Malgrat que la majoria de diputats del Parlament de Catalunya van votar a favor de la prohibició de les corrides de toros, els diputats osonencs Ramon Espadaler (UDC) i Flora Villata (PSC) van votar en contra de la mesura. En el cas d’Espadaler, els seus motius, possiblement molt semblants als de Vilalta, tenen a veure amb la llibertat personal, tal com explicava poc abans de la votació: “Mai no he posat els peus en una plaça de toros. Mai. I això ha estat així per una decisió lliure: davant la possibilitat d’anar (o de no anar) a veure una corrida de toros, sempre he escollit no anar-hi”. Aquesta és, segons ell, la raó profunda per la qual, “fent ús de la llibertat de vot que em dóna el meu grup parlamentari, no donaré suport a la proposició de llei que persegueix prohibir els toros a Catalunya. Jo no optaré per la prohibició per llei de les corridas de toros a Catalunya, perquè vull per als demés allò que vull per mi: vull poder continuar decidint lliurement no anar als toros”.
El cas és que, durant molts anys, milers d’osonencs partidaris de les corrides van acudir regularment a l’antiga plaça de toros de Vic. Recordo vagament l’única vegada que hi vaig anar a veure una corrida, acompanyat del meu avi carlí, poc abans que tanqués definitivament les seves portes. Tenia prop de 6 anys i, en sortir de la plaça, els meus sentiments eren contradictoris: em vaig divertir molt amb la Banda de l’Empastre i m’ho vaig passar molt malament amb la tortura dels banyuts (de fet, em tapava els ulls quan els clavaven les banderilles o quan l’espasa, després d’unes quantes punxades maldestres a l’os, els enviava a l’altre barri).
A casa, els meus avis materns, Josep i Margarida, eren uns grans seguidors de l’espectacle tauromàquic. I si l’avi no es perdia cap corrida en directe, l’àvia no es movia de la cadira quan van comprar la primera televisió; i per res del món es perdia les evolucions d’El Viti, El Cordobés, Curro Romero i Paco Camino, entre altres, i s’extasiava escoltant els comentaris del perínclit Matías Prats. En aquest període, recordo haver vist, darrere el camp de futbol del Seminari Conciliar, grups de joves aprerenents de “matador” torejant amb una capa un toro mecànic (una bicicleta amb banyes incorporades, empesa per algun company).
Durant anys i panys, a Catalunya hi va haver un gran fervor taurí, amb infinitat de penyes, i moltes places a la majoria de ciutats grans i mitjanes. Però amb el pas del temps, pràcticament han desaparegut totes o bé no s’hi celebren curses. A banda de la Plaça Monumental de Barcelona, només en algunes poblacions de les comarques tarragonines conserven la tradició dels correbous.
Expliquen els entesos que a Vic, al segle XVII, ja s’organitzaven correbous en diferents indrets i barris de la ciutat, però sobretot a la plaça Major, amb motiu de la Festa Major. De fet a l’àgora vigatana per excel·lencia s’hi havien fet corrides, acotant la circumferència de la sorra amb carros disposats a manera de barrera, una imatge que en alguna ocasió havia pintat o dibuixat, molts anys després, el mític bohemi local Anton Nofraries, també conegut com Gravat Crosta. En el transcurs del segle XIX s’instal·laven places de fusta desmuntables i itinerants als descampats de la ciutat. Fins que l’any 1917 es va construir una plaça de toros estable, que van inaugurar Manolete II i Machito de Córdoba.
Amb motiu de la polèmica generada aquests dies per la prohibició dels toros aprovada al Parlament, el periodista vigatà Wifredo Espina va escriure en un article que, de petit, li havien explicat que un seu oncle havia construït la plaça de toros de Vic, “a la qual mai vaig anar. Després només he assistit per curiositat a dues curses en la meva vida. No m'agraden els toros, però comprenc el magnetisme i l'estètica d'una cursa viscuda directament, no per la tele. Això explica l'afició d'il·lustres literats i artistes catalans i universals. No m'agraden, però em sembla una tonteria prohibir. Els nostres polítics fan moltes tonteries”. Tot és opinable.
Però tornem als anys 20 del segle passat. Les corrides es van anar celebrant cada vegada amb més regularitat. Poc a poc, Vic es va convertir en una de les ciutats catalanes amb més tradició taurina. I la plaça de toros del costat de l’estació del ferrocarril es va convertir en la catedral dels devots vigatans de la tauromàquia, la majoria gent de dretes (carlins i membres de la Lliga Regionalista), encara que també hi havia republicans partidaris de les corrides.
Passada la guerra, durant els anys cinquanta i seixanta, les curses eren presidides pel comissari Joan Masramon, que feia les funcions de president de la plaça i decidia el moment dels diferents canvis de terços, el número d’orelles que s’havien de concedir als toreros o la retirada als corrals d’un toro en males condicions. En aquesta època el doctor Àngel Rierola, metge de la Unió Esportiva Vic de futbol, també era el metge de la plaça de toros. Tampoc no cal oblidar que a Vic va funcionar durant molts anys la Peña Taurina Vicense, que organitzava animades tertúlies i excursions a Barcelona per veure les figures del toreig a la Monumental i a les Arenes.
Però a banda de sang i fetge, a les places de toros (la de Vic no era una excepció) també hi havia bandes de música locals o formacions mítiques com la de l’Empastre, que animaven de valent el públic i convertien la corrida en una festa amb interpretacions de pasdobles i peces musicals tan immortals com “España cañí”, “Islas Canarias”, “Quiero ser mataor”,”Gallito”, “Pepita Creus”, “El gato montés” o, sobretort, “Valencia”. En algunes ocasions, l’Empastre actuava al mig de la plaça i el concert s’acabava en sec quan els organitzadors engegaven un jònec (novillo) i tots els músics marxaven cames ajudeu-me en direcció als burladeros. En aquests casos, el músic que tocava el bombo sempre solia tebre alguna revolcada.
Les places de toros sovint oferien espectacles còmics d’un humorisme pujat. Per exemple, el 28 de juliol de 1913, el tòrero còmic català Carmelo Tusquellas “Charlot” va debutar a la plaça de toros de Vic. Es tractava d’un home que anava vestit de manera estrafolària, que es movia de manera grotesca com Charles Chaplin i va popularitzar el terme “xarlotada”. En altres ocasions va tornar a la plaça de Vic formant part de l’esperpèntica companyia Charlot, Llapisera y su Botones. Altres còmics que van trepitjar l’arena vigatana van ser El Bombero Torero y sus enanitos, Don Tancredo, El Hombre de Piedra, Don Canuto, El Toronto i alguns imitadors de Cantinflas.
Vic també va tenir el seu torero relativament famós: Jose Boixader Españó, “El niño de la Brocha”, un home que segurament havia estat pintor de parets. Jo el vaig conèixer a mitjans dels anys 70, poc abans de la seva mort, ocorreguda el 1978, als 70 anys d’edat. Em va semblar un home entranyable, però molt solitari i una mica amargat (possiblement l’edat no perdona). Suposo que vivia dalt d’un núvol de nostàlgia. Un dia em va convidar a anar a casa seva, al carrer de Manlleu. Allà, a la part del darrere, hi tenia un pati que “El Niño” havia decorat amb tots els ingredients de l’estètica dels típics patis andalusos, amb plantes, una taula i cadires per celebrar hipotètiques tertúlies taurines, que no sé si mai es van produir. Després em va ensenyar, a l’interior, una mena d’altar, el seu sancta anctorum, amb un quadre alegòric de la tauromàquia i de la mort, representada per una dona morena, posant dreta al costat d’un torero. I sota el quadre hi havia una espasa trencada que havia estat propietat del torero més immortal de tots: Manolete.
“El Niño de la Brocha” va néixer a Vic el 24 de març de 1908, va debutar a la plaça de la seva ciutat el 20 de maig de 1928, compartint la corrida amb els toreros “Manitas”, Alberto Barcelona i “El Sacas”. Després de torejar en algunes places menors, dos anys després, una tarda de 1930 va debutar amb cavalls a Barcelona, amb bous de Nemesio Villarroel, assolint un gran èxit. Gràcies a la seva bona “faena”, deu dies després, va repetir a la mateixa plaça, la Monumental.
El dia de Corpus de 1930, El Niño de la Brocha va participar a La Monumental en una de les corrides més surrealistes que mai s’hagin vist. Aquell 19 de juny va compartir cartell amb Cantimplas i Vicente Hong, aquest darrer l’unic torero xinès de l’història. Hong, de fet, s’havia criat a Mèxic i va començar a torejar als països hispanoamericans, sobretot Honduras i Perú, a banda de Mèxic. Regirant les hemeroteques, el cronista del diari La Voz escrivia, l’endemà de la corrida del dia de Corpus que, davant poc públic, “El torero oriental vuelve a hacer el paseillo con la indumentaria típica de su país, a pesar de las reticencias de sus compañeros, que en un principio se negaban a participar en la payasada. El público silba el atrevimiento del mandarín. Luego se viste de torero para la lidia. El segundo de la tarde le correspondía al Niño de la Brocha, pero, a pesar de eso, Vicente Hong decide hacerle algunos quites. El chino hace el indio. Tras una faena valiente, al entrar a matar, el “Niño de la Brocha” se clava su propio estoque en una pierna y es llevado a la enfermería. Cantimplas mata el toro de tres pinchazos y una chalequera (protestas)”.
Més endavant, el 9 de juliol de 1931, va actuar a l’antiga plaça de Madrid, on va triomfar, compartint cartell amb “Cantimplas” i “Perete”. El 7 de juliol de 1933 es va consagrar a l’actual plaça de Las Ventas, amb bous d’Atanasio Fernandez. El 25 d’agost de 1941 va fer la darrera actuació de la seva carrera, acompanyat del famós Mario Cabré i el valencià Jaime Marco “El Choni”. Després de torejar durant 13 anys, una vegada retirat, va ser empresari taurí a les places catalanes de Figueres, Olot, Girona i Vic.
La tarda del 25 de març de 1961 la plaça de toros de Vic va oferir la seva darrera corrida, amb la presència d’Agustin Garcia Muñoz “Agustinillo” (torero català de Sant Boi de Llobregat), Enrique Molina i Alfonso Merino. Segur que per “El Niño de la Brocha” va ser un dels dies més tristos de la seva vida.
Ara a portada
-
Societat Salut i l'Ajuntament de Vic perfilen la cessió del solar del Mercat Municipal per construir-hi un nou CAP Irene Giménez Vinyet
-
Societat Osona Salut Mental amplia les instal·lacions amb consultoris nous i sales per a teràpies de grup Redacció
-
Ciutats Sau instal·la alarmes per advertir la població en cas de trencament de la presa Arnau Urgell i Vidal
-
Cultura i Mitjans El bressol original que va allitar Jacint Verdaguer s'exposarà de forma permanent a la Casa Museu de Folgueroles Redacció
-