Milan Kundera, en El llibre del riure i de l’oblit explicava que un noi i una noia estudiants nedaven en un riu. La noia era bona nedadora i esportista. En canvi el noi era un nedador desastrós. Ella, però, n’estava tan enamorada que per no fer-lo sentir malament, nedava al seu pas. Fins que va arribar el moment d’anar-se’n. Llavors la noia va tenir la necessitat “de pagar el deute que tenia amb les seves aficions esportives” i no es va poder estar de nedar ben ràpid, a grans braçades, fins a posar els peus a l’altra riba. Ell, que va provar de seguir-la, va quedar-se molt enrere. Fins i tot va fer unes quantes glopades d’aigua. Es va sentir humiliat, i Kundera escrivia que en aquell moment el noi va sentir lítost.

La lítost és una paraula txeca que no té traducció en d’altres llengües i que expressa el turment per la visió sobtada de la pròpia misèria posada en evidència. Un sentiment de turment seguit pel desig de venjança. L’escriptor txec va quedar molt sorprès de no trobar traducció per aquest mot, perquè des del seu punt de vista és imprescindible per entendre l’ànima humana.

Durant aquestes darreres setmanes en què moltes ànimes humanes no hem trobat paraules per traduir allò que sentim, sovint m’ha vingut el cap aquest text de Kundera. Més que mai, hem pogut constatar que, tot i que la nostra llengua és molt rica, li passa com a tantes d’altres: no abasta tot allò que sentim. Per això, moltes vegades, a mig camí d’entonar la ràbia, la indignació i la tristesa, acabem per dir que ens falten paraules.

Al final, els mots neixen de la necessitat d’expressar-se de cada cultura, de cada poble. Parlen de la gent que els fa servir. Del seu tarannà, de la seva història, dels seus anhels i també de les seves misèries. Per això, a vegades, el que es pot dir només en una paraula i en una llengua és difícil de traslladar en una altra, pels matisos culturals i sobretot emocionals que es poden perdre.

En àrab, per exemple, trobem altahman. Un estat emocional complex, incòmode, ple d’ansietat i preocupació. O la famosa saudade, una malenconia molt concreta que segons l’escriptor portuguès Manuel de Melo és un “bem que se padece e mal de que se gosta” (bé que es pateix i un mal de què es gaudeix). O hüzün, una paraula turca d’origen àrab que ha estat molt utilitzada pel Premi Nobel de Literatura Orhan Pamuk i que, tot i que pot tenir molts significats, en general denota un sentiment de pèrdua profunda, d’incertesa, de malenconia i també d’esperances imprecises que són pròpies d’un grup de persones, i que  tenen a veure amb la història d’Istanbul i dels turcs.

Jo no n’he sabut trobar cap de mot en català que sintetitzi tot això que em bull. Ni, de fet, en cap altra llengua. Ni pel que he sentit en veure els empresonaments, ni per una Europa poc humana i egoista, ni pels cops rebuts l’1 d’octubre, ni per les cares d’esgotament dels meus representants polítics, ni en sentir parlar la dona de Mundó a Gurb, o les dels Jordis a la ràdio, ni per les mentides, ni per les decepcions... S’hi acosten, però el que us deia, hi falten matisos. Ni lítost, ni altahman, ni saudade, ni üzün. O potser tot plegat. O menys de tot. O més de tot. Depèn del dia. Això. Que no tinc paraules.