Les crisis sanitària i econòmica que estem vivint són més profundes del que podíem imaginar i comencen de deixar evidències físiques ben visibles, però també rastres psicològics importants tant en individus com en col·lectius de la nostra societat. Els principis, els valors i les conviccions que apuntalaven la confiança col·lectiva es veuen minats per tota mena de cridòries i desinformacions dels quals hem de saber-nos distanciar si no volem veure'ns arrossegats pel remolí de la barbàrie que un cop més s'esforça a minar des de dins les nostres societats feblement democràtiques.

La universitat també comença de notar els efectes del malestar que va emergint, de les dificultats de tantes famílies, i de la dificultat de la nostra societat d'oferir llocs de treball adequats als joves que, tot i tenir estudis universitaris, de vegades amb més d'una titulació, no poden accedir a una feina digna que els permeti emancipar-se i enfocar el seu projecte de vida adulta independent. Aquest és un problema molt greu per a una societat els estaments més joves i preparats de la qual tenen sovint dificultats per situar-se i viure amb dignitat. Aquesta situació fa que a poc a poc es vagi obrint pas la idea que tenir un títol universitari no és garantia de poder tenir feina (cosa que és veritat) i que, en conseqüència, els estudis universitaris són inútils i que no val la pena invertir-hi esforços i diners (cosa que és mentida). M'explicaré.

Certament, un títol de grau universitari és un document que acredita que aquella persona està capacitada per exercir una determinada professió (sigui en l'àmbit de l'educació, la salut, l'enginyeria, l'empresa, en comunicació, en relacions públiques...), però això no implica que ara hi hagi una gran demanda de professionals d'una branca determinada que pugui absorbir tots els titulats en un moment donat.

Actualment l'àmbit de la salut requereix moltes persones titulades en infermeria o en medicina, i els estudiants d'aquestes especialitats i d'altres de col·laterals tenen feina ben aviat un cop titulades. Això també passa en els àmbits de la tecnologia, la informàtica i en moltes enginyeries. Altres titulacions actualment no tenen una demanda que pugui absorbir tots els titulats, sigui perquè la crisi ara ho impedeix, sigui perquè la base industrial del país és feble, sigui perquè la recerca científica encara es mou amb pressupostos molt baixos.

Som el país que som i no pas el que voldríem ser i les nostres estructures empresarials, industrials, científiques i de tota mena tenen encara molt camí per córrer per poder-se situar a nivells dels països més avançats. Només amb això ja veiem que tenir un títol universitari no és garantia de feina perquè depèn del títol, del moment econòmic, de la demanda que hi hagi en un camp determinat i del perfil de la persona, és clar.

D'altra banda, però, qui compta amb un títol de grau universitari pot fer un pas més i especialitzar-se en la branca de la seva àrea de coneixement que tingui més demanda en un moment determinat, sigui a través d'un màster o un postgrau... o pot desenvolupar un projecte propi si té una idea clara i la capacitat de desplegar-la en tota la seva potencialitat, sol o en companyia d'altres persones. La confiança que el públic posi en el seu projecte també es veurà acrescuda per la seva titulació universitària.

Disposar d'un títol universitari obre un ventall de possibilitats laborals que sense ell, sense aquesta garantia contrastada de disposar d'uns coneixements de base per a exercir una professió, són inabastables. Aquestes possibilitats laborals s'amplien encara més si considerem que un grau universitari no és només garantia d'uns coneixements professionals, sinó que també és garantia d'unes aptituds molt més àmplies imprescindibles per accedir a molts llocs de treball, parlo de capacitat discursiva, capacitat de comprensió de la realitat, capacitat d'adaptació a altres àmbits professionals, capacitat d'aprenentatge contrastada... és a dir, una titulació universitària és una presentació en societat no solament d'un professional, sinó d'una persona que té els peus ben posats sobre la realitat i que és capaç de projectar-se cap allà on la societat requereixi persones formades i amb disposició per a l'especialització.

És a dir, un títol universitari no és una garantia de feina ni ho ha estat mai, tot i que en altres moments ho havia estat més tant perquè les persones titulades eren moltes menys com perquè la dinàmica social era una altra, però és un requisit que eixampla enormement els horitzons professionals, uns horitzons que queden vetats a qui no tingui un títol universitari. Hi ha altres titulacions tant o més capacitadores per trobar un lloc de treball especialitzat, com ara la formació professional, però aquests sí que són uns estudis orientats sobretot a la pràctica concreta d'una professió, generalment en l'àmbit industrial, cosa que és bona perquè està molt focalitzada, però que alhora no permet obrir tant el ventall de possibilitats.
Comptar amb estudis, professionalitzadors o universitaris, és sempre un avantatge social. Tinguem feina immediatament o no, ens donen la confiança de ser vàlids en una àrea determinada, ens doten de personalitat professional, garanteixen que disposem d'unes capacitats genèriques vàlides per a qualsevol àmbit i d'unes capacitats especialitzades en un àmbit professional determinat.

No hi ha debat possible. Disposar o no disposar de formació universitària marca una diferència fonamental per accedir a determinats àmbits laborals o professionals. Això sense tenir en compte que passar per la universitat ens ha fet també millors persones, ens ha ofert amistats de per vida i contactes amb tota una generació d'estudiants que tenen projectes, visions del món, estratègies, capacitats i vocacions que ens han obert els ulls a noves maneres de fer i de viure i que ens han millorat notablement com a individus i com a ciutadans del món. Fora de l'àmbit laboral, només a la universitat trobarem aquesta capacitat de fer xarxa i de sentir-nos part d'un col·lectiu i d'un projecte en marxa.

El contacte amb la universitat, això que en diem la vida universitària, no s'esgota en un títol o dos, sinó que s'estén a tots els àmbits de la vida.