Des que faig classe, dels meus alumnes, n’he après unes quantes coses. Jo a ells miro d’ensenyar-los català i, per fer-ho, parteixo d’una premissa bastant tòpica: m’entesto perquè no surtin de l’aula tal com hi han entrat. Vull que s’enduguin alguna cosa més al sac, vaja. Em sembla just. Jo no en surto igual, ells tampoc. Ells amplien els seus coneixements de llengua, i jo, inevitablement, amplio horitzons.

Amb el que va d’any -amb prou feines han passat una vintena de dies lectius- tot segueix exactament igual: jo faig de docent i ells segueixen ensenyant-me. I el meu sac, el del 2018, ha començat a omplir-se de nou. Com es va omplir el del 2017. I el de 2016. I així, des que vaig començar el 2004. Aquests primers dies de gener, doncs, mentre enllestim les últimes unitats dels cursos que ara s’acaben, això que us deia, n’he après unes quantes de coses. I n’hi ha tres, o més aviat quatre, que sobresurten especialment.

1- He après que pots ser dona separada, mare de quatre fills, (mal)viure en un pis ocupat. Sense aigua, sense llum i sense calefacció, en ple mes de gener. A Manlleu, lluny del teu país d’origen. Amb poca xarxa social i familiar, i (gairebé) somriure sempre.

2- Que pots haver deixat de viure en un país excomunista i “sense oportunitats”, i que quan hi tornes per Nadal, t’adones que és real allò que tant es diu, que molts dels que deixen els seus llocs d’origen no són ni d’aquí ni d’allà. I que sí, ho veus clar, que ara no ets no et sents ni de Manlleu, ni d’allà. I estàs trista, molt, se’t veu a la cara. Però convius amb això, ho gestiones tan bé com pots i, mentre ho expliques, mires de no fer el ploramiques.

3- Que pots haver marxat de l’Amèrica Central per continuar una relació que has començat per Internet. Que t’has trobat amb algú d’aquí i hi has conviscut uns quants mesos. Però que quan li has  parlat (tal com vau quedar) de dur la teva filla de sis anys amb una malaltia  mental, ha acceptat de mala gana. Que la nena ha vingut i que després de dos mesos us heu trobat al carrer. Us han fet fora. Us han canviat el pany del pis on vivíeu. I ara sobreviviu anant de família d’acollida en família d’acollida, a Vic.

4-Que quan arribes a casa (després de treballar fent classe), i t’adones que el Wi-Fi no funciona, o que per falta de previsió se t’ha acabat el pèl·let, i penses que injusta que és la vida, que quinaputamerdareconsagrada. Però t’atures a temps davant del primer impuls de lament automàtic. Perquè no, perquè no t’agrada sentir-te ridícula. I per decència. I perquè n’ets incapaç. Perquè no toca.