Hi ha els llums de Nadal que són pertot arreu: A les façanes de les cases, als arbres (de Nadal), als carrers. Bombetes normalment diminutes en renglera o fent formes ben diverses. Els meus preferits són els que pengen de l'arbre de Nadal de la plaça Major de Vic. El trobo preciós, espectacular, i em sembla molt bé que no li canviïn el color (perquè allò que està bé més val no tocar-ho, tot i que de vegades ens en descuidem i ens emboliquem en experiments que ho arruïnen tot).

Quan ens posem a pensar, però, que els llums més vistosos són per incitar a comprar, aleshores alguna cosa se'ns converteix en un gra incòmode que s'entrebanca al coll i que no ens acaba de deixar empassar bé les grans festes i àpats, els poemes i cançons, el Tió i els Reis. Però ho fem, ho fem tot perquè toca i perquè, ai, ho esperàvem amb tanta il·lusió...!

Llavors hi ha la llum. No pas la de les bombetes sinó la que ens omple d'alegria per Nadal (qüestions religioses a part, hi ha la família, els retrobaments, les abraçades-que-feia-un-any-que-no-ens-fèiem), i la sensació que d'alguna manera tot està bé, que podem descansar i gaudir d'aquestes festes tan fantàstiques.

Però no podem oblidar que també hi ha la foscor absoluta. La que fa que molta, molta gent de la que ens envolta (no cal anar gaire lluny) no tingui llum a dintre perquè la finestra que la deixava passar s'ha tancat de cop, moltes vegades sense avisar i de vegades per a tota la vida. I llavors no hi ha ni llums (bombetes) ni llum (raig) que valguin. El Nadal ha deixat d'existir.

Malgrat tot, celebrarem la festa i ens demanarem els uns als altres si fem vacances, si tenim uns dies lliures o amb qui dinem per Nadal i Sant Esteve. I, per uns dies, farem veure que no la veiem, la foscor. I com deia Joan Salvat Papasseit, "Demà posats a taula oblidarem els pobres -i tan pobres com som-".

Que l'oblit no faci que després, al gener, la caiguda sobre l'asfalt de cada dia sigui massa dura.

I, sigui com sigui, bones festes a tothom.