En els darrers dies, com molt d’altres veïns i veïnes de Vic, he passat de viure en un carrer on hi circulaven vehicles a viure en un carrer de vianants, o de pacificació del trànsit com actualment s’anomenen.

El fet que hi hagi carrers que passin a ser de vianants és, al meu entendre, una bona notícia a priori, no només per recuperar espais perduts de la ciutat sinó per la transformació de les poblacions en llocs on els drets de les persones passen per davant dels vehicles, on els carrers són un espai preferencial per a les persones. És un pas perquè els vianants guanyin prioritat front el vehicle privat.

Restringir la circulació de cotxes és una decisió que sempre que s’ha dut a terme, aquí i arreu, ha estat acompanyada de polèmica, i Vic no ha estat una excepció. Botiguers, veïns i Ajuntament vetllen pels seus interessos i prioritats, i en una societat que en general no es mostra partidària als canvis d'hàbit, que significa no poder circular per alguns carrers o viure o treballar en una zona de pacificació del trànsit, sempre genera crítiques.

En el cas de Vic, en el sector de botigues i comerços hi ha diversitat d'opinió, i alguns es mostren descontents pel sistema com han d’identificar els vehicles dels clients, pels horaris d’accés de vehicles de càrrega i descàrrega, per la manca de flexibilitat en les autoritzacions excepcionals i en les autoritzacions de professions de serveis que per realitzar la seva feina han d’accedir a domicilis de la zona afectada. Des del departament de mobilitat de l'Ajuntament de Vic s'ha dut a terme una campanya entre els veïns afectats per facilitar la informació i els tràmits necessaris per identificar els vehicles, però entre el veïnat s’escolten queixes, que la senyalització dels carrers no és prou clara, així mateix l’ús càmeres per identificar els vehicles és considerat per alguns com una intrusió en la privacitat. I se senten veus que reclamen als quatre vents que l’Ajuntament estigui disposat a escoltar i modificar tot el necessari.

Però més enllà de la polèmica sobre com s'ha implementat la pacificació del trànsit a Vic, crec que allò que s’ha de fer per aconseguir una ciutat més amable és no només tallar carrers sinó canviar la cultura de dependència del vehicle privat. I aquesta és una carrera de fons, un projecte a llarg termini que suposaria dur a terme nombroses campanyes i accions institucionals.

Per canviar el paradigma s'ha de treballar perquè la població cregui amb els beneficis socials i mediambientals d’utilitzar alternatives al vehicle privat, com pot ser l'ús del transport públic, el transport compartit per viatges amb un mateix origen o destí en llocs de treball o escoles, l'hàbit de recórrer distancies a peu en distàncies curtes, un mode saludable, eficient i net que son les que un gran nombre de la població duu a terme dins de la ciutat, els camins escolars o l'adequació de l'espai urbà per fer un ús eficaç de la bicicleta.

Ja sabem que canviar els hàbits de la gent és una tasca àrdua, i més quan es tracta d’un hàbit tant interioritzat en la nostra societat com anar tot el dia amb el cul enganxat al cotxe, però no és una tasca impossible. Però serà més fàcil canviar-los si des de les administracions públiques es plantegen alternatives viables i aposten per ciutats on els vianants esdevinguin usuaris principals de l’espai viari.