Des de la Catalunya interior, des d’Osona, des de Girona, des de Lleida, des de les Terres de l’Ebre o des del Pirineu, faríem bé d’escoltar la veu de Tabàrnia. No ho dic amb ironia, ho dic seriosament. Faríem bé perquè el futur d’un país es construeix entre tots i totes, sense cap exclusió. Benvingut sigui, per tant, el debat de Tabàrnia per parlar de la realitat metropolitana, de les inquietuds dels ciutadans a les àrees més poblades i de la cohesió territorial.

El dret a decidir de Catalunya passa per demanar a tots els catalans allò que volem ser. Gens aliena a aquesta pregunta democràtica, la plataforma de Tabàrnia reivindica constituir-se com una nova comunitat autònoma espanyola si Catalunya opta per la independència.  Dit això, amb modèstia faig algunes consideracions.

Reconec als promotors del nou fenomen mediàtic el seu bon humor i la capacitat de mobilització —ho van petar a Twitter!—. Tant de bo que, en comptes de la ràbia del  “A por ellos...”  o del “Puigdemont al paredón”, els anti-independentistes fessin servir sempre les bufonades d’Albert Boadella per expressar-se. Si l’1 d’octubre la policia hagués utilitzat la creativitat tabarnesa, en comptes de treure la porra en contra de votants indefensos, ens hauríem estalviat ferits o que un home perdés la visió d’un ull. La proposta tabarnesa és preferible que trencar vidres de col·legis electorals, emportar-se ordinadors, embargar el patrimoni dels organitzadors del 9-N, impulsar multes milionàries, destituir governs, intervenir la Generalitat, prohibir que un grup d’avis es manifesti amb llaços grocs, impedir que es pugui votar telemàticament, etc., etc., etc.

S’agraeix tanta sinceritat. Tabàrnia representa el primer cop que l’unionisme admet alguna derrota. Com que ja veuen possible (o no descartable) la independència de Catalunya, renuncien a una part de territori. És un moviment de resistència: es concentren en defensar, només, una part del camp de Tarragona i la costa barcelonina perquè ja donen per perduda la resta. Però alerta! Un cop ens han ensenyat el nou mapa de supervivència, paradoxalment diuen que la idea de Tabàrnia transcendeix la geografia [sic]. Un nou mapa que qüestiona, per cert, la sagrada divisió provincial espanyola i la llei electoral, també espanyola.

D’altra banda, el meu consell és que deixin tranquils els tractors. En diferents articles o fòrums, alguns tabarnesos anomenen Tractoria la Catalunya perduda i menyspreen la vida pagesa, per llanuda, “aldeana” i gens cosmopolita.  No s’adonen que qualsevol propietari agrari, avesat a batallar per la PAC a Europa, segurament té una mentalitat més oberta que un treballador que es passi tota la jornada laboral tancat a sota terra, a la botiga d’un metro. No s’adonen que les caves de Codorniu  no existirien sense ningú que treballés la terra.

La caricatura de pensar que fora de Barcelona tot és rural no s’aguanta per enlloc. A la majoria de comarques catalanes existeix indústria, comerç, serveis, turisme i tots els sectors econòmics. ¿Per què parlen de la Catalunya “cateta”, com si a Vic, a Manresa o a Girona tots anéssim amb esclops i ens haguéssim quedat ancorats en la vida de fa segles? Totes les propostes són respectables però sorprèn el menyspreu d’alguns cap a la Catalunya interior. Llegeixo que els de Tabàrnia se senten més propers de Madrid que de Solsona, Agramunt i Castellterçol. I que la Catalunya dinàmica, a parer seu, ja no és a Berga, ni a Sort ni a Ripoll. Fent amics, vaja...

Siguem una mica objectius tots plegats. Mentre l’independentisme fa un gran esforç per arrelar cada cop més al cinturó de la capital —a través, per exemple, de l’entitat Súmate—, l’unionisme mai ha tingut cap interès pel mal anomenat rerepaís, que menysté i relaciona de manera barroera amb la cançó del Tractor amarillo.  Però és que els impulsors de Tabàrnia tampoc defensen la gent del seu territori: Oriol Junqueras (Sant Vicenç dels Horts), Jordi Cuixart (Santa Perpètua de Mogoda, Sabadell), Jordi Sánchez (Barcelona) i Joaquim Forn (Barcelona) estan injustament a la presó. ¿Tan allunyats se senten els tabarnesos dels seus veïns encausats?, ¿quan es miren al mirall, no hi veuen els presos?