Ja sé que quan es mor algú, la prudència i el sentit comú dicten que s’han de guardar les formes i deixar la crítica, encara que sigui constructiva, per altres ocasions. Així doncs, no penso criticar ningú, ni caure en la retòrica de parlar de les llums i les ombres del finat, en pau descansi.
No dubto de sensatesa, la sinceritat ni l’espontaneïtat de tots els homenatges que s’han retut al perínclit patrici local aquests darrers dies. Però enmig de tanta trompeteria laudatòria he trobat a faltar alguna humil referència als milers de treballadors –també dits productors, assalariats o proletaris- que amb el seu esforç, la seva suor i, de vegades, la salut, han alimentat una de les indústries adoberes més destacades del ram a nivell mundial.
En honor a la veritat convé que, algun dia, els historiadors situïn en el seu just lloc el paper dels homes i les dones que van fer créixer el negoci durant la recent història contemporània. Així, al costat dels obrers que van propiciar les plusvàlues de l’empresa de curtits més gran de Vic des dels anys 40, no es poden oblidar els treballadors que en el tràgic període de guerra civil van fer-se càrrec de les adoberies de la ciutat, agrupades i col•lectivitzades amb el nom d’Indústries de Curtits de Vic CNT-AIT.
En un llibre imprescindible, Quan les campanes van emmudir (editat l’any 1993 pel Patronat d’Estudis Osonencs), l’historiador Josep Casanovas explica amb claredat la dífícil situació en la que es trobava l’indústria de la pell a Vic aquells dies. Descomptant Can Bauman, que no es va col•lectivitzar per tenir capital suís, les 26 empreses restants del ram reunien poc més de 300 obrers. Dues d’aquestes empreses, Ferran Buixó Costa, amb 19 treballadors, i Josep Colomer Costa (Munmany), amb 30 treballadors, havien fet suspensió de pagaments.
En un context marcat per l’escassetat de matèria prima, la descapitalització de les empreses i la manca de productes químics per adobar les pells, una comissió formada per obrers i patrons va redactar les bases per posar en funcionament les fàbriques, agrupades en una sola empresa. Casanovas explica que es van tancar les fàbriques en males condicions higièniques, escassos avantatges tècnics o amb un reduït nombre d’obrers, i que en van quedar una quinzena en actiu.
Tot i que l’experiència col•lectivista va ser curta i sotmesa a unes condicions molt adverses a causa de la guerra, les Indústries de Curtits van comprar noves pells, van adquirir nova maquinària, van introduir millores tècniques en el procés de producció i van implantar avantatges de caràcter social inèdits. El resultat va ser l’obtenció de considerables beneficis i l’assoliment d’una bona situació econòmica, fins al punt que van concedir crèdits al mateix Ajuntament i a altres col•lectivitzacions, com les dels transportistes i sabaters, a banda de fer importants donatius.
Així doncs, a l’hora de parlar de l’aportació dels grans empresaris a la riquesa del país, i de les seves donacions públiques (i la seva autèntica dimensió) és obligat tenir present la contribució dels treballadors, ja sigui en èpoques anteriors a la guerra civil, durant el conflicte fraticida, la postguerra i a l’època del desenvolupament dels anys 60 i 70, fins als nostres dies, amb els corresponents alts i baixos derivats de les successives crisis i reformes estructurals i les dramàtiques regulacions en la contractació laboral.
Finalment, algun dia també s’haurà de posar sobre la taula el peatge ecològic que aquest tipus d’empreses ha comportat i comporta a casa nostra en la sostenibilitat del medi ambient. Sense oblidar el trasllat de les factories al tercer món i la política de mà d’obra barata que se’n deriva. Però això ja són figues d’un altre paner. Tanmateix, una cosa hauria de quedar clara: si parlem de mecenatge i productivitat, no oblidem el paper dels treballadors.