L'any passat, l'Eurostat, l’Oficina Europea d'Estadística, pronosticava com canviaria la població a Europa en els propers 45 anys. En conjunt, deia, “hi haurà més població i serà una societat molt més envellida”, arribant als 526 milions l’any 2050, moment en què Europa començarà el seu decreixement demogràfic. Tot i això, alguns estats europeus hauran començat a perdre població molt abans, com per exemple Polònia, Grècia, Espanya o Portugal.

A Catalunya, d'acord amb l'escenari mitjà de l’Idescat projectat per a l'any 2051,  la població, després d'un creixement moderat iniciat a partir de l'any 2020, arribarà als 8 milions d'habitants, gràcies al saldo migratori positiu previst per al període 2018-2050. I si bé es fa difícil preveure el comportament del moviment migratori, del que si podem estar segurs és de la tendència a la baixa natalitat i de les conseqüències que aquest factor tindrà en el nostre territori si tot segueix com fins ara.

Fa pocs dies, el Centre d'Estudis Demogràfics publicava que una de cada quatre dones nascudes l'any 1975 no tindrà fills quan arribi als 50 anys. Aquest descens de la natalitat i la disminució gradual del grup més jove de la nostra piràmide de població es poden explicar a partir de dos indicadors. D'una banda, la reducció del nombre de fills per dona, l'anomenat índex sintètic de fecunditat, i per altra banda, l'edat mitjana de la dona en tenir el primer fill.

El primer indicador, l’índex sintètic de fecunditat és baix a Catalunya, només 1,37 fills per dona. Més, si tenim en compte que el recanvi generacional garantit se situa en els 2,1 fills per dona. A Europa només hi ha cinc països (Portugal, Espanya, Polònia, Xipre i Grècia) amb un índex sintètic de fecunditat més baix que el català.  El segon indicador per estudiar el descens de la natalitat és l'ajornament de l'edat de tenir el primer fill, que a Catalunya de mitjana es dóna als 30,4 anys, lluny també de la mitjana dels països de la Unió Europea on l’edat per al primer fill són els 28,7 anys i només un país, Itàlia (30,6), ens supera.

La informació no em sorprèn quan penso en la situació sociolaboral dels darrers anys, però si que em preocupa i em fa reflexionar sobre quina és la nostra responsabilitat social.  I el que si sorprèn, com diu l’Albert Esteve, director del Centre d’Estudis Demogràfics, és el poc debat que genera que un 25% de les dones no tingui fills en contra de les seves pròpies expectatives i desitjos.

Visualitzant les dades dels indicadors de fecunditat podem veure com després de més d'una dècada d'increment de la taxa de fecunditat, coincidint amb la bonança econòmica i l'augment de la taxa d'estrangeria, s’observa un punt d'inflexió en el període 2008-2009, amb l’inici de la crisi econòmica. La relació directament proporcional entre benestar econòmic i augment de la taxa de fecunditat és una obvietat, però la decisió de tenir fills va més enllà d’una ajuda econòmica directa. Són diversos els estudis que mostren com la natalitat és més alta en aquelles societats que incentiven i protegeixen la maternitat, entenent que una societat amb més joves és una societat més sostenible i més rica, i que a la llarga tots hi guanyem.

Ara, que estem davant la generació de dones més infecundes dels darrers 130 anys, es fa necessari replantejar-nos com podem incidir per revertir aquesta situació, com podem fer que les dones d’aquest país vulguin -i puguin- tenir fills.