A la Ciutat dels Sants, una de les facetes més conegudes, públiques i comentades del bisbe de la diòcesi és l’homilia que cada any pronuncia a la catedral, el dia de la festa major. Les paraules del mitrat vigatà són escoltades amb atenció i molta gent, a la sortida d’Ofici, les comenta i interpreta.
Tot i no compartir la fe catòlica, apostòlica i romana, per qüestions periodístiques (i per curiositat ciutadana) cada any acostumo a anar a la catedral per escoltar el sermó i prendre notes que em puguin servir per elaborar una crònica el màxim d’objectiva i també per opinar, des del respecte, sobre els temes tractats obertament per la màxima autoritat eclesiàstica (sovint assumptes relacionats amb la rabiosa actualitat, la política, l’ètica o els costums, que apareixen a la premsa i afecten a tota la col·lectivitat), més enllà d’adscripcions religioses o ideològiques concretes.
El bisbe Ramon Masnou, antecessor del doctor Guix, en les seves al·locucions públiques acostumava a tocar qüestions referents a la moral cristiana. Quan Masnou es va jubilar, el seu successor, el doctor Guix (que va fixar la seva residència al Seminari), va tendir més a pronunciar discursos relacionats amb la pastoral social, però sense oblidar les referències a la moral o a l’espiritualitat. Així, en successives edicions de l’Ofici de sant Miquel, el nou mitrat va esplaiar-se sobre temes ben diversos, com ara els Jocs Olímpics, la inauguració de la Universitat de Vic, la plaga del terrorisme, les injustícies socials, la cara amarga de l'atur, la manca de vocacions sacerdotals o l'habitual glosa didàctica al voltant de la vida i miracles del patró, sense oblidar les consuetudinàries al·lusions als perills de la carn a l'estiu, que a mitjans dels anys noranta va resumir en una frase que va ser molt comentada: “El pecat no fa vacances!”, una locució que amb la reverberació de la catedral va causar sensació.
L’any de la seva jubilació a la catedral hi havia expectació per escoltar l'últim sermó del doctor Guix, després de vint anys d'ininterrompudes homilies estiuenques. Acabada la lectura d'una carta de sant Pau propugnant l'obediència a les autoritats religioses, va elaborar una catilinària contra “el pecat de la corrupció política” i va cantar les quaranta als qui “se serveixen del poble, en comptes de servir-lo”. Després va enaltir els valors de la democràcia, va defensar l'esperit de la Constitució i va prosseguir amb una lloa de la “santedat política”. El plat fort va arribar quan Guix, que era un expert en pastoral social, va fer seus els tres punts del lema de la revolució francesa (llibertat, igualtat i fraternitat), encara que va matisar que la igualtat era “tractar als inferiors de la mateixa manera que ens agradaria ser tractats pels nostres superiors”. El discurs va agradar a la majoria, però alguns assistents —pocs— van lamentar “el to massa terrenal” del bisbe. Mai no plou a gust de tothom.
L’any següent, va ser Romà Casanova, de 47 anys (el bisbe més jove d'Espanya), el responsable de pronunciar el sermó de festa major. El flamant bisbe, que va es va instal·lar en un apartament del Palau Episcopal, s'enfrontava a la realitat d'una diòcesi que, a més de problemes econòmics, aquells dies tenia 250 parròquies (sense contar els santuaris) i només 215 sacerdots adscrits, dels quals 129 passaven de 70 anys, 27 superaven els 65 i una vintena els 50. Avui, aquestes xifres estan superades per l’evidència: s’han produït més defuncions de sacerdots que incorporacions de nous preveres; i la mitjana d’edat continua augmentant inexorablement.
Tornant a la catedral, aquell any, el nou bisbe Romà va pronunciar una homilia de perfil més ascètic, espiritualista, conservador i “ricardmariacarlista”, en opinió dels entesos. Després de lloar la via penitencial del sant patró trinitari, va alertar sobre els perills de perdre la identitat cristiana, en uns moments de manifesta diversitat social on florien altres creences. I va lamentar la poca assistència de fidels a missa, tot apostant per buscar noves tècniques de persuasió apostòlica. L’any següent, en un al·legat sense contemplacions ni concessions a l´ambigüitat, el jove prelat va ser contundent i va atacar directament els polítics que van reformar el Codi Civil i van legalitzar el matrimoni entre homosexuals. També va blasmar la política governamental relacionada amb l´avortament, els anticonceptius i l´eutanàsia. Però això ja son figues d’un altre paner.
Aquests dies, la premsa escrita, la xarxa d’internet i els mitjans audiovisuals s’han fet ressò (més o menys destacat) del traspàs del bisbe Guix i s’han publicat moltes semblances i biografies resumides de la seva trajectòria eclesial. Però hi ha un aspecte que m’ha cridat l’atenció pel seu simbolisme (aparentment intranscendent): les referències al diari Avui i a El 9 TV a una anècdota explicada pel propi Guix, al voltant d’una conversa que va mantenir a Roma amb Papa Joan Pau II, durant una de les visites dites “ad limina”. Resulta que el prelat vigatà li va agrair a Wojtila que aquest l’hagués nomenat bisbe de Vic, perquè va passar d’una Barcelona massa tensa, comparable amb portar unes sabates que estrenyen massa, a una diòcesi (Vic) més relaxada, equiparable a caminar amb la comoditat d’unes sabatilles.
Curiosament, aquest setembre farà vint anys que vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar llargament el doctor Guix al seu despatx del Palau Episcopal. Com a resultat en va sortir un extens reportatge que es va publicar a El 9 Nou, titulat “El bisbe en sabatilles”. Però per ser sincer he de dir que el títol del treball, a mig camí entre la biografia i el recull d’opinions, me’l va suggerir el propi bisbe, després de dues hores de conversa.
Em va semblar un home més aviat humil, potser cautelós en excés, però sincer, que em va rebre sense reserves i va dir coses poc habituals, per reservades, en un personatge de la seva condició. Per a mi, en aquest cas, les sabatilles es van convertir en un sinònim de franquesa i espontaneïtat. Em vaig adonar que darrere la pompa del càrrec, l’espectacularitat de la mitra i la vistositat de les casulles als oficis solemnes, hi havia un home tímid, amb certeses i dubtes, com la majoria de mortals. I una persona cultivada, sensible i més aviat oberta, amb un moderat sentit de l’humor que li provocava la rialla per sota el nas. Des d’aleshores vaig tenir la curiositat d’anar a la catedral, una vegada a l’any, a escoltar els seus sermons d’Ofici Solemne, sense prejudicis filosòfics o ideològics.
A la conversa de l’any 1988 va posar èmfasi en els orígens humils de la seva família. Una condició que el va marcar durant tota la vida. Nascut el desembre de 1927 al poblet de La Coromina, del municipi de Cardona, a casa seva, a més de conrear la terra (dues vinyes i un hort), treballaven a la fàbrica. El seu pare, que era fuster, va morir d’accident laboral mentre treballava per l’empresa Explosivos Riotinto. Tot i que amb la desgraciada mort del seu progenitor el petit Josep Maria només tenia 6 anys, el bisbe de les sabatilles encara recordava les anades i vingudes de l’hort a coll-i-bè del pare. Durant la guerra va passar un any a Berga per recuperar-se d’una greu malaltia que, als 11 anys, va estar apunt de deixar-lo paralític. Però en Josep, que sempre va ser un nen malaltís, va recuperar la gana i la força caminant per les muntanyes properes de Queralt.
Després va venir la guerra, un període molt difícil per una família sense pare, a banda de les penúries i desgràcies que van acompanyar el desgraciat conflicte civil. Acabada la confrontació, el futur bisbe va entrar a estudiar al seminari de Solsona, començant pel segon curs. En aquella època, el petit estudiant de capellà no tenia massa clara la seva vocació. De fet, a l’entrevista va confessar que hi havia una xicota que li agradava, però que la cosa no va prosperar perquè, a més d’estar al seminari, ell no tenia edat per festejar.
Els temps passats al seminari van ser durs, amb deficiències alimentàries i molt fred. Moltes vegades a les dependències interiors estaven a 4 i a 5 graus sota zero i ell sovint havia de fer llit a causa dels penellons que li sortien als peus. Al centre de Solsona va estudiar quatre anys de llatí, tres de filosofia i un de teologia. Quan estava a punt d’acabar els estudis de seminarista i a les portes de rebre la tonsura, el bisbe de Solsona, monsenyor Tarancón, li va aconsellar que anés a Barcelona per conèixer els problemes i les inquietuds de la gran metròpoli. Tot plegat va representar per a l’aspirant a capellà una profunda crisi, de la que va sortir gràcies a l’ajuda de l’arquebisbe emèrit de Tarragona, el doctor Pont i Gol.
L’any 1948, després d’estar-se un any a la capital catalana amb la seva família, el cardenal Tarancón li va aconseguir una beca per anar a estudiar a la universitat de Comillas, a Santander, que llavors era la Lovaina espanyola. Una vegada llicenciat, per intercessió de Tarancón, Guix va ser ordenat sacerdot a l’estadi de Montjuïc, en el transcurs del XXVè Congrés Eucarístic Internacional. Va ser una esdeveniment que recordaria tota la vida, amb la circumstància afegida que el primer dia de ser sacerdot va patir un atac de fetge.
Després de passar un any a Sabadell, on va fer de vicari, va decidir anar a estudiar a Madrid, a l’Institut Lleó XIII. Allà, durant els quatre anys va tenir de professors Ruíz Jiménez, Ullastres i Fraga Iribarne. En aquell ambient universitari, Guix es va obrir a nous horitzons. A més, durant la seva estança a la capital castellana va arribar a ser secretari personal de Tarancón (anys més tard la bèstia negra dels franquistes i ultradretans), una persona amb qui sempre va estar molt unit, des que era bisbe de Solsona.
I de Madrid a Barcelona, on va exercir de professor a Esade, un institut de ciències empresarials amb inquietuds socials. Però al cap de poc, a petició del cardenal Pla i Deniel, l’any 1962 va ser cridat a donar classes a l’Institut Lleó XIII, que aleshores va ser reconegut com a Universitat, convertint-se Guix en el seu degà.
Després de fer el doctorat de Ciències Socials (un estudi del món del treball basat en l’encíclica Rerum Novarum, molt promocionada pel seu admirat cardenal Ángel Herrera y Oria, ), l’any 1967 va ser nomenat vicari general de la diòcesi barcelonina. I a finals del 1968, un any amb moltes ressonàncies històriques, va ser nomenat bisbe auxiliar de Barcelona, un càrrec que li va durar quinze anys.
Per primera vegada a la seva vida va gaudir d’un llarg període d’una certa estabilitat geogràfica. Durant aquest temps, Guix va viure la substitució de l’arquebisbe Marcelo González Martín (de qui va ser el seu braç dret) per monsenyor Narcís Jubany. I va arribar la transició política, les multes als sacerdots compromesos amb la democràcia, les tancades reivindicatives als convents i les esglésies, les homilies problemàtiques, les negociacions amb els governadors civils Tomás Garicano Goñi i Rodolfo Martín Villa, o els desencontres amb el capità general Pérez Viñeta. Les sabates barcelonines li apretaven massa els peus. Fins que les sabatilles van fer acte de presència.
El 3 de setembre de 1983, prenia possessió del bisbat de Vic. L’endemà, a mitja tarda, l’excel·lentíssim i revenderíssim Josep Maria Guix entrava oficialment a la catedral, al costat del cardenal Jubany, monsenyor Delicado Baeza (bisbe de Valladolid), el doctor Ramon Masnou i altres bisbes. A la festa hi va assistir el president de la Generalitat, Jordi Pujol (que al cap de vint-i-cinc anys també va ser present al seu funeral), el president de la Diputació, el president del Parlament de Catalunya. Heribert Barrera, i l’alcalde de la ciutat, Ramon Montanyà. I va ser bisbe durant vint anys, fins que es va jubilar. Entremig, però, l’any 1988 va estar a punt de substituir el cardenal Jubany al front de l’arquebisbat de Barcelona. De fet, el nom de Guix era un dels que més sonava per ocupar el setial vacant. Quan a la conversa que aquell mateix any vam mantenir al Palau Episcopal li vaig preguntar pel tema, Guix va contestar: “Si m’ho demanen o m’ho manen, acataré la decisió; però si depèn de mi, prefereixo quedar-me a Vic”. I així va ser.
Les dues dècades que va estar al front del bisbat, va portar una existència molt austera. De fet, el primer que va fer va ser renunciar a viure al Palau Episcopal i es va instal·lar en una habitació del Seminari, compartint amb altres sacerdots els àpats (esmorzar, dinar i sopar) i llegint, escrivint, escoltant música i dormint a la seva estança particular. Es llevava a les sis del matí i dedicava mitja hora a fer exercicis físics a les àmplies dependències del seminari per mantenir-se en bon estat i superar les possibles seqüeles del sedentarisme. Després d’arreglar-se, arribava el moment de resar, meditar, llegir el breviari i dir missa. Acabat l’esmorzar se n’anava en cotxe al despatx del Palau i s’hi estava fins a la una del migdia. Allà, enmig d’un mobiliari abarrocat i amb unes espesses cortines que no deixaven passar els rajos del sol, la seva feina consistia a reunir-se amb els curials, el consell del presbiteri, els arxiprestes, els membres del patronat de Ripoll, rectors, capellans i feligresos. I d’en tant en tant, atenia persones que anaven a demanar diners i també “algun tocat del bolet, sobretot en dies ennuvolats”, segons explicava; amb tot, era pacient i rebia tothom, sense preguntar res ni marginar ningú.
Havent dinat, de nou al Seminari, repassava l’Avui, La Vanguardia i la premsa local osonenca, a banda del diari madrileny Ya, “per seguir les coses de la capital”, encara que de vegades s’adormia llegint i feia una mica de becaina. A les quatre de la tarda pujava al despatx que tenia al Seminari i llegia tots els informes que li arribaven de la Conferència Episcopal Espanyola i els documents de la Tarraconense, la regió eclesiàstica catalana que ell i monsenyor Antoni Deig (bisbe de Solsona) van impulsar i reforçar, una tasca que va culminar amb la celebració del concili dels bisbes catalans.
Sopava a dos quarts de nou i passejava pels jardins del Seminari en companyia d’altres sacerdots, resava el rosari i anava a dormir a les onze, un moment que aprofitava per llegir algun llibre per veure si li venia son, un mètode que sovint li anava bé per combatre l’insomni crònic que patia.
A part dels dies ordinaris passats a Vic, el doctor Guix cada mes anava tres o quatre dies a Manresa i tres o quatre més a Igualada. Sempre viatjava sol i conduïa el seu propi cotxe. Altres vegades, sobretot els dissabtes i diumenges, feia visites pastorals a diferents parròquies del bisbat, on aprofitava per dir missa. A nivell supradiocesà, assistia a les assemblees plenàries, reunions i comissions de la Conferència Episcopal Espanyola, i també atenia les relacions amb Roma (documents, viatges, canonitzacions). Durant els vint anys que va ser bisbe de Vic, Guix va reunir-se en quatre ocasions amb el Papa.
Altres desplaçaments tenien per objectiu les reunions amb la gent de Càritas (un organisme que ell va potenciar molt a Vic i a la seva diòcesi), o amb membres del Patronat de la Facultat de Ciències Econòmiques Polítiques i Socials, i de l’Institut Lleó XIII, del qual ell era membre permanent. També era delegat dels bisbes catalans en les relacions amb la Generalitat per qüestions d’art. I cada dos anys presidia el pelegrinatge de l’Hospitalitat de la Mare de Déu de Lurdes al santuari marià del sud de França. I va desplaçar-se a Alemanya, Filipines, Àustria, Suïssa, Grècia, Sudamèrica..., llocs on sempre va ser convidat. En aquest casos viatjava en avió, un mitjà de transport que li agradava molt, perquè, tal com deia “als avions és on dormo més bé. Tinc la pressió baixa i l’alçada em fa venir son. Una vegada, tot anant a Brasil vaig arribar a dormir sis hores seguides d’una sola tirada”.
Durant prop de quaranta estius seguits va passar les vacances al Brull, en un convent de monges on s’hostatjava; però, a més de dir missa i treballar a mig gas, també feia excursions pels voltants i alguna vegada havia pujat al Matagalls. Pel que fa a les seves aficions, li agradava escoltar música clàssica en un casset. En canvi, la televisió la mirava poc: només les notícies i algun partit de futbol, bàsquet o hoquei patins.
La seva trajectòria com a defensor de Catalunya, els seus escrits polèmics (sobretot a Madrid) al Full Diocesà, la seva implicació amb Càritas (una de les institucions catòliques humanitàries més valorades per creients i no creients), o el seu paper cabdal en la renovació del Museu Episcopal de Vic, són prou coneguts a casa nostra, de manera que no m’hi penso estendre.
El passat 1 de juliol dos arquebisbes, una vintena de bisbes i uns 150 capellans van presidir el seu funeral, amb la catedral plena de gom a gom (2.000 ànimes), i amb la presència de les autoritats municipals, l’actual vicepresident del govern de la Generalitat i el president emèrit Jordi Pujol. Al final, en el moment de ser enterrat al sepulcre de la capella de Sant Josep, al temple sonava –reverberant- el ‘Virolai’, amb els versos de Verdaguer com a teló de fons.
Tanmateix, passat el primer dol col·lectiu, m’imagino el doctor Guix lluny de la pompa i la solemnitat, passejant pels boscos del Brull i les pastures del Pla de la Calma. O llegint tranquil·lament un llibre a la seva habitació de les Germanetes dels Pobres, sense mitra i amb les seves entranyables sabatilles als peus.
Tot i no compartir la fe catòlica, apostòlica i romana, per qüestions periodístiques (i per curiositat ciutadana) cada any acostumo a anar a la catedral per escoltar el sermó i prendre notes que em puguin servir per elaborar una crònica el màxim d’objectiva i també per opinar, des del respecte, sobre els temes tractats obertament per la màxima autoritat eclesiàstica (sovint assumptes relacionats amb la rabiosa actualitat, la política, l’ètica o els costums, que apareixen a la premsa i afecten a tota la col·lectivitat), més enllà d’adscripcions religioses o ideològiques concretes.
El bisbe Ramon Masnou, antecessor del doctor Guix, en les seves al·locucions públiques acostumava a tocar qüestions referents a la moral cristiana. Quan Masnou es va jubilar, el seu successor, el doctor Guix (que va fixar la seva residència al Seminari), va tendir més a pronunciar discursos relacionats amb la pastoral social, però sense oblidar les referències a la moral o a l’espiritualitat. Així, en successives edicions de l’Ofici de sant Miquel, el nou mitrat va esplaiar-se sobre temes ben diversos, com ara els Jocs Olímpics, la inauguració de la Universitat de Vic, la plaga del terrorisme, les injustícies socials, la cara amarga de l'atur, la manca de vocacions sacerdotals o l'habitual glosa didàctica al voltant de la vida i miracles del patró, sense oblidar les consuetudinàries al·lusions als perills de la carn a l'estiu, que a mitjans dels anys noranta va resumir en una frase que va ser molt comentada: “El pecat no fa vacances!”, una locució que amb la reverberació de la catedral va causar sensació.
L’any de la seva jubilació a la catedral hi havia expectació per escoltar l'últim sermó del doctor Guix, després de vint anys d'ininterrompudes homilies estiuenques. Acabada la lectura d'una carta de sant Pau propugnant l'obediència a les autoritats religioses, va elaborar una catilinària contra “el pecat de la corrupció política” i va cantar les quaranta als qui “se serveixen del poble, en comptes de servir-lo”. Després va enaltir els valors de la democràcia, va defensar l'esperit de la Constitució i va prosseguir amb una lloa de la “santedat política”. El plat fort va arribar quan Guix, que era un expert en pastoral social, va fer seus els tres punts del lema de la revolució francesa (llibertat, igualtat i fraternitat), encara que va matisar que la igualtat era “tractar als inferiors de la mateixa manera que ens agradaria ser tractats pels nostres superiors”. El discurs va agradar a la majoria, però alguns assistents —pocs— van lamentar “el to massa terrenal” del bisbe. Mai no plou a gust de tothom.
L’any següent, va ser Romà Casanova, de 47 anys (el bisbe més jove d'Espanya), el responsable de pronunciar el sermó de festa major. El flamant bisbe, que va es va instal·lar en un apartament del Palau Episcopal, s'enfrontava a la realitat d'una diòcesi que, a més de problemes econòmics, aquells dies tenia 250 parròquies (sense contar els santuaris) i només 215 sacerdots adscrits, dels quals 129 passaven de 70 anys, 27 superaven els 65 i una vintena els 50. Avui, aquestes xifres estan superades per l’evidència: s’han produït més defuncions de sacerdots que incorporacions de nous preveres; i la mitjana d’edat continua augmentant inexorablement.
Tornant a la catedral, aquell any, el nou bisbe Romà va pronunciar una homilia de perfil més ascètic, espiritualista, conservador i “ricardmariacarlista”, en opinió dels entesos. Després de lloar la via penitencial del sant patró trinitari, va alertar sobre els perills de perdre la identitat cristiana, en uns moments de manifesta diversitat social on florien altres creences. I va lamentar la poca assistència de fidels a missa, tot apostant per buscar noves tècniques de persuasió apostòlica. L’any següent, en un al·legat sense contemplacions ni concessions a l´ambigüitat, el jove prelat va ser contundent i va atacar directament els polítics que van reformar el Codi Civil i van legalitzar el matrimoni entre homosexuals. També va blasmar la política governamental relacionada amb l´avortament, els anticonceptius i l´eutanàsia. Però això ja son figues d’un altre paner.
Aquests dies, la premsa escrita, la xarxa d’internet i els mitjans audiovisuals s’han fet ressò (més o menys destacat) del traspàs del bisbe Guix i s’han publicat moltes semblances i biografies resumides de la seva trajectòria eclesial. Però hi ha un aspecte que m’ha cridat l’atenció pel seu simbolisme (aparentment intranscendent): les referències al diari Avui i a El 9 TV a una anècdota explicada pel propi Guix, al voltant d’una conversa que va mantenir a Roma amb Papa Joan Pau II, durant una de les visites dites “ad limina”. Resulta que el prelat vigatà li va agrair a Wojtila que aquest l’hagués nomenat bisbe de Vic, perquè va passar d’una Barcelona massa tensa, comparable amb portar unes sabates que estrenyen massa, a una diòcesi (Vic) més relaxada, equiparable a caminar amb la comoditat d’unes sabatilles.
Curiosament, aquest setembre farà vint anys que vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar llargament el doctor Guix al seu despatx del Palau Episcopal. Com a resultat en va sortir un extens reportatge que es va publicar a El 9 Nou, titulat “El bisbe en sabatilles”. Però per ser sincer he de dir que el títol del treball, a mig camí entre la biografia i el recull d’opinions, me’l va suggerir el propi bisbe, després de dues hores de conversa.
Em va semblar un home més aviat humil, potser cautelós en excés, però sincer, que em va rebre sense reserves i va dir coses poc habituals, per reservades, en un personatge de la seva condició. Per a mi, en aquest cas, les sabatilles es van convertir en un sinònim de franquesa i espontaneïtat. Em vaig adonar que darrere la pompa del càrrec, l’espectacularitat de la mitra i la vistositat de les casulles als oficis solemnes, hi havia un home tímid, amb certeses i dubtes, com la majoria de mortals. I una persona cultivada, sensible i més aviat oberta, amb un moderat sentit de l’humor que li provocava la rialla per sota el nas. Des d’aleshores vaig tenir la curiositat d’anar a la catedral, una vegada a l’any, a escoltar els seus sermons d’Ofici Solemne, sense prejudicis filosòfics o ideològics.
A la conversa de l’any 1988 va posar èmfasi en els orígens humils de la seva família. Una condició que el va marcar durant tota la vida. Nascut el desembre de 1927 al poblet de La Coromina, del municipi de Cardona, a casa seva, a més de conrear la terra (dues vinyes i un hort), treballaven a la fàbrica. El seu pare, que era fuster, va morir d’accident laboral mentre treballava per l’empresa Explosivos Riotinto. Tot i que amb la desgraciada mort del seu progenitor el petit Josep Maria només tenia 6 anys, el bisbe de les sabatilles encara recordava les anades i vingudes de l’hort a coll-i-bè del pare. Durant la guerra va passar un any a Berga per recuperar-se d’una greu malaltia que, als 11 anys, va estar apunt de deixar-lo paralític. Però en Josep, que sempre va ser un nen malaltís, va recuperar la gana i la força caminant per les muntanyes properes de Queralt.
Després va venir la guerra, un període molt difícil per una família sense pare, a banda de les penúries i desgràcies que van acompanyar el desgraciat conflicte civil. Acabada la confrontació, el futur bisbe va entrar a estudiar al seminari de Solsona, començant pel segon curs. En aquella època, el petit estudiant de capellà no tenia massa clara la seva vocació. De fet, a l’entrevista va confessar que hi havia una xicota que li agradava, però que la cosa no va prosperar perquè, a més d’estar al seminari, ell no tenia edat per festejar.
Els temps passats al seminari van ser durs, amb deficiències alimentàries i molt fred. Moltes vegades a les dependències interiors estaven a 4 i a 5 graus sota zero i ell sovint havia de fer llit a causa dels penellons que li sortien als peus. Al centre de Solsona va estudiar quatre anys de llatí, tres de filosofia i un de teologia. Quan estava a punt d’acabar els estudis de seminarista i a les portes de rebre la tonsura, el bisbe de Solsona, monsenyor Tarancón, li va aconsellar que anés a Barcelona per conèixer els problemes i les inquietuds de la gran metròpoli. Tot plegat va representar per a l’aspirant a capellà una profunda crisi, de la que va sortir gràcies a l’ajuda de l’arquebisbe emèrit de Tarragona, el doctor Pont i Gol.
L’any 1948, després d’estar-se un any a la capital catalana amb la seva família, el cardenal Tarancón li va aconseguir una beca per anar a estudiar a la universitat de Comillas, a Santander, que llavors era la Lovaina espanyola. Una vegada llicenciat, per intercessió de Tarancón, Guix va ser ordenat sacerdot a l’estadi de Montjuïc, en el transcurs del XXVè Congrés Eucarístic Internacional. Va ser una esdeveniment que recordaria tota la vida, amb la circumstància afegida que el primer dia de ser sacerdot va patir un atac de fetge.
Després de passar un any a Sabadell, on va fer de vicari, va decidir anar a estudiar a Madrid, a l’Institut Lleó XIII. Allà, durant els quatre anys va tenir de professors Ruíz Jiménez, Ullastres i Fraga Iribarne. En aquell ambient universitari, Guix es va obrir a nous horitzons. A més, durant la seva estança a la capital castellana va arribar a ser secretari personal de Tarancón (anys més tard la bèstia negra dels franquistes i ultradretans), una persona amb qui sempre va estar molt unit, des que era bisbe de Solsona.
I de Madrid a Barcelona, on va exercir de professor a Esade, un institut de ciències empresarials amb inquietuds socials. Però al cap de poc, a petició del cardenal Pla i Deniel, l’any 1962 va ser cridat a donar classes a l’Institut Lleó XIII, que aleshores va ser reconegut com a Universitat, convertint-se Guix en el seu degà.
Després de fer el doctorat de Ciències Socials (un estudi del món del treball basat en l’encíclica Rerum Novarum, molt promocionada pel seu admirat cardenal Ángel Herrera y Oria, ), l’any 1967 va ser nomenat vicari general de la diòcesi barcelonina. I a finals del 1968, un any amb moltes ressonàncies històriques, va ser nomenat bisbe auxiliar de Barcelona, un càrrec que li va durar quinze anys.
Per primera vegada a la seva vida va gaudir d’un llarg període d’una certa estabilitat geogràfica. Durant aquest temps, Guix va viure la substitució de l’arquebisbe Marcelo González Martín (de qui va ser el seu braç dret) per monsenyor Narcís Jubany. I va arribar la transició política, les multes als sacerdots compromesos amb la democràcia, les tancades reivindicatives als convents i les esglésies, les homilies problemàtiques, les negociacions amb els governadors civils Tomás Garicano Goñi i Rodolfo Martín Villa, o els desencontres amb el capità general Pérez Viñeta. Les sabates barcelonines li apretaven massa els peus. Fins que les sabatilles van fer acte de presència.
El 3 de setembre de 1983, prenia possessió del bisbat de Vic. L’endemà, a mitja tarda, l’excel·lentíssim i revenderíssim Josep Maria Guix entrava oficialment a la catedral, al costat del cardenal Jubany, monsenyor Delicado Baeza (bisbe de Valladolid), el doctor Ramon Masnou i altres bisbes. A la festa hi va assistir el president de la Generalitat, Jordi Pujol (que al cap de vint-i-cinc anys també va ser present al seu funeral), el president de la Diputació, el president del Parlament de Catalunya. Heribert Barrera, i l’alcalde de la ciutat, Ramon Montanyà. I va ser bisbe durant vint anys, fins que es va jubilar. Entremig, però, l’any 1988 va estar a punt de substituir el cardenal Jubany al front de l’arquebisbat de Barcelona. De fet, el nom de Guix era un dels que més sonava per ocupar el setial vacant. Quan a la conversa que aquell mateix any vam mantenir al Palau Episcopal li vaig preguntar pel tema, Guix va contestar: “Si m’ho demanen o m’ho manen, acataré la decisió; però si depèn de mi, prefereixo quedar-me a Vic”. I així va ser.
Les dues dècades que va estar al front del bisbat, va portar una existència molt austera. De fet, el primer que va fer va ser renunciar a viure al Palau Episcopal i es va instal·lar en una habitació del Seminari, compartint amb altres sacerdots els àpats (esmorzar, dinar i sopar) i llegint, escrivint, escoltant música i dormint a la seva estança particular. Es llevava a les sis del matí i dedicava mitja hora a fer exercicis físics a les àmplies dependències del seminari per mantenir-se en bon estat i superar les possibles seqüeles del sedentarisme. Després d’arreglar-se, arribava el moment de resar, meditar, llegir el breviari i dir missa. Acabat l’esmorzar se n’anava en cotxe al despatx del Palau i s’hi estava fins a la una del migdia. Allà, enmig d’un mobiliari abarrocat i amb unes espesses cortines que no deixaven passar els rajos del sol, la seva feina consistia a reunir-se amb els curials, el consell del presbiteri, els arxiprestes, els membres del patronat de Ripoll, rectors, capellans i feligresos. I d’en tant en tant, atenia persones que anaven a demanar diners i també “algun tocat del bolet, sobretot en dies ennuvolats”, segons explicava; amb tot, era pacient i rebia tothom, sense preguntar res ni marginar ningú.
Havent dinat, de nou al Seminari, repassava l’Avui, La Vanguardia i la premsa local osonenca, a banda del diari madrileny Ya, “per seguir les coses de la capital”, encara que de vegades s’adormia llegint i feia una mica de becaina. A les quatre de la tarda pujava al despatx que tenia al Seminari i llegia tots els informes que li arribaven de la Conferència Episcopal Espanyola i els documents de la Tarraconense, la regió eclesiàstica catalana que ell i monsenyor Antoni Deig (bisbe de Solsona) van impulsar i reforçar, una tasca que va culminar amb la celebració del concili dels bisbes catalans.
Sopava a dos quarts de nou i passejava pels jardins del Seminari en companyia d’altres sacerdots, resava el rosari i anava a dormir a les onze, un moment que aprofitava per llegir algun llibre per veure si li venia son, un mètode que sovint li anava bé per combatre l’insomni crònic que patia.
A part dels dies ordinaris passats a Vic, el doctor Guix cada mes anava tres o quatre dies a Manresa i tres o quatre més a Igualada. Sempre viatjava sol i conduïa el seu propi cotxe. Altres vegades, sobretot els dissabtes i diumenges, feia visites pastorals a diferents parròquies del bisbat, on aprofitava per dir missa. A nivell supradiocesà, assistia a les assemblees plenàries, reunions i comissions de la Conferència Episcopal Espanyola, i també atenia les relacions amb Roma (documents, viatges, canonitzacions). Durant els vint anys que va ser bisbe de Vic, Guix va reunir-se en quatre ocasions amb el Papa.
Altres desplaçaments tenien per objectiu les reunions amb la gent de Càritas (un organisme que ell va potenciar molt a Vic i a la seva diòcesi), o amb membres del Patronat de la Facultat de Ciències Econòmiques Polítiques i Socials, i de l’Institut Lleó XIII, del qual ell era membre permanent. També era delegat dels bisbes catalans en les relacions amb la Generalitat per qüestions d’art. I cada dos anys presidia el pelegrinatge de l’Hospitalitat de la Mare de Déu de Lurdes al santuari marià del sud de França. I va desplaçar-se a Alemanya, Filipines, Àustria, Suïssa, Grècia, Sudamèrica..., llocs on sempre va ser convidat. En aquest casos viatjava en avió, un mitjà de transport que li agradava molt, perquè, tal com deia “als avions és on dormo més bé. Tinc la pressió baixa i l’alçada em fa venir son. Una vegada, tot anant a Brasil vaig arribar a dormir sis hores seguides d’una sola tirada”.
Durant prop de quaranta estius seguits va passar les vacances al Brull, en un convent de monges on s’hostatjava; però, a més de dir missa i treballar a mig gas, també feia excursions pels voltants i alguna vegada havia pujat al Matagalls. Pel que fa a les seves aficions, li agradava escoltar música clàssica en un casset. En canvi, la televisió la mirava poc: només les notícies i algun partit de futbol, bàsquet o hoquei patins.
La seva trajectòria com a defensor de Catalunya, els seus escrits polèmics (sobretot a Madrid) al Full Diocesà, la seva implicació amb Càritas (una de les institucions catòliques humanitàries més valorades per creients i no creients), o el seu paper cabdal en la renovació del Museu Episcopal de Vic, són prou coneguts a casa nostra, de manera que no m’hi penso estendre.
El passat 1 de juliol dos arquebisbes, una vintena de bisbes i uns 150 capellans van presidir el seu funeral, amb la catedral plena de gom a gom (2.000 ànimes), i amb la presència de les autoritats municipals, l’actual vicepresident del govern de la Generalitat i el president emèrit Jordi Pujol. Al final, en el moment de ser enterrat al sepulcre de la capella de Sant Josep, al temple sonava –reverberant- el ‘Virolai’, amb els versos de Verdaguer com a teló de fons.
Tanmateix, passat el primer dol col·lectiu, m’imagino el doctor Guix lluny de la pompa i la solemnitat, passejant pels boscos del Brull i les pastures del Pla de la Calma. O llegint tranquil·lament un llibre a la seva habitació de les Germanetes dels Pobres, sense mitra i amb les seves entranyables sabatilles als peus.