Joaquim Albareda -a qui hem entrevistat- és un dels investigadors que millor s'ha capbussat en el segle XVIII català. El llibre apareix just a les portes d'aquesta Diada i us n'oferim un avançament en què l'autor presenta les línies generals de la seva recerca. Aquí hi podreu trobar les claus de com era aquella Catalunya que, acceptant la realitat de les armes, sempre va albirar revertir la situació i recuperar les llibertats. Una lectura ideal per aquesta Diada.
[despiece]
El segle xviii català és prou ben conegut dels historiadors, sobretot en l’àmbit de la història econòmica, gràcies a una munió d’estudis que van tenir en Pierre Vilar un capdavanter excepcional. Uns estudis que han confirmat i enriquit amb profusió de detalls el coneixement del procés d’especialització productiva i l’avenç dels intercanvis comercials que van situar Catalunya en el camí de la industrialització en el segle xix. Un procés que és ben perceptible entorn del 1750.
Però la imatge que tenim del xviii és la d’un segle sense política. Per aquest motiu l’objectiu del llibre és, justament, intentar restituir la política en el marc d’una visió de conjunt renovada del set-cents, amb el benentès que no hi havia espai, jurídicament parlant, per a una política institucional que no fos la borbònica, ja que s’havien eliminat les institucions seculars catalanes i els canals de representació política. És a dir, intentarem explicar que, malgrat la repressió i la malfiança cròniques per part dels militars i de les autoritats polítiques, els catalans no van deixar de protestar enfront de les arbitrarietats comeses pel nou règim ni van perdre la memòria de les llibertats perdudes, simbolitzades en les institucions de govern i en la representació política.
Així es constata en les mobilitzacions armades durant les primeres dècades, en les accions protagonitzades pels exiliats austriacistes fins a l’entorn del 1740, en diversos memorials reivindicatius, en multitud de protestes als municipis i en projectes reformistes que no cessen al llarg del segle i que han sigut explicats sempre aïlladament, sense un fil conductor que els donés consistència. No ens referirem a la protesta i a la resistència antisenyorials que es manifestaven en l’oposició dels pagesos, sobretot els que tenien el domini útil de la terra, davant determinats drets senyorials, ja fos de manera directa (negant-se a capbrevar a favor del senyor o negant el dret d’aquest a cobrar determinats drets) o indirecta («oblidant-se» de pagar, estafant les quantitats a pagar, ocultant els canvis productius, etc.). No és aquest el nostre objectiu. Veurem també com les mateixes autoritats borbòniques van constatar reiteradament que els catalans no renunciaven a les seves antigues llibertats i aprofitaven qualsevol ocasió per recuperar-les, ni que fos parcialment.
Tanmateix, és evident que aquesta reivindicació política d’oposició a l’absolutisme coexistia amb un desenvolupament econòmic continuat seguint els fonaments posats abans de la guerra de Successió, el qual generava prosperitat i facilitava l’acomodació al nou règim dels sectors benestants i vinculats a les activitats econòmiques emergents, una adaptació propiciada també pel seu accés als càrrecs municipals i a les prebendes que n’obtenien.
En resum: que la pròspera Catalunya del xviii avancés pels camins que acabarien conduint-la al capitalisme industrial —amb una acomodació creixent de la societat a la nova estructura política— no va impedir que la dissidència, la protesta política i la formulació de projectes de reforma fossin una constant al llarg del segle amb diversos motius de fons.
Lluny de qualsevol victimisme o parti pris, volem aportar una visió de la Catalunya del xviii atenta a les seves complexitats, sense oferir-ne una imatge exclusivament en termes de repressió política ni, contràriament, idealitzar-ne el creixement econòmic i la prosperitat, ni encara menys atribuir-ne l’origen a la política borbònica. L
es visions simplistes deformen necessàriament la visió de les coses. El que costa és explicar la història dels homes (i de les dones, encara que sigui extraordinàriament difícil seguir-ne el rastre en la documentació) amb els seus anhels, esforços i patiments i, en el nostre cas, aclarir quina fou la seva relació amb el Leviatan, l’Estat, que en el segle xviii es consolidà arreu d’Europa i d’una manera especialment traumàtica, després d’una guerra civil i una conquesta, a la Corona d’Aragó. [...]
Sigui com sigui, la interpretació del segle xviii, amb les seves clarors i foscors, segueix sent controvertida. L’arrencada econòmica ha estat atribuïda per alguns historiadors, com Gabriel Tortella, a la política borbònica, que va escombrar les institucions catalanes. Una idea que va sostenir inicialment Jaume Vicens Vives, cosa que han aprofitat sovint aquests historiadors: «Los catalanes lucharon obstinadamente para defender su criterio pluralista en la ordenación de la monarquía española, aun sin darse cuenta de que era precisamente el sistema que había presidido la agonía de los últimos Austrias y que sin un amplio margen de reformas de las leyes y fueros tradicionales no era posible enderezar el país. Lucharon contra la corriente histórica y esto suele pagarse caro [...] la transformación fue tan violenta que durante quince años [Catalunya] estuvo al borde de la ruina. Pero luego resultó que el desescombro de privilegios y fueros le benefició insospechadamente, no solo porque obligó a los catalanes a mirar hacia el porvenir, sino porque les brindó las mismas posibilidades que a Castilla en el seno de la común monarquía». Però, al cap de dos anys, Vicens matisava: «Tot anà aigua avall el 1714. I així els catalans conegueren l’Estat modern en les circumstàncies menys falagueres: imposat per la conquesta, organitzat per mantenir-la, sense cap mena de contacte amb la tradició del país ni amb la realitat d’aquell moment». El canvi interpretatiu respon a la revisió de l’absolutisme que va portar a terme en aquells anys, entre la Historia general moderna (1951) i la brillant ponència «Estructura administrativa estatal en los siglos xvi y xvii» per al XI Congrés Internacional de Ciències Històriques celebrat a Estocolm el 1960.
Encara és més complex explicar l’impacte polític que va tenir per a la societat catalana el tall radical de l’abolició del seu Estat (marc jurídic, institucions de govern, fiscalitat, moneda) i la implantació de la Nova Planta borbònica, que posava fi a una cultura política secular i a un sistema de representació política. Més ben dit: coneixem bé la repressió del primer moment a la Catalunya vençuda, però la qüestió és saber en quin grau, amb el pas del temps, aquesta societat dinàmica i que es transformava econòmicament i socialment se sentia em-motllada en el nou ordre polític i dinàstic. Era submisa? Encara és més difícil de saber en quina mesura conservava la identitat catalana i fins a quint punt se sentia espanyola. Certament, més enllà de les imposicions oficials, l’ús del castellà era creixent. El comerç amb els territoris castellans i amb Amèrica estimulaven el seu coneixement per raons òbvies no solament entre els comerciants sinó també entre els artesans, un factor que sens dubte va tenir un paper important en l’assumpció de l’espanyolitat per part, almenys, de determinats sectors socials.
La qüestió ha interessat els historiadors des de fa temps. Ferran Soldevila va parlar de l’«esforç per esdevenir província» espanyola i del «procés de desnacionalització de Catalunya», d’«un poble nacionalment en davallada» després de la desfeta del 1714. D’«un esperit de submissió» que feia que els catalans s’emmotllessin a les directrius de l’Estat borbònic amb esperit mesell perquè fins i tot li causaven admiració. Sense ànim crític i arribant a idolatrar els reis.6 Pierre Vilar matisà aquesta interpretació. Si bé va veure el xviii com el segle més crític per al sentiment de grup català («hi hagué afebliment, risc de desaparició»), afegí tot seguit que «únicament (o preferentment) en les classes emprenedores i acomodades».7
Ernest Lluch, per contra, en el seu suggestiu llibre La Catalunya vençuda, a més de posar en relleu l’austriacisme i alguns dels seus principals protagonistes, va trobar en el xviii els fonaments per a la represa cultural i de la memòria històrica del xix, encara que s’expressés en castellà. De més a més, ens descobrí una alternativa teòrica a l’absolutisme a l’Espanya del xviii formulada pels exiliats a Viena.
A Josep Fontana li devem la síntesi més brillant del segle xviii i, en un llibre posterior, l’anàlisi dels elements de la identitat dels catalans: una determinada manera d’entendre la política, amb el poder del rei limitat gràcies al parlamentarisme, i unes transformacions econòmiques que havien conformat una societat dinàmica i força pròspera, tot i les desigualtats ben patents en el seu interior. Pel que fa al rol de l’Estat, Fontana, en la línia de Vicens, advertí que «el paper de l’absolutisme no ha residit en la seva eficàcia, sinó en la seva impotència», atès que a la societat de l’Antic Règim funcionaven unes estructures de poder complexes que se sobreposaven i s’encreuaven i que, per tant, aquest sistema de relacions interdependents «no pot reduir-se a la teòrica cadena lineal on tota l’autoritat emana del rei, ni, molt menys, encara, de la transposició anacrònica de la lògica centralitzadora de l’Estat contemporani, que no existia, ni remota-ment, a l’Espanya del segle xviii».
Roberto Fernández, per la seva part, ha fet una valoració molt benèvola de la participació de l’Estat en aquest procés de transformacions, cosa que hauria permès que els catalans s’acomodessin al nou règim polític: «no llegaron a cuestionar una monarquía que parecía comportar más beneficios que perjuicios para el conjunto de las clases sociales catalanas». Per aquest motiu sosté que no hi va haver dissidència significativa. En efecte, considera que «fueron políticamente poco sustantivos los escasos intentos que, de manera muy moderada, se atrevieron a expresar algunas reivindicaciones “regionalistas”». Justament Lluís Roura ha analitzat la capacitat de resposta davant l’absolutisme i les pràctiques autoritàries i abusives que se’n derivaven, en el seu important llibre on qüestiona el tòpic del «tranquil» segle xviii.
Joan-Lluís Marfany, per bé que s’ha referit a aquestes qüestions tangencialment en el seu llibre, preocupat per defugir l’anacronisme o la projecció retrospectiva, també minimitza la dissidència i posa en qüestió el vincle entre el record de les llibertats i l’austriacisme.
D’altra banda, Ramon Grau es va demanar com s’articulà, amb el pas de les dècades, l’esperit del vell austriacisme derrotat el 1714 amb l’oposició quotidiana a l’absolutisme i va assenyalar que l’aposta política continuà gràcies al record de les institucions abolides, que no era un record passiu i enyoradís, sinó la memòria de com es feien les coses abans del 1714 i la tendència a aplicar les mateixes solucions bo i reconstruint estructures tradicionals.
L’interès per les protestes, revoltes, memorials i projectes ha donat lloc a diversos treballs. En primer lloc, de Josep Maria Torras i Ribé en la seva magna obra sobre els municipis catalans de l’Antic Règim, en la qual va exposar la protesta continuada en els municipis organitzada pels gremis contra els abusos i la corrupció dels regidors, una línia de treball que ha completat en un llibre recent. Com hem dit, Lluís Roura ha analitzat el rebuig dels catalans i la protesta, assenyaladament el 1773, contra el sistema de quintes que l’Estat volia imposar. Per la seva banda, Antoni Muñoz i Josep Catà van compendiar en un volum la repressió borbònica i la resistència dels catalans fins al 1736.
També Jordi Llimargas ha fet aportacions rellevants i ha estudiat diverses manifestacions reivindicatives bo i destacant unes demandes constants al llarg de la segona meitat del segle i ha mostrat com la Junta de la Província de 1794-1795, en el marc de la Guerra Gran contra França, va constituir un intent de recuperar capacitat d’autogovern per part dels catalans. Jo mateix vaig assajar d’oferir una panoràmica de la política en el segle xviii, des de la resistència armada de l’endemà de la guerra de Successió fins a la reivindicació política que trobem continuadament i al llarg del xviii. [...]
Espero que, amb aquesta contribució, fonamentada no en especulacions sinó en una considerable base documental, el segle xviii polític ens sigui menys desconegut, almenys pel que fa als traços gruixuts, i que els tòpics, de tota mena, deixin pas a visions més complexes de la realitat, cosa prou difícil en uns temps en què sembla que ja no som capaços de discernir entre la veritat i la mentida. Si això succeeix amb la informació actual que podem verificar, no cal dir què pot passar amb la història.
Faig un breu comentari sobre l’estructura del llibre, que podríem dividir en dues parts: en la primera s’analitza el sistema polític vigent fins a l’Onze de Setembre de 1714 i la naturalesa i les conseqüències polítiques de la Nova Planta («La Catalunya vençuda»), seguit d’un capítol sobre la implantació del cadastre i els seus efectes i un tercer capítol de síntesi, que analitza el segle xviii en conjunt i les seves transformacions per tal d’oferir un marc referencial («Una mirada al xviii»). A continuació, a la segona part, entrant en matèria, segueixen els capítols més específics sobre la fi de la resistència armada; sobre l’activitat dels austriacistes a l’exili fins al 1740; sobre el pes dels militars al llarg del segle; sobre les mobilitzacions contra els abusos dels regidors; sobre el període esperançat del 1758 al 1769; sobre la revolta contra les quintes i els Rebomboris del Pa, i un capítol aproximatiu sobre la identitat dels catalans i el record de les llibertats, per passar, tot seguit, a les conclusions.
