Ara a portada
-
Societat Entre la llum de la plaça Major i la foscor a gran part dels barris: així es va viure a Vic l'apagada elèctrica Redacció
-
-
Societat Catalunya recupera la normalitat a la xarxa elèctrica i Rodalies torna parcialment Lluís Girona Boffi
-
-
Economia «Volem viure»: els sindicats incrementen la pressió en l'1-M de la reducció de la jornada Redacció

- Blanca Busquets
- Escriptora
12 d’agost de 2010
Suposo que no us he d'explicar res del prestigi, l'anomenada, i el reclam per a la comarca del Festival Internacional de Música de Cantonigròs. Només us faig esment que, 28 anys després del primer, els voluntaris es mantenen treballant-hi, i les famílies; i el nombre d'inscripcions, increïble i sorprenent -i sovint envejat- per molts altres festivals de Catalunya i de fora.
Però els temps canvien, i segur que estem d'acord que la ingenuïtat associacionista que estava bé fa un quart de segle, reclama ara determinades condicions relacionades amb la dignitat més bàsica. Conscients d'això, ens vam plantejar fa ja vuit anys la construcció en els nostres terrenys d'un escenari fix, respectuós i adient amb al medi natural, amb fons de vidre i amb un backstage dotat de camerinos i lavabos. Tal escenari podia adequar-se perfectament al pla de requalificació dels terrenys per part de l'Ajuntament de l'Esquirol -Cantoni en depèn- i servir, durant la resta de l'any, com a equipament cultural per al municipi. El finançament era cosa nostra. Només necessitàvem el permís per part de l'Ajuntament, allò dels papers signats.
Doncs bé, no hi ha permís i no hi ha papers. Després d'anys de reunions i més reunions amb l'Ajuntament, després de mil promeses de solucions pròximes i d'aparent “suport incondicional” -mai no traduït en diners, tot sigui dit, ni en gaires ajudes-, el resultat només és aquest: silenci administratiu. Els que ens ocupem de coses artístiques -jo sóc una de les responsables de l'escenari- no ho acabem d'entendre, però sí que sabem veure que aquí hi ha alguna cosa que no rutlla: el Festival té un pressupost ajustadíssim on ningú no guanya diners -més aviat se'n deixa- i ja vam haver de canviar de terrenys un bon dia de fa molts anys perquè el propietari no ens els va cedir més -i estava en el seu dret, per descomptat. Com que els nous terrenys eren nostres, de propietat, hi vam fer un terraplè per a la sala d'espectacles. Òbviament, també vam dotar la zona d'infraestructures d'aigua i llum, i d'uns lavabos d'obra amagats rere uns arbres que formen part del jardí en què també hem convertit aquest campus.
L'escenari del Festival és immens. Darrere, som molts que hi treballem, ens ho estimem i intentem que els grups se sentin com a casa quan hi entren, si bé més aviat penso que se senten com en una tenda de campanya improvisada i gens adient per a la seva categoria humana i artística. L'escenari s'aguanta a base de falques de fusta, el terra és de fang, i, els camerinos, una mena de reservats fets amb la mateixa lona que cobreix la carpa. Les rampes per pujar i baixar a l'escenari són antidiluvianes, cada any hi ha caigudes perilloses, i jo, personalment, em sento envermellir quan apareixen grups sencers vestits de gala i, a ple segle XXI, només els puc oferir un forat amb quatre cadires perquè es canviïn en absolut silenci perquè, és clar, en aquestes condicions, fins i tot una mosca que vola se sent a l'escenari. No us explico què passa quan plou, però segur que tots, un dia o un altre, heu anat de campaments en condicions climatològiques adverses i, per tant, us ho podeu imaginar.
Ens han ofert de poder-nos instal·lar en les condicions que demanem a altres llocs de la comarca i, com que ens hem proposat celebrar els 30 anys -el 2012- amb un mínim de dignitat, marxarem si res no canvia. I, francament, jo no crec que canviï res: per alguna raó que se m'escapa, l'Ajuntament no vol que fem el Festival a Cantoni. Per algun misteri que em sobrepassa, hi ha una alegria a l'aire d'algú -qui?- que se sent feliç de veure'ns fora del poble de qui el Festival va prendre el nom. M'ha costat no poques llàgrimes entendre-ho, però me'n costaria moltes més si veiés el Festival morir d'inanició allà on és ara, encara que sigui a casa meva.
Per tant, segurament el Festival del 2012 ja no serà el mateix. Serà en un altre lloc i serà d'una altra manera, s'adequarà a les noves circumstàncies i, possiblement, no ens costarà tant d'esforç organitzar-lo com el que ens costa ara. I no serà a Cantoni -fa mal pensar-ho!-, però sí que serà el Festival Internacional de Música de Cantonigròs. Això sempre.
Però els temps canvien, i segur que estem d'acord que la ingenuïtat associacionista que estava bé fa un quart de segle, reclama ara determinades condicions relacionades amb la dignitat més bàsica. Conscients d'això, ens vam plantejar fa ja vuit anys la construcció en els nostres terrenys d'un escenari fix, respectuós i adient amb al medi natural, amb fons de vidre i amb un backstage dotat de camerinos i lavabos. Tal escenari podia adequar-se perfectament al pla de requalificació dels terrenys per part de l'Ajuntament de l'Esquirol -Cantoni en depèn- i servir, durant la resta de l'any, com a equipament cultural per al municipi. El finançament era cosa nostra. Només necessitàvem el permís per part de l'Ajuntament, allò dels papers signats.
Doncs bé, no hi ha permís i no hi ha papers. Després d'anys de reunions i més reunions amb l'Ajuntament, després de mil promeses de solucions pròximes i d'aparent “suport incondicional” -mai no traduït en diners, tot sigui dit, ni en gaires ajudes-, el resultat només és aquest: silenci administratiu. Els que ens ocupem de coses artístiques -jo sóc una de les responsables de l'escenari- no ho acabem d'entendre, però sí que sabem veure que aquí hi ha alguna cosa que no rutlla: el Festival té un pressupost ajustadíssim on ningú no guanya diners -més aviat se'n deixa- i ja vam haver de canviar de terrenys un bon dia de fa molts anys perquè el propietari no ens els va cedir més -i estava en el seu dret, per descomptat. Com que els nous terrenys eren nostres, de propietat, hi vam fer un terraplè per a la sala d'espectacles. Òbviament, també vam dotar la zona d'infraestructures d'aigua i llum, i d'uns lavabos d'obra amagats rere uns arbres que formen part del jardí en què també hem convertit aquest campus.
L'escenari del Festival és immens. Darrere, som molts que hi treballem, ens ho estimem i intentem que els grups se sentin com a casa quan hi entren, si bé més aviat penso que se senten com en una tenda de campanya improvisada i gens adient per a la seva categoria humana i artística. L'escenari s'aguanta a base de falques de fusta, el terra és de fang, i, els camerinos, una mena de reservats fets amb la mateixa lona que cobreix la carpa. Les rampes per pujar i baixar a l'escenari són antidiluvianes, cada any hi ha caigudes perilloses, i jo, personalment, em sento envermellir quan apareixen grups sencers vestits de gala i, a ple segle XXI, només els puc oferir un forat amb quatre cadires perquè es canviïn en absolut silenci perquè, és clar, en aquestes condicions, fins i tot una mosca que vola se sent a l'escenari. No us explico què passa quan plou, però segur que tots, un dia o un altre, heu anat de campaments en condicions climatològiques adverses i, per tant, us ho podeu imaginar.
Ens han ofert de poder-nos instal·lar en les condicions que demanem a altres llocs de la comarca i, com que ens hem proposat celebrar els 30 anys -el 2012- amb un mínim de dignitat, marxarem si res no canvia. I, francament, jo no crec que canviï res: per alguna raó que se m'escapa, l'Ajuntament no vol que fem el Festival a Cantoni. Per algun misteri que em sobrepassa, hi ha una alegria a l'aire d'algú -qui?- que se sent feliç de veure'ns fora del poble de qui el Festival va prendre el nom. M'ha costat no poques llàgrimes entendre-ho, però me'n costaria moltes més si veiés el Festival morir d'inanició allà on és ara, encara que sigui a casa meva.
Per tant, segurament el Festival del 2012 ja no serà el mateix. Serà en un altre lloc i serà d'una altra manera, s'adequarà a les noves circumstàncies i, possiblement, no ens costarà tant d'esforç organitzar-lo com el que ens costa ara. I no serà a Cantoni -fa mal pensar-ho!-, però sí que serà el Festival Internacional de Música de Cantonigròs. Això sempre.