Torno de veure Els Pets a L’Atlàntida de Vic i em poso a escriure aquestes línies. Encara falten alguns dies perquè es publiqui l’article, però el concert d’avui m’ha agradat especialment i ho vull escriure. Feia anys que no veia els de Constantí en directe i, probablement pel format del concert, mig asseguts, mig drets, m’he fixat en les lletres més que altres vegades. No descobreixo la sopa d’all si dic que la música és una bona via d’escapament en moments complicats. Ho sé. El cas és que, malgrat que algunes cançons que ens toquen tenen anys i panys, la realitat les ha reforçat encara més.

Procés i injustícies planen durant tot l’espectacle i, sobretot, en Lluís Gavaldà posa el focus en quatre cançons. La primera és La vida és bonica (però complicada). Té vint anys i mai m’havia plantejat que parla d’una família amb el pare a la presó. Ho comento a la Laia, que tinc al costat, i em respon amb un “Maaaaarc!”, com volent dir que ho hauria de saber. Té raó. La lletra ho deixa ben clar: “El teu home és un tros de pa / però com sempre es va deixar enredar. / Quan va sentir la condemna / li va caure el món a terra, / que llargs es faran aqueixos quatre anys”.

Primera cançó dedicada als presos polítics. Al cap d’una estona arriba Un món, dues classes de persones. Malgrat ser del 2001 té una connexió molt clara amb l’actualitat quan milers de persones arrisquen la vida al Mediterrani: “Hi ha una veu trencada que s'ofega al mig del mar / mentre torno amb tren de Barcelona; / n'hi ha que som turistes i altres només immigrants. / Un món, dues classes de persones”.

De l’últim disc Els Pets es guarden L’exèrcit que vindrà (amb un títol prou evident) i marxem sense haver-la escoltat. En canvi, en Gavaldà ens fa adonar que Prendre mal parla de la feina d’un policia, però ell mateix admet que ningú se n’havia adonat: “L’endemà, / et lleves d’hora, / fas un cafè sense fer gaire soroll. / Treus la camisa / i està tacada, / la vols rentar però és de sang i costa molt”. 

I, per rematar-ho, no falta un himne. És de l’any 94. És vigent de dalt a baix i continua sense respostes: “Si és cert que som iguals davant la llei / per què collons jo mai podré ser rei”. Per què? Han passat gairebé dues hores. El concert s’ha fet curt, però surto de L’Atlàntida amb les cançons d’Els Pets més interioritzades. Que la música no pari de sonar.