Em poso davant de l'ordinador, vull escriure aquest article, però no sé com començar. Des de fa massa temps, tot gira al voltant de la mateixa paraula: coronavirus. És com aquelles èpoques intenses del procés en què totes les notícies tenien algun lligam amb el procés. Ves què hi farem, vivim així des de fa massa dies i setmanes.

Ha passat el març, l'abril, el maig... Fa gairebé tres mesos des d'aquell encara fred 12 de març en què tot va començar a canviar cap a un futur incert i imprevisible. Alguns deien que duraria un parell de setmanes, d'altres deien un mes, uns altres fins a Setmana Santa... ningú sabia res. I el pitjor de tot és que, tres mesos després, seguim igual: aquest odiós concepte de nova normalitat (que de normalitat no té res) no sabem quant durarà: fins que no trobin la vacuna?, fins que no es diagnostiqui cap cas de coronavirus durant un determinat temps?, fins que ens facin proves a tots? Massa incerteses en un moment que necessitem missatges clars i esperançadors. Però és tal el desgavell que ni tan sols ens podem creure les xifres que ens donen de víctimes.

Ara com ara, l'única certesa constatable la trobem quan tornem a trepitjar els carrers: ens han robat la primavera, malgrat que la natura, ben ufanosa, ens recorda que ha arribat. L'altre dia, en una botiga de roba de Vic, el propietari em deia: "Aquest any, no hem tingut primavera. Hem passat de la roba d'hivern a anar vestits quasi d'estiu". Jo, que durant el confinament he sortit cada dia per anar a treballar, no he tingut tant aquesta sensació, però el cert és que té tota la raó. L'últim record que tenia d'alguns amics era amb jaqueta i bufanda.

Avui, tres mesos després, quedem en una terrassa, però amb una barreja de sentiments estranya. Faig bé o hauria de seguir a casa? Mires al voltant i, en alguns moments, creus que corre massa gent i hi haurà un rebrot; més tard, et sorprèn que la majoria compleix amb la mascareta; al cap d'una estona, ho tornes a veure diferent i t'emprenya veure massa gent amb la boca a l'aire... Suposo que ja ens anirà passant i ens hi anirem acostumant.

Només us proposo un exercici. Si en algun moment teniu la sensació que us esteu relaxant, penseu en algú proper que hagi passat el ditxós coronavirus i apliqueu el sentit comú. És només una qüestió de solidaritat i de responsabilitat individual i col·lectiva. Així és la nova realitat. Tal dia farà un any i tornarà a ser primavera.