Fa uns dies hi va haver un cas de suposat enverinament de dos gossos a Viladrau. Dos gossos que, segons tots els indicis, haurien ingerit bolets de carn amb verí. Els gossos es deien Tino i Nus i tenien amo, o sigui, algú que se’ls estimava. Immediatament em va venir al cap la novel·la Ràbia amb què Sebastià Alzamora, per cert, ha guanyat el premi merescudíssim de l'Illa dels llibres d’aquest any. La novel·la d’en Sebastià explica la mort per enverinament de la Taylor, i està basada en la del seu propi gos, en Cooper.
El títol de la novel·la d’Alzamora, Ràbia, em sembla just i exacte per descriure el sentiment de qui mata un animal de companyia d’una altra persona. En el cas de Viladrau, com en el de Sebastià Alzamora, les raons per fer-ho són desconegudes, però és evident que ambdues contenen ràbia de qui té ganes de fer mal.
No soc d’animals de companyia, entre altres raons perquè quan he tingut un canari o fins i tot un conill (per desig exprés de la criatura que tenia a casa) he patit per ells com no us ho podeu imaginar. Els animals en general em fan patir, i m’hi desvisc de manera obsessiva si depenen de mi. Per tant, més val que no en tingui. I, a banda d’això, si m’heu seguit alguns comentaris en aquest diari, deveu saber que no m’agrada gens que em toquin els gossos i, encara menys, que em llepin i que s’agafin confiances que jo no els he donat mai (i ells no ho saben, però se suposa que els seus amos sí)
Però la ràbia ve de l’altre extrem. Que algú faci mal a un ésser viu, sigui quin sigui, no ho suporto, em trenca les entranyes. I. més si es tracta d’un pobre gos o de dos, en el cas de Viladrau, a qui algú ha llevat la vida ves a saber per què, i, a més de fer mal a les bèsties, ha causat molt de dolor a qui se les estimava. Sí que sé què és que se’t trenqui el cor, així que a aquesta persona li envio el meu condol. I, a qui ho va fer li dic que aprengui a controlar la ràbia, o tard o d’hora se’l menjarà a ell mateix de viu en viu. Perquè a la ràbia no se’n sobreviu.
