Però des que el senyor Aznar López va regalar Telefònica al seu amic de Valladolid, Juan Villalonga, un depredador de les finances que es va dedicar a fragmentar l’antiga companyia estatal en un fotimer de filials ridícules (com ara Terra), tot va canviar. Villalonga, que es va posar al servei del PP, es va apropiar del 40% del mercat de la borsa espanyola i va crear les famoses stock opions que tant de profit li van donar a ell i a quatre gats. I quan va tenir el sarró ple de milions, va abandonar la seva dona, va passar del Partido Popular, es va va lligar la mexicana Adriana Abascal i va desaparèixer del mapa. I si te he visto no me acuerdo.
I així estem els pobres desgraciats i vasalls de Telefónica. Avui, les oficines d'atenció al públic s'ha reconvertit en unes botigues on les sofertes dependentes, a més de vendre mòbils, exerceixen de psiquiatres involuntàries davant el devessall d'usuaris histèrics a la recerca d'auxili.
Un dia o un altre, la immensa majoria de súbdits de Telefónica hem hagut de passar pel calvari virtual de trucar cinquanta vegades a la companyia per solucionar un problema. En un sol dia pots conversar (és un dir) amb totes les pobres operadores subcontractades d'Espanya i del Marroc i no avançar ni un mil·límetre en la solució del problema. Si alguna cosa no queda clara en la conversa, cal tornar a marcar els fatídics dígits per explicar a una nova operadora virtual (o a a un robot insensible) tots els detalls del cas, des del principi. Tanmateix, abans d'escoltar la dolça veu de la senyoreta Vanesa o la senyoreta Virtudes, t’entaforen una interminable profanació musical digitalitzada de les obres completes de Bach, els Beatles i don Manuel de Falla.
Les seccions de “cartes al director” de la majoria de publicacions escrites estan plenes de queixes que sovint destil·len descoratjament, indignació i ràbia continguda. Als usuaris descontents —tinc la impressió que som legió— només ens queda el dret a picar de peus o enclastar el cap contra la paret del menjador. És irrellevant si es tracta d'una simple avaria, d’una sol·licitud de millora del sistema ADSL, la contractació d'una línia, la baixa per contractar el servei d’una nova companyia o la retirada d'un absurd pal que dificulta el pas en un camí rural. L'assumpte gairebé sempre desemboca, inexorablement, en una quixotesca batalla personal contra uns invisibles cibermolins de vent.
Hauríem d’exigir al Govern espanyol, al Parlament europeu, a les Nacions Unides o a Déu nostre senyor, no ho sé, que obliguin Telefónica (Movistar i la resta de companyies de telefonia mòbil) a crear una línia psiquiàtrica d'atenció al client totalment gratuïta. Encara que els psiquiatres telefònics fossin robots.
I així estem els pobres desgraciats i vasalls de Telefónica. Avui, les oficines d'atenció al públic s'ha reconvertit en unes botigues on les sofertes dependentes, a més de vendre mòbils, exerceixen de psiquiatres involuntàries davant el devessall d'usuaris histèrics a la recerca d'auxili.
Un dia o un altre, la immensa majoria de súbdits de Telefónica hem hagut de passar pel calvari virtual de trucar cinquanta vegades a la companyia per solucionar un problema. En un sol dia pots conversar (és un dir) amb totes les pobres operadores subcontractades d'Espanya i del Marroc i no avançar ni un mil·límetre en la solució del problema. Si alguna cosa no queda clara en la conversa, cal tornar a marcar els fatídics dígits per explicar a una nova operadora virtual (o a a un robot insensible) tots els detalls del cas, des del principi. Tanmateix, abans d'escoltar la dolça veu de la senyoreta Vanesa o la senyoreta Virtudes, t’entaforen una interminable profanació musical digitalitzada de les obres completes de Bach, els Beatles i don Manuel de Falla.
Les seccions de “cartes al director” de la majoria de publicacions escrites estan plenes de queixes que sovint destil·len descoratjament, indignació i ràbia continguda. Als usuaris descontents —tinc la impressió que som legió— només ens queda el dret a picar de peus o enclastar el cap contra la paret del menjador. És irrellevant si es tracta d'una simple avaria, d’una sol·licitud de millora del sistema ADSL, la contractació d'una línia, la baixa per contractar el servei d’una nova companyia o la retirada d'un absurd pal que dificulta el pas en un camí rural. L'assumpte gairebé sempre desemboca, inexorablement, en una quixotesca batalla personal contra uns invisibles cibermolins de vent.
Hauríem d’exigir al Govern espanyol, al Parlament europeu, a les Nacions Unides o a Déu nostre senyor, no ho sé, que obliguin Telefónica (Movistar i la resta de companyies de telefonia mòbil) a crear una línia psiquiàtrica d'atenció al client totalment gratuïta. Encara que els psiquiatres telefònics fossin robots.