ARA A PORTADA
Amb el que va d’any -amb prou feines han passat una vintena de dies lectius- tot segueix exactament igual: jo faig de docent i ells segueixen ensenyant-me. I el meu sac, el del 2018, ha començat a omplir-se de nou. Com es va omplir el del 2017. I el de 2016. I així, des que vaig començar el 2004. Aquests primers dies de gener, doncs, mentre enllestim les últimes unitats dels cursos que ara s’acaben, això que us deia, n’he après unes quantes de coses. I n’hi ha tres, o més aviat quatre, que sobresurten especialment.
1- He après que pots ser dona separada, mare de quatre fills, (mal)viure en un pis ocupat. Sense aigua, sense llum i sense calefacció, en ple mes de gener. A Manlleu, lluny del teu país d’origen. Amb poca xarxa social i familiar, i (gairebé) somriure sempre.
2- Que pots haver deixat de viure en un país excomunista i “sense oportunitats”, i que quan hi tornes per Nadal, t’adones que és real allò que tant es diu, que molts dels que deixen els seus llocs d’origen no són ni d’aquí ni d’allà. I que sí, ho veus clar, que ara no ets no et sents ni de Manlleu, ni d’allà. I estàs trista, molt, se’t veu a la cara. Però convius amb això, ho gestiones tan bé com pots i, mentre ho expliques, mires de no fer el ploramiques.
3- Que pots haver marxat de l’Amèrica Central per continuar una relació que has començat per Internet. Que t’has trobat amb algú d’aquí i hi has conviscut uns quants mesos. Però que quan li has parlat (tal com vau quedar) de dur la teva filla de sis anys amb una malaltia mental, ha acceptat de mala gana. Que la nena ha vingut i que després de dos mesos us heu trobat al carrer. Us han fet fora. Us han canviat el pany del pis on vivíeu. I ara sobreviviu anant de família d’acollida en família d’acollida, a Vic.
4-Que quan arribes a casa (després de treballar fent classe), i t’adones que el Wi-Fi no funciona, o que per falta de previsió se t’ha acabat el pèl·let, i penses que injusta que és la vida, que quinaputamerdareconsagrada. Però t’atures a temps davant del primer impuls de lament automàtic. Perquè no, perquè no t’agrada sentir-te ridícula. I per decència. I perquè n’ets incapaç. Perquè no toca.
Vaig llicenciar-me en Filologia Catalana a la UdG. Treballo de tècnica de normalització lingüística al Centre de Normalització Lingüística d'Osona. Col·laboro a la revista Cupatges. Perdo la noció del temps a les perfumeries, a les llibreries i als cellers. Menjo força i de tot, i no m'agrada mal alimentar-me. Això sí, les mongetes tendres em costen. M'agrada viatjar, ho he fet, ho faig, a vegades sola, però decididament millor acompanyada. Soc de Manlleu i després d'haver viscut a unes disset cases o pisos diferents, m'he establert al Collsacabra.
Et pot interessar
- La colònia dels avariats Blanca Busquets
- I si Argüello anés al Cabró Rock? Jordi Serrat
- Trump i l'OTAN o quan la diplomàcia es torna xantatge Toni Poyato
- Què són els centres adscrits? La seva vinculació a la universitat Josep-Eladi Baños
- Els missatges dels ocells Blanca Busquets
- Els nous «altres catalans» en el centenari de Paco Candel Toni Poyato
Alta Newsletter
Iniciar sessió
No tens compte a Osona?
Crea'n un gratisCrear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.