Una de les idees repetides per alguns comentaristes i també pels líders de Podem és que la nova política neix i arriba primer a les grans ciutats que a la resta del país. Amb aquest discurs simplista, recolzat per la victòria simpàtica d’Ada Colau a Barcelona, ens volen fer creure, de manera indirecta, que els pobles o les ciutats petites estan poblats per mentalitats més endarrerides, que els costa de pujar al suposat tren de la modernitat.

Contràriament a aquest discurs urbanita, crec que la nova política catalana va néixer en un poble. Arenys de Munt. Va ser en aquest municipi del Maresme on es va fer, el 13 de setembre de 2009, la primera consulta independentista i on va arrencar un moviment popular, de baix a dalt, sense precedents a Europa, que s’ha estès per tot el territori fins arribar a Barcelona. Un moviment que va culminar el 9-N amb 1.861.753 vots a favor de  la creació d’un estat català i només 104.760 en contra.

Quan parlo de nova política em refereixo, per raons òbvies, a tot el procés engegat a favor de la independència. ¿Existeix res més nou que voler construir un país nou?, ¿existeix res més nou que desafiar la legalitat, tal com es va fer el 9-N per reclamar participació i democràcia?, ¿existeix res més nou que construir una república catalana i superar institucions anacròniques com la monarquia o el Tribunal Constitucional?, ¿existeix res més nou que fer tot això sense trencar un vidre, donant-nos les mans des de La Jonquera fins a les Terres de l’Ebre, amb un somriure al llavis i sense anar en contra de ningú?

Des d’Osona i des d’arreu de Catalunya s’evidencia que la nova política per decidir-ho tot és la independència. Per descomptat que en la construcció d’un nou país lliure cal posar, i de manera molt principal, els temes socials a la taula. Sense oblidar que la tradició de l’activisme del tercer sector ha bastit iniciatives de tota mena al territori. ¿Quantes mobilitzacions en contra de les retallades han començat en reunions d’escoles o en plataformes de l’entorn local?, ¿quantes marees taronges s’han organitzat en l’àmbit veïnal, també de pobles o ciutats mitjanes i petites? La resposta és que són moltes les lluites pels drets socials a Catalunya que van acompanyades, sense complexos, de la bandera estelada.

En aquest context,  la pregunta és clara: ¿per què els cronistes no es cansen de retreure al nacionalisme català que sigui incapaç d’arribar bé al cinturó barceloní, castigat per l’atur juvenil i la crisi?, ¿que no veuen que l’anàlisi no va per aquí? A la Catalunya comarcal del rerepaís, i més endins, ni el PP, ni C’s ni Podem –de moment- no rasquen bola.  En canvi, a Barcelona, Trias ha estat quatre anys alcalde, ERC té alcaldies i regidors en àrees ben urbanes, i la CUP puja.

D’altra banda, Ciutadans és l’exemple més estrepitós de fracàs electoral territorial. Després de 10 anys d’existència no ha aconseguit ni una sola alcaldia a Catalunya. Ni una! ¿Això és la nova política? ¿Rivera és l’home que vol reformar l’Estat si ni tan sols és creïble a casa seva? La raó que explica aquesta manca de presència homogènia és l’aire superb d’aquells que menyspreen la gent. Com la senyora Carolina Punset (C’s) quan va considerar  el català  “un retorno a la aldea”. O quan Albert Rivera diu que cal acabar amb les lluites “pueblerinas”. ¿Quantes vegades hem aguantat la rialleta dels que diuen: “¿A Vic sou molt catalans, no?” [sic]. I, de seguida et parlen del fuet o dels tòpics folklòrics de sempre.

La diferència entre l’independentisme i l’unionisme és l’eix territorial, entès per saber posar en valor tant el vot metropolità com el vot d’àrees demogràficament menys massificades. No oblidem que ERC té més vots, en nombre absolut del seu total (no relatius), al cinturó de Barcelona que en comarques més rurals i que la CUP, per exemple, té regidors a Barcelona i l’alcaldessa a Berga. En canvi, els unionistes, tret del PSC que històricament és el partit dels ajuntaments, sembla que només s’interessin per ser forts al tram final dels rius Besòs i Llobregat, una mica al Vallès i a la costa de Tarragona. Als altres, ens consideren “aldeanos”.

Mentre ens menystenen, tenim dades objectivíssimes que diuen que als pobles de la Catalunya interior gairebé tothom és independentista. Agafo un exemple a l’atzar: Sant Hipòlit de Voltregà. En aquest municipi es van registrar 1.646 vots a favor del “sí-sí” el 9-N, que és el mateix nombre de vots que el total de gent que va votar a les municipals (1.675), ajuntant tots els partits. Això que passa a Sant Hipòlit es repeteix a desenes i desenes de pobles, viles i llogarrets.

De manera més matisada però també podem veure que la independència pot ser majoritària al cinturó roig barceloní. Per exemple, a El Prat de Llobregat el “sí-sí” del 9-N va treure 9.081 vots, gairebé igual que ICV, la formació vencedora a les municipals amb 9.379 vots. A Gavà, el PSC va guanyar les municipals amb 5.637 vots i el 9-N la independència va registrar 7.390 vots. Si busquem altres exemples en àrees industrials o molt desament poblades encara en trobarem més.

I a Barcelona? ERC va guanyar les europees i Ada Colau, que va votar el “sí-sí” el 9-N, va vèncer a les municipals. Però alerta! Si sumem Barcelona en Comú, CiU i C’s —els tres més votats a les municipals— sumen menys persones, entre els tres partits, que tota l’abstenció. La fragmentació és tan clara que és agosarat fer interpretacions lleugeres sobre el que pensen els barcelonins. Mentrestant i malgrat un desànim estranyíssim del sobiranisme a les xarxes socials, no veig, però, que es despengin les estelades del balcons i estic segur que la Diada serà un èxit a la Meridiana.