Martí E. Berenguer, fotògraf: “Cap grup ha fet embogir el públic com ho feia Sau”
Guillem Sànchez // ACN

Prada de Conflent (ACN).- Aquesta és la història d'un fotògraf del cor que treu la pols a una capsa que amaga 12.000 negatius. Hi troba restes d'una altra vida al cantó d'un grup musical, Sau, d'un temps en què el rock català “estava en ebullició”. Passats 10 anys de la mort del carismàtic cantant Carles Sabater, el fotògraf Martí E. Berenguer ha decidit treure a la llum imatges que capten “l'histerisme dels seus concerts” i el que passava “als camerinos”.

“Sau Vist” (Editorial Escua) ha seleccionat 200 de les moltes fotos que Berenguer va fer al llarg de nou anys i les acompanya de comentaris “de gent que va viure tot allò”. “La capsa amagava gran part de la vida d'algú que ja ha marxat, fa tremolar”, reconeix.

El llibre reflecteix aspectes desconeguts de la vida de la banda, així com els seus moments de més èxit a l'escenari durant els anys 90, època en què l'autor, Martí E. Berenguer, va mantenir una relació molt pròxima amb el grup, segons ha explicat a la Universitat Catalana d'Estiu (UCE), on ha presentat el llibre i una exposició (a les fotos).

Com vas convertir-te en el fotògraf de Sau?

Vaig anar a un concert d'ells, era molt jove. El rock català estava en ebullició i SAU era una de les seves insígnies. Era dins una discoteca on hi tocava també Sopa de Cabra. Ja tenia dins la inquietud per la fotografia i vaig prendre algunes imatges. El seu mànager, Michel González, me'n va comprar algunes, les primeres que venia a la meva vida. Fotografiant Sau vaig aprendre aquest ofici.

Hi eres el dia que van tocar al Sant Jordi al cantó de Els Pets, Sangtraït i Sopa de Cabra?

Sí, i també la nit de la Monumental. D'allà en va sortir un reportatge fotogràfic i un l'enregistrament d'un disc, “Concert de mitjanit”, que sobretot contenia temes de l'àlbum “El més gran dels pecadors”. Aquella nit van tocar amb Luz Casals, que després va acabar versionant “Boig per tu”.

Eres l'home entre bastidors?

Mica en mica van deixar-me entrar als camerinos. Vaig passar a ser un més de la família. Jo era molt tímid i la sensació que tenia és que em podien fer fora en qualsevol moment.

No era certa?

Quan vam començar a preparar el llibre amb en Pep Sala vaig dir-li com lamentava haver estat així de tímid, de temorós, perquè no vaig gosar fer fotos en molts moments de tensió, o moments en què el clic de la càmera hagués violentat algú. En Sala no hi va estar d'acord, “és tot el contrari, precisament perquè eres així de tímid en vas poder fer tantes de fotos”, va dir-me.

Què era Sau?

Jo no vaig entendre mai el fenomen de Sau, escoltava les nenes xisclar i veia la gent embogir, però jo només sentia fanatisme pel fet de retratar-los. La música gairebé no la sentia. Després de deu anys i 12.000 negatius, que van quedar atrapats en una capsa amagada, he tornat a escoltar la seva música per fer el llibre. Crec que ara sí que entenc el fenomen. Escoltar-los ara m'ha fet acceptar de nou el meu passat, i m'ha fet veure que fer fotos de tot allò va tenir la seva importància.

Què senties quan obries de nou aquella capsa?

Uf! Va ser una descoberta, vaig sentir que llavors s'havien convertit en històriques. Sobretot perquè en Carles ja no hi és. Allà hi havia gran part de la vida d'una persona que ha marxat.

Hi eres quan va morir en Carles?

Vilafranca del Penedés, 12 de febrer del 99, era l'inici de la gira “Junts de nou per primer cop”. Ell sempre ho donava tot damunt l'escenari i, després de sortir a saludar a l'escenari, va caure al terra. Mort. “Aturada cardiorespiratòria”, va dir el metge, però això vol dir molt poc. Sau va deixar d'existir aquella mateixa nit, Sau eren tots dos. La versió més romàntica diu que va ser aquell dia quan, després de donar-ho tot en tants concerts, va quedar-se buit, i va morir.

I tu on eres?

Fora, esperant que sortissin. Trigaven massa i vaig entrar a buscar-los. A dins vaig trobar-me tothom sorrut, només em van dir que s'havien emportat en Carles a l'hospital. Vaig notar que no era el moment de fer preguntes, però s'olorava de sobres què estava passant.

Sau potser va morir aquell dia, però feia temps que estaven en declivi, no?

Sí. El tercer àlbum va ser el que encendre la metxa del fenomen Sau, d'aquell disc en van fer 145 bolos en un any! Una bestialitat. Des de llavors no van deixar de revaloritzar-se i contractar-los era cada cop més car. Durant la gira “Junts de nou” queia una pluja sobre l'escenari, un músic anglès venia en avió per cada concert i van ser el primer grup de rock català en signar per una multinacional. Va ser el principi de la seva fi. Van allunyar-se del públic perquè molts pobles que visitaven sovint llavors ja no els podien contractar.

Aquells dies de bogeria sobten molt amb el darrer concert...

És cert, aquella gira havia de redreçar-los, acostar-los a la gent de nou. Però les coses havien canviat massa. Era el primer concert de la nova gira i només hi havia un periodista seguint-la, era en Quim Vilarnau d'Enderrock. Només 300 persones van veure en Carles cantar per darrer cop.

Les fotos “parlen” de tot això?

Et deixen veure les cares de les noies que embogien, transpiren el glamour d'aquells instants, la teatralitat d'un personatge com en Carles, atractiu, interessant, passional, un comunicador que enganxava cada espectador. Sau va despertar un histerisme que cap altre grup català ha despertat mai, el llibre són 200 instants de tot allò. Moltes de les fotos que vaig fer ara campen soles, n'he perdut el rastre, m'agrada que així sigui.

Per què has volgut fer-lo?

Ho necessitava. Joan Capdevila, lletrista d'alguns temes de Sau, va ser qui va animar-me. Volia fer una foto per cada plana. Em van aconsellar que posés moltes més fotos de camerinos, entre bastidors, vaig anar incorporant fotos menys estètiques però més informatives, més personals. Se'm va ocórrer que les fotos havien d'aparèixer comentades per gent de l'època que va viure tot allò. He acabat esborrant de la llista grans noms, i he deixat només els que realment van viure tot allò. Són retrats de moments que passaven lluny dels ulls dels fans però prop de la meva càmera.
Martí Berenguer, fotògraf

- Galeria de fotos: Llançà recorda Carles Sabater (15/02/2009)