Com cada tarda, vam passar per allà davant tot tornant de l’escola amb la meva mare i la meva germana. Al cap de poca estona, quan ja érem a casa, tot va tremolar. Era com un petard molt, molt, fort. Vam sortir al carrer i corrien els primers rumors sobre el que havia passat. La mare, suposo que conscient del que podia haver-hi, va dir que giréssim cua i cap a casa. El meu pare, que tenia una reunió a Barcelona, ho va sentir per la ràdio del cotxe i, de seguida que va poder, es va aturar a una cabina i va trucar a casa per veure si estem tots bé. 

Tots bé. Ja feia una estona que havíem passat per davant la casa-caserna de la Guàrdia Civil de Vic, com fèiem cada tarda tot tornant de l’escola. Situacions com aquesta es devien repetir a moltes famílies. Jo tenia 6 anys i, a Vic, qui més qui menys recorda què feia aquell 29 de maig de 1991 a la tarda quan ETA va decidir atemptar a la ciutat.

Han passat 30 anys. Una data rodona que, aquest cop, ha passat força desapercebuda més enllà d’alguna referència en alguns mitjans i d’un vídeo difós per la mateixa Guàrdia Civil amb el retrobament de dos agents (un d’ells, el de la famosa foto de l’atemptat) que feia temps que no es veien. 

No cal fer segones lectures d’aquest 30 tan oblidat, com s’ha llegit en algun lloc. L’any que ve, per aquestes dates, segur que se’n tornarà a parlar, i molt, amb l’obertura de l’esperada Biblioteca Pilarín Bayés. Per fi, 31 anys després, acabarem de passar pàgina (almenys de manera física) d’aquell solar reconvertit en un pàrquing i, sobretot, d’aquella maleïda rampa on va començar tot.

Tres dècades després, és el moment de mirar més endavant que no pas enrere, i això no vol dir oblidar les deu víctimes d’aquell atemptat. Però, en els actes de record dels últims anys, hi ha hagut massa desavinences i desconfiances entre víctimes, polítics, policies… com per seguir encallats allà mateix. Quedem-nos amb la imatge de fa cinc anys, quan l’alcaldessa Anna Erra va aconseguir reunir, en un mateix espai, el president Puigdemont, el ministre Fernández Díaz, associacions de víctimes, policies… Hi havia la sensació que es tancava una ferida.

La ferida s’acabarà de cicatritzar d’aquí a un any, per Sant Jordi. Es podrà passar pàgina amb un gran equipament cultural dedicat a la vigatana més carismàtica i alegra.