És dimarts 4 de setembre de 2018. Només fa dos dies que hem tornat després de passar l'agost fora. Acabo de sopar amb el tiet a l'Esquirol i a quarts de deu enfilo la carena que em portarà cap a casa. El Collsacabra és bonic de mena, però crec que encara m'agrada més quan fa dies que no m'hi passejo.

És ben fosc i poca cosa puc veure, però intueixo els escarpats a banda i banda, i la llum del cotxe pentina alzines, matolls i boixos. A la tarda ha tornat a ploure com ho ha fet cada dia des que hem tornat i ara sembla que les papallones blanques que avui he vist que s'arremolinaven prop del pi i de la figuera del costat de casa s'hagin escampat per tot el camí.

M'acompanyen durant tot el trajecte i cada vegada n'hi ha més. Tantes, que quan ja estic a punt d'arribar, tinc pensaments inquietants que també voleien d'un cantó a l'altre. N'hi ha tantes, que m'imagino el nostre gos que sempre és per fora, cobert per una espessa massa blanca. N'hi ha tantes, que em quedo una bona estona paralitzada dins del cotxe incapaç de recórrer els pocs metres que em separen de la porta de casa. N'hi ha tantes, de fet, que irremeiablement penso en Hitchcock, en tots aquells fastigosos ocells atacant Tippi Hedren, i en les deu plagues d'Egipte.

Un cop a resguard sec davant l'ordinador i se'm fa tard estudiant-la. Cydalima Perspectalis, d'Àsia, es cruspeix les fulles dels nostres boixos quan té forma d'eruga i pon ous a les fulles també dels boixos quan es converteix en papallona, per assegurar-se que hi continuaran havent erugues que se seguiran cruspint els nostres boixos.

I tot i que soc de lletres, me'n vaig a dormir fent números. Multiplico papallones per ous i sumo erugues que es desplacen d'un matoll a l'altre fent teranyines que cauen sobre la gent quan passeja. I resto boixos verds com els que hem vist sempre. I penso que si tal com m'ha semblat llegir, hem d'encarar aquesta plaga com a particulars, havent-hi un camí infestat d'un quilòmetre i mig entre casa nostra i la dels nostres veïns més propers, calculo que d'aquí no pas gaire tindrem per resultat un comú denominador desolador: un paisatge gris i trist.