però per què s'anomena així el mirador?
Explica la llegenda que la minyona dels Munts, molt devota i complidora amb les seves obligacions, arribava tard a missa. Des de dalt la cinglera va escoltar com tocaven les campanes de l'església que indicaven l'inici del sermó. Per arribar a temps, va saltar l'escarpada cinglera i, miraculosament, no va perdre la vida. Uns dies més tard, va tornar a temptar la sort, aquesta vegada per veure's amb el seu enamorat. No va sobreviure a la caiguda.
A Folgueroles, els llitons
L'estiu és sinònim de calor i, per refrescar-se, són molts que opten per explorar el medi natural i banyar-se a les fresques aigües de gorgs i tolls. A la comarca d'Osona n'hi ha uns quants, però un dels més singulars és el gorg de Llitons, a Folgueroles. I diem especial perquè, més enllà de l'entorn paisatgístic, al seu voltant plana la llegenda d'uns minúsculs éssers màgics, no molt simpàtics.
Tal com el seu nom indica, es tracta del llitons, uns personatges petitons, negres i banyuts que habiten en aquest indret i tenen la capacitat d'introduir-se al cervell de les persones –ja sigui per la boca, el nas o les orelles- mentre aquestes estan descansant prop del paratge. Tot plegat, per menjar-se l'enteniment i la memòria de les seves víctimes que, entre altres símptomes, es passarien les hores dormint.
Una altra de les singularitats del gorg de Llitons és que no se'n coneix la fondària. I també es diu que, una vegada, mentre baixaven de Collsameda direcció Folgueroles, just a on hi ha el pont de la Bruixa, un home i la seva burra van caure-hi a dins i mai més se'n va saber res.
El Lluçanès, territori de bruixes
A Osona i el Lluçanès han perdurat infinitat de llegendes i històries populars al voltant de dones sàvies i bruixes que van viure al nostre territori segles enrere. En realitat, es tractava de dones que coneixien el valor curatiu de les plantes, preparaven ungüents per a curar malalties i, sovint, exercien de llevadores. Moltes d'elles van ser perseguides i acusades de bruixeria, i d'algunes, en coneixem històries i se'n manté el record, que ha passat de generació a generació..
És el cas de la Maria Pujol de can Nap. Coneguda com a Bruixa Napa, va ser la darrera persona executada a Catalunya per bruixeria, l'any 1767, acusada d'haver assassinat a un infant. Aquesta és la història oficial, però també en sabem la llegenda..
A Prats de Lluçanès hi vivia una dona vella, la qual tothom deia que era una bruixa. Es diu que era petita i rabassuda, una mica calba i de pell arrugada, amb les galtes plenes de crostes i les dents mal posades li sobresortien d'una gran boca, d'ulls farcits de lleganyes i amb un petit monyo lligat amb una cinta vermella. Mai havia patit fam, tot i que no treballava. Es diu que anava molt lleugera, un fet que s'atribuïa al suposat llangardaix que sempre portava al cistell.
Com és habitual en les històries de bruixes, també la Napa s'enlairava pel cel nit rere nit per anar a filar llana a cal Costes de Sagàs. Criava gallines que amagava al Roc Foradat o a la zona de Rasos de Peguera. La llegenda explica que atreia la mainada a casa seva i els donava llavors de carabassa, i els n'oferia més si es deixaven pentinar. I tots els que gaudien de l'experiència, acabaven morint. Una de les criatures mortes portava una agulla clavada al cap.
Varen anar a casa seva a buscar-la, i ella els va rebre de males maneres, tot i que la van aconseguir capturar. Quan van registrar el domicili, van trobar-hi una criatura trossejada, concretament, el braç esquerre i el fetge cuit amb sang. Així doncs, la van tancar a la presó del poble amb un dogal al coll i lligada a la paret amb una anella de ferro. A Barcelona la van jutjar, i va ser condemnada a mort penjada a la forca.