La Universitat de Vic (UVic-UCC) va fer a finals de novembre un homenatge emotiu a la doctora Francesca Bartrina, que va morir de càncer al mes de juny amb només 45 anys. Directora del Centre d’Estudis Interdisciplinaris de la Dona i editora de la col·lecció “Capsa de Pandora” entre moltes altres publicacions i mèrits, el seu record continua ben present entre la comunitat universitària, tal com es va fer palès en les intervencions en aquest acte i en els escrits que li han dedicat els  seus companys.

Vaig conèixer molt poc la Francesca ja que el tracte que vam tenir va ser curt i esporàdic en el Grup de Recerca Audiovisual i Textual (GRAVT). Tot i així, ben aviat em vaig adonar que era una dona d’una empatia i sensibilitat excepcionals. De tarannà sempre gentil i amb un somriure irradiant, recordo les seves paraules afables en una petita vivència que em va sorprendre gratament.

Anys enrere, quan jo estava immers en la redacció de la meva tesi doctoral, de manera inesperada un dia em va confessar que s’estava llegint la tesina que jo havia escrit anteriorment. Em va fer elogis sincers sobre el contingut i em va animar a continuar amb la tasca d’escriure; tot coincidint i reivindicant que els textos acadèmics també haurien de ser de lectura plaent. Els seus comentaris em van colpir de manera positiva perquè gairebé no la coneixia de res i perquè observacions així no són gens habituals entre el professorat.

Desenganyem-nos: les tesis acostumen a ser rajols acadèmics feixucs de digestió difícil i amb un interès restringit a especialistes. Però la Francesca, malgrat provenir d’una disciplina relativament allunyada de la meva, havia tingut aquesta curiositat com de ben segur devia fer amb tants i tants altres treballs d’altres professors. Quan em va passar això, em va venir una mena de miratge. Vaig recordar quan de més jove, jo feia de periodista i vaig cobrir unes jornades sobre l’escriptora Caterina Albert a l’Escala en què ella participava. El record em va motivar a anar a la biblioteca a buscar el seu magnífic volum Víctor Català, la voluptuositat de l’escriptura.

En un moment en què el sistema universitari ha entrat en una cultura resultadística una mica exagerada, crec que tots plegats hauríem de fer aflorar més aquesta sensibilitat lectora de persones com la Francesca. Els professors ens hauríem de submergir en allò que escriuen i fan els nostres companys. De manera franca. Sense competitivitats absurdes. Sense pensar, només, en si un article puntua poc o molt, si és per a una revista indexada o per a una editorial de renom. Els resultats que de veritat compten són els que arriben a algun lector.

A més de fer les típiques preguntes obligades -¿quan llegeixes la tesi?, ¿quants articles  tens?, ¿a quines convocatòries de recerca participes?, etc.- i a part de rendir comptes omplint ratlles de currículums i aplicatius avorridíssims de resultats; potser, de tant en tant, els docents universitaris també hauríem de preguntar als nostres col·legues pels continguts concrets que treballen. Amb afecte intel·lectual. Tal com ens va ensenyar la Francesca.