"Podria dir-nos en una escala del 0 al 10, quant de satisfet es troba amb la seva vida? Aquí 0 significa molt infeliç i 10 significa molt feliç"

Aquesta seria una de les preguntes a incloure si féssim una enquesta per mesurar la felicitat. De fet, una pregunta molt similar es va utilitzar en la Gallup World Poll, l'enquesta mundial més important  sobre benestar subjectiu que s'elabora des del 2005, que a la vegada és una de les variables de càlcul del Happy Planet Index (New Economics Foundation). Encapçalen el rànquing de països més feliços Dinamarca (7,8), Canadà (7,7), Noruega (7,6) i en quart lloc, empatats a punts, Veneçuela, Suïssa, Suècia i Holanda (7,5). En general, la mitjana dels enquestats a Europa se situa entre el 6'5 i el 7. Però, vosaltres que hi respondríeu? Podem mesurar la felicitat? Podem afirmar que una nació és més feliç que una altra?

Diu la dita popular que els diners no fan la felicitat i els investigadors d'indicadors subjectius així ho confirmen. Els estudis expliquen que quan un país ja ha assolit un cert nivell de prosperitat més riquesa no vol dir més benestar. És a dir, quan ja tenim cobertes les necessitats bàsiques els factors que ens fan més o menys feliços ja no depenen de la nostra economia. Seguint aquesta premissa seria un error deixar de banda els indicadors subjectius a l'hora de mesurar el benestar social d'un territori. En la darrera dècada s'ha escrit molta literatura i tenim algunes experiències sobre aquest tema però encara som lluny de veure com els indicadors subjectius es guanyen un lloc permanent entre els índex socioeconòmics.

L'any 1968, Robert Kennedy va ser el primer en formular públicament una crítica a l'ús del PIB (Producte Interior Brut) com a únic indicador de progrés i benestar d'un país. Kennedy va dir en un dels seus darrers discursos que "el PIB d'un país ho mesura tot menys allò que fa que la vida valgui la pena".  El polític nord-americà no va tenir temps de canviar-ho i els Estats Units, com quasi tota la resta del món, van seguir assimilant el benestar dels seus ciutadans al seu PIB.  

Però en un país petit, el regne de Bhutan, el seu rei, Jigme Singye Wangchuck, va agafar-ne el relleu l'any 1974. El rei de Bhutan va decidir, de la mateixa manera que uns anys abans ho havia verbalitzat Robert Kennedy, que la felicitat dels seus súbdits era més important que no pas el PIB del seu país, i així va néixer un nou índex, la FNB (Felicitat Nacional Bruta) que ha mesurat la felicitat o satisfacció dels habitants del país fins a dia d'avui.

Més recentment, l'any 2011 David Cameron, primer ministre del Regne Unit va encarregar a l'Oficina Nacional d'Estadística una enquesta per mesurar també la felicitat dels britànics davant l'escepticisme mediàtic, sobretot perquè el seu antecessor, Tony Blair, havia abandonat la idea davant els dubtes d'un resultat negatiu. A Cameron no li va anar pas malament, un 76 % dels britànics situaven el seu nivell de satisfacció en un 7 sobre 10.

Arran de la necessitat de complementar els indicadors quantitatius utilitzats tradicionalment per analitzar la situació socioeconòmica d'un territori es va impulsar el projecte BRAINPOoL (Bringing alternative indicators into policy), finançat per la Unió Europea, que proposa un seguit d'indicadors anomenats Beyond GDP, és a dir, més enllà del PIB, o en els darrers temps, de la taxa d'atur. L'objectiu és una anàlisi integral combinant indicadors tradicionals amb indicadors alternatius que permetin mesurar el progrés social. Aquests indicadors s'agrupen en tres grans àmbits: sostenibilitat, justícia social i millora del benestar. Alguns exemples són la mesura de l'eficiència dels recursos, la igualtat d'oportunitats, la participació política, la seguretat, l'educació o l'accés a l'habitatge. I és en l'àmbit local on l'anàlisi d'aquests indicadors pot ser més significativa i on podria tenir major incidència en la presa de decisions, sobretot quan la fita és la millora del benestar de la població.