Cabrera canvia de mans a final d'any. Bé, no pas de propietari, que és el bisbat de Vic, però sí de gestors. Qui es posarà al capdavant mereix tota la meva confiança, per joventut, eficiència contrastada i amor incondicional a la muntanya, a Cabrera. És de domini públic que al santuari s'hi podrà dormir, com fins ara, i que continuarà havent-hi servei de menjars. A priori, em sembla tot fantàstic.
Però hi ha un adeu. I un adeu sentit a la Montserrat Comas, de Cantonigròs, que durant 53 anys se n'ha ocupat, durant els últims 15 amb la Pilar i la Maria que, juntament amb la Montserrat, han decidit que ja era hora de plegar.
Per a la Montserrat, ha estat tota una vida de ser i de cuinar a dalt al santuari cada cap de setmana del món, de fer les marrades els dissabtes, d'atendre excursionistes que apareixien sota el sol implacable, la fresca, els colors tardorencs de les fagedes de Cabrera, la pluja, el fred, el glaç, la neu. I, per als que hi hem anat, ha estat la cara amable que sempre obria portes i braços de la cuina estant, fent el cèlebre "arròs de Cabrera" (que té un valor afegit perquè pujant allà a dalt se'ns obre la gana), fent una mica de conversa, oferint la vora del foc als fredolics i demanant explicacions "del que passava a baix". "A baix" volia dir a Cantoni, on ella baixava aquell mateix dia al vespre. Però se sentia tant de Cabrera que per dos dies a la setmana era com si no hagués de tornar mai a la civilització.
La Montserrat era i és Cabrera. Figura emblemàtica de la muntanya, referent d'aquest cim que els de Cantoni sempre hem fet nostre. I almenys jo, quan entri al santuari després de l'aturada forçosa dels primers mesos de l'any, el primer que veuré igualment, encara que realment no hi sigui, serà la seva cara envoltada d'olors delicioses que feien venir ganes de menjar tot el que ella i les seves companyes ens volguessin oferir. Tot té una data de caducitat, i la vida s'encarrega de recordar-nos-ho contínuament. Però en aquest cas, per a ella, per a la Montserrat, serà un punt i seguit. I, per a tots nosaltres, quan la veiem "a baix" serà com si la veiéssim "a dalt". Serà com un miracle de la Mare de Déu que ella ha custodiat tant de temps: la Montserrat canviarà de rumb i els altres la farem eterna dalt del cim. Gràcies per tant, i per tants anys, Montserrat!
Però hi ha un adeu. I un adeu sentit a la Montserrat Comas, de Cantonigròs, que durant 53 anys se n'ha ocupat, durant els últims 15 amb la Pilar i la Maria que, juntament amb la Montserrat, han decidit que ja era hora de plegar.
Per a la Montserrat, ha estat tota una vida de ser i de cuinar a dalt al santuari cada cap de setmana del món, de fer les marrades els dissabtes, d'atendre excursionistes que apareixien sota el sol implacable, la fresca, els colors tardorencs de les fagedes de Cabrera, la pluja, el fred, el glaç, la neu. I, per als que hi hem anat, ha estat la cara amable que sempre obria portes i braços de la cuina estant, fent el cèlebre "arròs de Cabrera" (que té un valor afegit perquè pujant allà a dalt se'ns obre la gana), fent una mica de conversa, oferint la vora del foc als fredolics i demanant explicacions "del que passava a baix". "A baix" volia dir a Cantoni, on ella baixava aquell mateix dia al vespre. Però se sentia tant de Cabrera que per dos dies a la setmana era com si no hagués de tornar mai a la civilització.
La Montserrat era i és Cabrera. Figura emblemàtica de la muntanya, referent d'aquest cim que els de Cantoni sempre hem fet nostre. I almenys jo, quan entri al santuari després de l'aturada forçosa dels primers mesos de l'any, el primer que veuré igualment, encara que realment no hi sigui, serà la seva cara envoltada d'olors delicioses que feien venir ganes de menjar tot el que ella i les seves companyes ens volguessin oferir. Tot té una data de caducitat, i la vida s'encarrega de recordar-nos-ho contínuament. Però en aquest cas, per a ella, per a la Montserrat, serà un punt i seguit. I, per a tots nosaltres, quan la veiem "a baix" serà com si la veiéssim "a dalt". Serà com un miracle de la Mare de Déu que ella ha custodiat tant de temps: la Montserrat canviarà de rumb i els altres la farem eterna dalt del cim. Gràcies per tant, i per tants anys, Montserrat!