Una de les grans dificultats per a un aprenent adult de català és la falta d’immersió lingüística. No n’hi ha gaires que aprenguin la nostra llengua anant de bracet d’algú que la sàpiga parlar. Pocs són els que conviuen amb una família catalanoparlant. I per tant, n’hi ha poquíssims que incorporin l’ús del català en el seu dia a dia. I si a més l’estudiant no és de parla castellana, pot ser que s’hi afegeixi una altra complicació que deriva directament de la primera: discernir el que és castellà del català, diferenciar el que és una llengua de l’altra.

A Manlleu, molts dels aprenents dels nivells bàsics de català es relacionen amb gent de la seva mateixa comunitat i es solen comunicar, gairebé sempre, a través de la seva llengua pròpia. Menys quan entren a l’aula. Llavors tenen un referent, el professorat, que els parlem sempre en català -amb alguna traducció puntual quan és necessari- que els ensenyem les conjugacions verbals, el vocabulari de la vida quotidiana, les estructures gramaticals més bàsiques, costums, festivitats, i tot el que s’ensenya a algú que aprèn un idioma i una cultura nova. Però hi ha d’altres situacions en què els estudiants poden practicar la nostra llengua, per exemple quan va als establiments on els venedors són de parla catalana.

No fa pas gaire, mentre esperava la meva tanda en una botiga, vaig adonar-me que les clientes que tenia al davant eren alumnes meves. La dependenta, que normalment s’expressa en català, -m’imagino que amb l’ànim “d’ajudar” i amb tota la bona fe del món- les despatxava en castellà. Vaig poder observar de primera mà com totes les pràctiques de llengua que havíem fet per aprendre a comprar s’esvaïen ràpidament, res més que un trist núvol esllangit empès pel vent. I vaig veure l’aula i les nostres classes de català com un gran parc temàtic: una realitat paral·lela dins la realitat de carn i ossos. Un submón a anys llum del món de veritat. Una parafernàlia amb poc sentit: aprendre català a l’aula per després parlar castellà al carrer.

Sovint els alumnes es queixen perquè se’ls fa difícil trobar espais on practicar el català. (Sort del Voluntariat per a la Llengua!). S’esforcen a classe també per aprendre a comunicar-se, per construir frases amb cert sentit, per incorporar a poc a poc nous coneixements i es frustren si al carrer, a les botigues o a cal metge, no poden provar d’expressar-se en la llengua que parlen els seus fills, perquè de seguida se’ls parla en castellà.

És veritat, suposo que tots n’hem vist: n’hi ha que no hi posen gaire de la seva part. Però dono fe que la majoria, sí. Així que si ho provem, si els parlem sempre en català, si fem l’intent de veure com respiren abans de canviar de llengua, contribuirem a un aprenentatge més ràpid, més motivador, i segur que més amè.