Passada la falsa polèmica, que alguns mitjans de Madrid van alimentar, sobre els fanalets de Vic, m'agrada reflexionar sobre el succeït i parlar amb certa perspectiva d'altres fets menys mediàtics de Nadal. Uns fets, potser anecdòtics, desconeguts o menys populars, però que, en un altre context, generarien debat o centrarien l'interès de la gent.

La polèmica dels fanalets ha sigut una serp d'hivern. Sí, sí. A l'hivern, com a l'estiu, també hi ha serps informatives. És a dir, notícies que s'estiren per omplir espais de diaris i per embolicar la troca, sense que hi hagi res al darrere. Les serps, com les notícies, surten de sota les pedres. Només cal parar l'orella per sentir com xiulen, vigilar que no et mosseguin i anar amb cura quan s'aixeca un roc.

A les sobretaules del 24, 25 i 26 de desembre, vaig sentir-hi coses que, amb cert enginy periodístic i ben contrastades, també serien titulars cridaners. En un poble del Gironès, per exemple, han denunciat la quina de Nadal perquè un participant va rebre un cop de fuet o llonganissa a l'ull, dels embotits que els organitzadors llençaven al públic com a premis. O bé, ¿sabíeu que en algunes cavalcades de Reis estan reduint el nombre de cavalls perquè els partits animalistes no volen que el bestiar s'estressi?

De notícies nadalenques curioses en trobaríem a munts, però si una notícia poc divulgada d'Osona es mereix un titular ben gros són els pastorets de la Universitat de Vic. Per la seva genialitat amateur i perquè són irreverents amb el món acadèmic, cosa que està molt bé per relativitzar la saviesa universitària. No oblidem que, tal com escriu Josep Pla a Notes del capvesprol, "sovint en la frase d'un pagès hi ha més substància i més profunditat que en papers universitaris pedantescos d'un avorriment oceànic i definitiu."

Confesso que no havia anat mai a veure els pastorets de la UVic, ja que m'havien avisat que són molt versionats. Com que a casa som de Folch i Torres (la meva mare és néta de l'escriptor d'En Patufet i la meva àvia n'era filla) em pensava que arrufaria una mica el nas o que els trobaria estranys. No va ser així.

La representació teatral no enganya a ningú. Es titulen Els Pastorets viatgers i es presenten dins d'un recital de nadales com a "escenes pastorils basades de lluny en l'obra de Folch i Torres" . Hi surten en Lluquet i en Rovelló però no hi tenen res a veure. Tant se val! L'obra, dirigida amb l'entusiasme encomanadís de la Dolors Rusiñol i el text base d'en Ramon Pinyol, amb la dosi de sornegueria justa i altres aportacions, està molt ben trobada.

Em va semblar perfecta la ironia dels dimonis quan se'n reien de la falsa erudició, d'aquells que viuen carregats d'ínfules només per ser investigadors post-doc. Com "en Raimon i Queixal", cridaven els dimonis!, entre rialles del públic, en al·lusió a l'ajut per a recerca Ramon y Cajal; o "en Joan de la Cérvola", en al·lusió a la convocatòria Juan de la Cierva. També boníssima la broma dels estudis de "presencialitat adaptada", en què els professors viuen sempre connectats, o sobre les "martingales burocràtiques" que s'han de fer cada dia a totes les universitats; molts cops, per cert, ratllant l'absurd dels absurds.

Segueixo amb més pinzellades. Explosiva la riallada de la gent davant la moda actual de traduir els noms dels centres universitaris a l'anglès, o pel comentari sobre com es regula la calefacció a la UVic. Sensacional, d'altra banda, la peça El ball de la civada, que es va convertir en El ball de la targeta per il·lustrar el canvi de les claus dels despatxos per targetes magnètiques. Cal remarcar que les cançons van ser participades. Va haver-hi molts aplaudiments, sobretot quan van dir que "el personal de la UVic té el cel ben guanyat!!!" Els membres del patronat, en canvi, "ho tenen més magre perquè la majoria són polítics", ens recordava el guió.

El més important de tot plegat, però, és que tothom s'ho va agafar bé. Això fa comunitat i és bonic. Per una raó semblant, en aquest article post-nadalenc em pregunto: ¿no podrien ser igual de tolerants i agafar-se més bé les coses tots aquests comentaristes que fan cara de pomes agres pels fanalets independentistes?, ¿per què s'emprenyen per no res? ¿No podrien aprendre dels pastorets i veure que la vida és també un teatre magnífic on tothom té el dret d'expressar-se en llibertat?