L’any 2003, el primer any de la Marxa dels Vigatans a la comarca d’Osona, els independentistes érem minoritaris... I somniàvem. Somiàvem, vam somniar i potser encara somniem amb recuperar unes llibertats arrabassades por “derecho de conquista” feia gairebé 300 anys. Aquell any, la Comissió Onze de Setembre d’Osona i Òmnium Cultural d’Osona ja van preparar un acte amb marxa de torxes inclosa (la més antiga de Catalunya per la vigília de la Diada conjuntament amb Vilafranca del Penedès), amb una vocació plenament comarcal. Es van coordinar conjuntament actes a Vic, Sant Julià de Vilatorta, Sant Pere de Torelló, i Torelló.

El 2004 ja va anomenar-se La Marxa dels Vigatans, i va incorporar una litúrgia i uns elements simbòlics molt potents, com la crema del Decret de Nova Planta. I el 2005, després de commemorar els 300 anys del Pacte dels Vigatans, va néixer la idea que columnes de caminadors d’arreu dels Països Catalans acudissin a Vic la vigília de la Diada per encendre les seves torxes amb la Flama del Pacte dels Vigatans.

Si bé hi va haver intents des de Sitges o Sant Hilari Sacalm (pàtria petita del general Moragues) de fer cap a Vic, la convocatòria a nivell nacional no va ser tan reeixida com la idea de commemorar la vigília de la Diada a Vic als peus de la placa d’un insigne patriota, Francesc Macià Ambert, més conegut com en Bac de Roda, penjat a les Davallades de Vic un trist i fosc 2 de novembre de 1713.

Així s’homenatjava en conjunt als patriotes vigatans que formalitzaren el conegut com a Pacte de Sant Sebastià o dels Vigatans, i que propicià l’inici de les hostilitats contra el tirà Felipe V de Borbón, que feia temps que havia incomplert les constitucions i drets de Catalunya, i va fer que els vigatans fessin un pas endavant en nom de Catalunya, ja que les institucions oficials com la Generalitat o el Consell de Cent estaven controlades pel virrei Velasco amb mà de ferro. Era realment una bona idea, la vigília a Vic, bressol de la revolta que pretenia recuperar unes llibertats catalanes usurpades, i la Diada a Barcelona, el cap i casal que caigué l’11 de setembre, per cert fins aquell dia defensada pel més vell de tots els vigatans que signaren a Sant Sebastià, en Jaume Puig de Perafita, que morí al Pla de Palau quan tenia més de 70 anys.

El què sí que tingué èxit de seguida fou la convocatòria comarcal, i amb pocs anys, la majoria dels pobles d’Osona i el Lluçanès s’incorporaren a la Marxa dels Vigatans convertint un projecte amb vocació nacional en un projecte comarcal molt digne.

Les darreres setmanes s’ha parlat molt del concepte de Països Catalans, autoritats socialistes del País Valencià i de les Illes (en menor mesura) han atacat les veus que des del Principat oferien la possibilitat d’accedir a la nacionalitat catalana als habitants del seu territori. Aquesta distorsió de la història, de no poder entendre quina és la nació sencera, començà a partir de les cendres de la batalla d’Almansa i la destrucció del País Valencià, passant per la invasió borbònica de les Illes el juliol del 1715, de fet, fa quatre dies que s’ha celebrat el Tricentenari en aquesta part dels Països Catalans.

Dels vigatans signants del Pacte, si bé la seva intervenció fou d’inici comarcal, cal destacar que la guerra es desenvolupava a tota la Corona d’Aragó, així, Antoni de Peguera fou ferit al front d’Aragó, i morí posteriorment al País Valencià, Josep Moragues i Mas, el diable de les Guilleries, fou delatat quan intentava escapar-se a Mallorca després de la caiguda de Barcelona per continuar lluitant, i morí com un màrtir heroicament a Barcelona ara fa 300 anys. I si Barcelona aconseguí el miracle de resistir 14 mesos de setge infernal, fou per l’ajuda que rebia de les naus amb provisions des de les Illes que aconseguien trencar el setge marítim, dels artillers mallorquins que ajudaren a defensar la ciutat, i que eren els millors de l’època, i dels maulets valencians que també acudiren en massa per lluitar contra els borbons.

Els herois valencians, com Joan Baptista Basset que defensaren Barcelona fins al final, o els citats mallorquins bé es mereixen un reconeixement i homenatge d'aquesta vocació de Països Catalans que van tenir els vigatans i la nostra Marxa. Des d'Osona, per tots els Països Catalans, els representants de les columnes osonenques cal que portin els penons amb honor pels nostres compatricis, i que il·luminin amb les seves torxes com a autèntics ambaixadors de la comarca d’Osona arreu dels Països Catalans.

No veuran bandera blanca! Llibertat o mort! Visca la terra!