El dia 5 de juliol, l’alcalde de Tavèrnoles, Carles Banús, va piular a Twitter que aquest consistori acabava de rebre una “carta-amenaça” de la presidència del govern espanyol, dirigida al secretari-interventor, advertint-lo de les conseqüències legals en cas de donar suport al referèndum de l’1 d’octubre, i que la resposta de l’Ajuntament va ser no registrar aquesta missiva. També he llegit a la premsa que altres municipis han fet el mateix amb la mateixa carta adreçada a totes les administracions locals de Catalunya. És a dir, no n’han fet gens de cas. Vaja, com si sentissin ploure.

Aquest petit gest de valentia de Tavèrnoles no és cap desafiament, ni vulneració de la llei, ni desobediència, ni manca de respecte ni tan sols deslleialtat.  És una reacció lògica i comprensible. Si existeix un conflicte de naturalesa política a Catalunya, el desllorigador de tot plegat no es trobarà mai en la via jurídica. Per tant, la cantarella d’apel·lació constant a la llei ja cansa. Sobretot, en un context com l’actual, en què es produeix una col·lisió de legalitats o de sobiranies, i perquè la interpretació legal del referèndum admet, com a mínim, visions contraposades.

La resposta de Tavèrnoles és coherent ja que davant d’un referèndum, que els convocants preveuen amb totes les garanties, no s’entén l’actitud intimidatòria-repressiva de l’Estat. Sí, sí; l’1-O és un referèndum pensat amb totes les garanties! Així ho escric. Ho és des del moment que existeix un compromís explícit de posar urnes, des del moment que s’ha previst una junta electoral (sindicatura) i des del moment que tenim la certesa que el govern català disposa del cens de totes les eleccions. Hem de creure, així doncs, que la jornada electoral se celebrarà amb normalitat. Com sempre.

Com que tot això és evidentíssim -només es pot torçar si l’Estat ho impedeix per la força però no pas per culpa dels organitzadors-, l’altre argument que els opositors al full de ruta català s’han tret ara de la màniga passa per creure que l’1-0 no serà vàlid, si una part de la ciutadania no se sent cridada a votar. Arribats a aquest punt, la indignació és total. És a dir, que si un tema no interessa a alguna gent (incomoda, fa mandra, no és prioritari, etc.) ja no es pot votar. Des de quan?

Posem un exemple: les eleccions europees. ¿De veritat us penseu que la unanimitat de catalans se senten cridats a votar a les eleccions europees? Caldria investigar-ho. Potser m’equivoco, però el nas m’indica que si agaféssim a l’atzar una mostra de 100 catalans, probablement ens trobaríem amb algunes sorpreses. Sospito que un alt nombre dels participants a aquesta enquesta imaginària (o alguns, si més no) no sabrien situar ni Brussel·les ni Estrasburg al mapa. Si els preguntéssim quins grups hi ha representats al Parlament europeu, també una bona colla (o alguns) dels enquestats no sabrien la resposta. Si els demanéssim a quin grup s’adscriu cada partit polític català o espanyol, el reguitzell de respostes inclouria un cert (o alt) desconeixement o desinterès pel funcionament de les institucions europees. Feu la prova; pregunteu tot això a les persones del vostre entorn.

A ningú se li acut afirmar que les eleccions europees no tenen garanties, tot i que molts catalans no saben què voten ni se senten cridats a participar-hi. Ben al contrari, en canvi, passa en un referèndum d’independència. La pregunta Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de República? és explícita i directa; claríssima. Gens ambigua. Tothom entén el seu significat. Aquí rau la veritable garantia democràtica. La gent sap que el plebiscit decidirà la disjuntiva entre un nou país (la nova República catalana) o eleccions autonòmiques (status quo).

Després de tant parlar-ne, de tantes mobilitzacions, de donar-nos les mans en una cadena humana que va travessar Catalunya, de sentir arguments a favor o en contra durant la campanya electoral de les últimes eleccions plebiscitàries o de sentir les amenaces de la banca si optem per independitzar-nos; tots ja hem valorat la credibilitat dels pros i contres. Ja hem tingut prou temps per pensar la resposta. Omplim, doncs, de paperetes les urnes! A votar!