Aquests darrers anys als grans diaris de casa nostra s’ha posat de moda la publicació d’obituaris de personalitats que han destacat en el camp de la política, l’art, l’esport o en qualsevol faceta relacionada amb la vida social. En general solen ser escrits biogràfics objectius que repassen la trajectòria del traspassat, sobretot les seves facetes més positives. No és que jo sigui un fervorós practicant del gènere periodístic de l’obituari, però aquesta vega m’hi he apuntat, encara que intentaré posar-hi alguns tocs subjectius.

A començaments de febrer, dues setmanes després de l’episodi de fred, ventades, pluges i nevades que va sacsejar el país, va morir Joan Contijoch, empresari manlleuenc d’arts gràfiques i l’últim president de Caixa Manlleu abans de la creació d’Unimm. Casat i amb dos fills, el passat mes de novembre havia complert els 70 anys. Era una personalitat molt coneguda a Manlleu i a la comarca.

Durant la dècada dels seixanta, des de la llibreria Contijoch de Manlleu, conjuntament amb la seva germana Josefa,  va fer meritòries aportacions culturals i amb una colla d’amics també van fundar el grup literari Cau Faluga que editava una revista amb inquietuds artístiques i de debat. A finals dels setanta es va sumar al projecte de creació d’El 9 Nou i va arribar a ser president del consell d’administració  de Premsa d’Osona. Durant la dècada dels vuitanta, va ser una de les ànimes del setmanari Manlleu-Publicació al capdavant de Gràfiques Manlleu. Anys després, a l’albada del nou segle li va tocar pilotar la desgraciada fusió de caixes que va donar pas a Unnim.

Tot i la seva condició d’empresari, políticament sempre va ser un home de centre esquerra, encara que mai no va militar en cap partit. Entre el 1987 i el 1991 va ser regidor a Manlleu del PMO (Progrés Municipal d’Osona), una agrupació que va aglutinar formacions i persones de tendències progressistes. També era membre del Consell Consultiu de la Fundació Universitària Balmes, lligada ala Universitat de Vic.

Coincidint amb la visita a Vic del controvertit periodista asturià fincat a Barcelona Gregorio Morán, una colla d’amics de Vic i Manlleu lligats al món de la cultura, l’arquitectura i els bolets vam sopar en una masia als afores de Vic,  a prop de la carretera de Prats. Era un dissabte de setembre de 1999 . Entre els comensals hi havia Joan Contijoch i la seva esposa, Fina Sala. Acabada la vetllada vam quedar per trobar-nos l’endemà i anar a veure el recentment reconstruït monestir romànic de Sant Pere de Casserres. Durant la caminada des del Parador de Sau fins a Casserres vaig tenir ocasió de parlar amb Joan Contijoch, un home que només coneixia per haver-ne sentit parlar a l’Snack. Tot i que difícilment es pot jutjar una persona després d’haver-la conegut durant un cap de setmana, em va semblar un personatge enèrgic, divertit, amb sentit de l’humor i crític amb la deriva política del país, però amb un deix de desencís que salvava amb una punyent ironia i petites incursions en el sarcasme.

Després de l’excursió matinal al monestir, Contijoch i la seva dona ens van convidar a dinar a casa seva, una torre propera a la zona dels meandres del Ter abans de desembocar al pantà de Sau, no gaire lluny de Casserres, un indret que s’estimava, igual que tot el paisatge de la Plana. En el transcurs de l’àpat –una arrossada- vaig adonar-me que l’amfitrió –gran amant de la cuina- era una persona apassionada a qui li agradava molt debatre sobre qualsevol tema; i de la seva boca vaig conèixer la seva afició a viatjar arreu del món i també alguns episodis manlleuencs de la seva vida lligats a l’època de finals del franquisme. Després d’aquell dinar no el vaig veure mai més, tot i que vaig seguir a través de la premsa la seva curiosa deriva pública, que el l’any 2005 el va portar a ser –sorprenentment per mi- l’últim president de Caixa Manlleu.

Confesso que mai no he sentit massa simpatia per les entitats bancàries; més aviat hi tinc aversió i una total desconfiança, que tanmateix no faig extensible a la majoria d’empleats que hi treballen per guanyar-se la vida. En el cas de Contijoch, m’alegro que –sense conèixer al detall la seva participació en l’entramat bancari-  hagués estat un empresari atípic i una ‘rara avis’ en aquest sector. Espero i desitjo que la seva tipologia proliferi cada vegada més i que als bancs i a les empreses hi hagin persones del seu tarannà.  

La seva vida havia anat sempre lligada al negoci familiar, Gràfiques Manlleu, una empresa fundada fa prop de cent anys. En el moment de la seva creació era un petit taller tipogràfic adaptat a satisfer les necessitats de Manlleu, una petita ciutat que l’any 1919 tenia poc més de 6.000 habitants. Amb el pas dels anys, el negoci es va anar ampliant i va incorporar tots els avenços tècnics i tecnològics desenvolupats per la indústria, convertint-se en un modern taller d'arts gràfiques que ha esdevingut líder a Espanya en el sector de la indústria de l'etiquetatge ecològic d'aliments, aigua envasada i refrescos, amb clients arreu del món.

A banda de formar part del nucli d’accionistes que a finals dels setanta va impulsar El 9 Nou, durant la dècada dels vuitanta, des de la seva impremta Contijoch també va ser un dels artífexs del setmanari Manlleu-Publicació, treballant de bracet amb Joaquim Albareda, Jaume Collell,, Carles Molist, Joan S, Pere Farrés i Pere Franch.

Tanmateix, anys abans ja havia tingut un paper destacat en el món cultural, per estar vinculat amb la llibreria Contijoch del passeig de Sant Joan de Manlleu, un establiment que durant anys va esdevenir el lloc de trobada d’intel·lectuals, artistes i persones lligades als moviments democràtics i antifranquistes, igual que passava a Vic amb la llibreria El Clam, regentada per la poetessa Pilar Cabot.

D’aquell nucli en va sorgir el grup literari Cau Faluga, que entre el 1963 i el 1967 va publicar els seus textos a la revista  bilingüe Comarca, que es va convertir en un referent cultural. La publicació contenia crítiques de cinema i d’art, poemes, narracions i diverses produccions literàries pròpies, a més de cròniques dels costums del moment, de pintura, la nova cançó, el folk americà, el conflicte àrab i israelià, la guerra del Vietnam, l’existencialisme, o els Beatles... Amb aquestes aportacions van sobresortir, de forma destacada, de l’atonia general a l’època.

El nom del grup provenia del que va utilitzar Santiago Rusiñol per a batejar el xalet que la seva família tenia a la colònia industrial manlleuenca (coneguda com Can Remisa). Cau Faluga, impulsat per Joan Parés, estava format per Joan i Josefa Contijoch (la seva germana, escriptora reconeguda), Josep Gallardo, Joan J. Guillén, Elies Mas, Josep Serra i Jacint Sala, amb col·laboracions esporàdiques de Domènec Martínez, Joan Puntí o Ramon Verdaguer, entre altres amics, coneguts i passavolants. Aquella colla també organitzava tertúlies a la rebotiga de la llibreria del carrer del Pont.

Molts anys després, entre 1987 i 1991 va ser regidor pel PMO (Progrés Municipal d’Osona), a l’època que l’alcalde de Manlleu era Joan Usart. En aquela època també va ser membre del Consell Comarcal d’Osona. Parlant d’aquells dies, el socialista Ramon Sitjà, que també va ser alcalde entre 1995 i 1999, i coincidint amb la mort d’en Joan, l’ha definit com “un progressista dins del sector més de centre esquerra de la població i un gran manlleuenc que des de l’impremta havia ajudat a difondre la cultura amb llibres i revistes, i s’havia solidaritzat amb totes les causes. La seva mort és una mica de desgràcia per la població, perquè era una persona que encara tenia moltes coses a dir”.

Per la seva banda, Pere Prat, alcalde republicà entre el 2003 i el 2015, també l’ha definit a la premsa com “un gran manlleuenc, una bellíssima persona, amb un humor molt característic i la seva humanitat”. Parlant de la seva etapa de President de Caixa Manlleu, Prat considera que “va ser incomprès pel paper que li va tocar fer com a darrer president de l’entitat”.

A banda de ser president de la Societat Foment Mercantil i Industrial de Manlleu, a Contijoch li va tocar pilotar la desgraciada fusió de caixes que va donar pas a Unnim, amb Dídac Herrero a la direcció general. Posteriorment, també va formar part del Patronat de la Fundació d'Antigues Caixes Catalanes i va ser president de la Fundació Antiga Caixa Manlleu (FACM) durant tres anys, entitats que gestionaven l'obra social que havien deixat les tres caixes que van formar Unnim. Després va ser nomenat president d'honor.

Parlant del trist episodi de la desaparició de Caixa Manlleu, la fundació d’Unnim i la seva fulgurant absorció  pel BBVA, Contijoc, que com ja s’ha dit era molt crític i no es mossegava la llengua, en una entrevista al setmanari El Temps, va dir que es tractava “del final d’una etapa desastrosa, mal direccionada i mal assumida per tots. És la història d’un gran fracàs de les caixes d’estalvis catalanes que mai no s’hauria d’haver produït. Caixa Manlleu hauria pogut seguir el seu camí tota sola, sense entrar a Unnim. No calien gaires històries per poder-la tirar endavant: només viure dels estalvis de la gent, com havíem fet sempre. Però abans del 2007, el Banc d’Espanya ja ens demanava insistentment que entréssim de ple en el món immobiliari i que ens associéssim amb promotores immobiliàries. Allò que no gosàvem fer i ens feia una certa por, des del Banc d’Espanya ens advertien que perdríem el tren si no els fèiem cas. Em sento enganyat perquè no valia la pena passar tantes hores per defensar Unnim".

Tanmateix, cal destacar que mai no va amagar el cap sota l’ala i va tenir la gosadia de fer un exercici públic d’autocrítica reconeixent que “potser jo també hi tenia responsabilitat com a president; però sóc impressor, empresari; de banca hi entenc relativament, tot i que ara més, perquè m’hi he passat molts anys, però no era la meva feina”.

Descansi en pau. Una abraçada als seus familiars i amics, i a tots els ciutadans de Manlleu que se senten tristos per la seva pèrdua.