Nit de dissabte a diumenge. El meu dia comença entre les 4 i les 5 de la matinada. Serà un dia llarg i convé carregar el dipòsit del cotxe. M'aturen els Mossos. No, no torno de festa. Avui treballo, i em deixen passar. Per sort, serà el meu únic contacte amb la policia en tot el dia. Arribo a l'escola Vic Centre per fer una primera connexió. L'Albert Om em dona pas i explico que alguns han dormit al col·legi mentre en van arribant d'altres. Sóc a un dels 2.000 punts de votació del referèndum i hi ha desenes i desenes de persones mai vistes en l'obertura d'un col·legi electoral.

Indicacions, assajos sobre com actuar si arriba la policia, dubtes, ja han arribat les urnes?, per on han entrat?, segur que ja hi són?, i les paperetes?, falta un membre d'una de les meses, hi ha algun voluntari? I així fins a les 9 del matí. Puntual, comença la votació. Arriben dues observadores internacionals, aplaudiments cada cop que surt un votant, passadís perquè entri la gent gran... Emocionant.

Arriben notícies de les primeres càrregues policials a Sant Julià de Ramis. Decideixo anar al Guillem de Mont-rodon, perquè allà encara no han pogut obrir per culpa de problemes amb el sistema informàtic. No passa res. La gent aguanta i espera. Donen cadires per als més grans fins que comencen a votar. Una monja i l'alcaldessa són de les primeres a posar el seu vot a l'urna entre molts flaixos.

Segueixo voltant. A L'Estel, una altra cua llarguíssima i primeres corredisses perquè corren rumors que vindran Piolíns. El rumor cada cop va a més, però res. Falsa alarma. I tot és tan "tranquil" a Vic que a la ràdio pràcticament no connecten amb mi. Evidentment, la brutalitat i la bestialitat policial que hi ha hagut a altres punts del país s'emporta tot el protagonisme.

I a mesura que avança el matí vas descobrint interioritats del referèndum. Veïns implicats en l'organització que ho han portat en màxim secret. Comencen a córrer especulacions sobre on eren les urnes: que si en una discoteca, que si al Seminari... Què hi ha de cert? Algun dia ho sabrem! És impressionant i em fascina la capacitat d'organització. Una autèntica pel·lícula d'espies.

El dia continua i quan està a punt de fosquejar, els rumors es reforcen. Ara sí va de debò, diuen que els Piolíns ja estan a punt d'arribar, que venen per l'Eix. Una altra falsa alarma. Però mai oblidaré la imatge de centenars de persones atrinxerades a les portes del Guillem de Mont-rodon i valents posant el seu cotxe com a mur al principi del carrer. Realment hi ha molts nervis i certa por, i així ho explico per la ràdio. Tanquen el col·legi abans d'hora per enllestir el recompte abans no arribi la suposada policia. Reconfirmada la falsa alarma, l'alcaldessa surt amb una urna amunt en senyal de victòria i cap a Plaça.

Un any després, mires enrere i et surt la pell de gallina. La situació del país segurament no és la que esperaven els dos milions de votants a favor de la independència. Però sí que hi ha una cosa que perdura: el record de què van fer i com. Per tot plegat, el referèndum va ser la seva gent. Gent que va fer història i que ara es mereixen una resposta que estigui a l'altura del que van tirar endavant.

Com deia Joaquim Forn en una piulada: "Quedem-nos amb les imatges d'un país i la seva gent defensant les urnes pacíficament, però no oblidem les imatges d'una repressió brutal". I potser per això la commemoració de l'1 d'Octubre ha estat entre festiva i enrarida, entre esperançadora i frustrant, entre rialles i llàgrimes, entre una victòria i una derrota... Ha passat un any i, tristament, d'aquí a un any el groc continuarà sent el color.