Aquest diumenge 17 de maig de 2020, a la Plana de Vic encara serem a la fase 0, una “fase 0” aleshores amb el virus borbònic que també hi havia al país el 12 de setembre de 1714, ja fa més de 300 anys. Estava previst que es commemoressin 315 anys del Pacte dels Vigatans a l’Ermita de Sant Sebastià el 1705, en terme municipal de Vic i Parròquia de Santa Eulàlia de Riuprimer, i que des del 2005 s’organitza amb la col·laboració de l’Ajuntament de Santa Eulàlia de Riuprimer, Òmnium Cultural d’Osona i l’Ajuntament de Vic. 

Enguany, des de l’organització s’ha determinat que aquesta commemoració i el lliurament dels premis literaris tinguin lloc en la mesura del possible i depenent de la situació sanitària i les indicacions de les autoritats durant el mes de setembre, abans de la Marxa dels Vigatans i la Diada Nacional del Principat de Catalunya. Properament se n’informarà. 

L’Ermita de Sant Sebastià, construïda al segle XVI i dedicada al sant com a protector contra la pesta (els seus goigs canten “guardeu-nos de pestilència”), està catalogada com a Bé Cultural d’Interès Nacional. El secret està en el que us explicaré a continuació. 

Sant Sebastià té aquesta categoria com a lloc històric. Precisament per la reunió secreta que s’hi va celebrar el diumenge 17 de maig de 1705 a la tarda i que desembocaria en l’anomenat Pacte dels Vigatans o de Sant Sebastià, i pocs dies després en el Tractat de Gènova que certificava l’entrada dels catalans a la Guerra de Successió contra els reis borbons de França i la monarquia hispànica. I que ens feia aliats dels anglesos principalment i la resta de països austriacistes. 

Aquesta declaració de Bé Cultural d’Interès Nacional la vam aconseguir després de presentar un estudi a la Generalitat de Catalunya, a través de l’entitat cultural Espai Cat i amb el suport d’Òmnium Cultural d’Osona i d’una trentena d’ajuntaments  d’Osona i el Moianès. L’estudi anava signat pel meu bon amic, l’Aleix Andreu, d’Espai Cat, que en va fer l’anàlisi arquitectònic i de l’estat, dels accessos, etc. Una part més tècnica, i per mi mateix que en vaig escriure la part històrica.

Tot això va començar l’any 2005, feia 300 anys justos del Pacte dels Vigatans, i els Ajuntaments de Vic, Santa Eulàlia de Riuprimer, entitats com Òmnium Cultural i el Consell de Joves de Riuprimer (que jo mateix presidia i vam impulsar la primera edició dels Premis Literaris Pacte de Sant Sebastià que ja han arribat a 14 edicions amb participants d’arreu dels Països Catalans), amb la Universitat de Vic i altres entitats vam preparar una gran commemoració històrica. Poc després vam decidir degut l’èxit que s’havia d’anar fent any rere any, també feia poc que havia nascut des d’Òmnium Osona la renovació de la commemoració de la Diada Nacional a Vic i Osona amb la Marxa dels Vigatans, i era inevitable lligar les 2 iniciatives. 

Al cap de poc temps vam fer-hi algun aplec independentista també, i ens va venir al cap la idea de demanar la catalogació de Bé Cultural d’Interès Nacional per a l’Ermita, com a lloc històric, per assegurar-nos la seva protecció i donar-li més volada als fets històrics que s’hi van produir esperant de retruc més ajudes per fer-los possibles i dignificar-los. S’acostava el Tricentenari del 2014, amb el qual teníem dipositades moltes esperances perquè es parlés de la pèrdua dels drets i llibertats de Catalunya, en definitiva de la independència política del país amb la pèrdua de la Guerra de Successió i l’última part de la guerra, anomenada la Guerra dels Catalans. I finalment el 2012 vam rebre la notificació del Departament de Cultura de la Generalitat que acceptava Declarar l’ermita com a bé cultural d’interès nacional. 

Els signants del Pacte dels Vigatans del 1714 van ser reprimits amb la mort, l’exili o la defenestració pública i els embargaments, els promotors de l’1 d’Octubre de 2017 també estan sent durament atacats pel Reino de España, i si portem llaços grocs avui per tenir presents els represaliats, empresonats, exiliats etc del referèndum d’independència de l’u d’octubre del 2017, heu de saber que els austriacistes del 1700 ja els portaven, ja que era el color de la casa d’Àustria i els identificava. 

Els fets històrics es remunten a la mort sense descendència de Carles II, el hechizado o l’embruixat. Que va néixer molt mermat físicament i psicològicament i no va poder tenir fills. En aquell moment el 1700, la Monarquia Hispànica tenia dues principals corones, la de Castella i la Catalanoaragonesa, amb els regnes de València, Mallorca, Aragó i el Principat de Catalunya que tenien lleis i constitucions pròpies, moneda pròpia i es recaptaven els seus propis impostos. Per tant a la pràctica i en llenguatge més actual, era com una confederació d’estats independents que compartien la figura del monarca, però amb peculiaritats a més, com la llengua, la cultura o el fet que Catalunya no havia d’aportar soldats a cap guerra del monarca que no afectés el seu territori o que aquest havia de convocar les corts a Barcelona quan volia demanar alguna cosa. No era per tant una monarquia absolutista als estats de la Corona Catalanoaragonesa, en canvi sí que ho era la borbònica a França i sí que ho era a Castella. 

Amb la mort de Carles II, tothom pensava que el seu testament seria a favor del fill segon de l’emperador Leopold d’Àustria, l’arxiduc Carles, però un tracte d’amagat entre Lluís XIV de França -que des del 1659 amb el Tractat dels Pirineus després de la Guerra dels Segadors, havia aconseguit apoderar-se dels comtats del Rosselló que avui anomenem la Catalunya Nord, amb les oligarquies castellanes al voltant de Carles II- van manipular el testament de l’embruixat, i van posar-hi que el seu hereu seria el nét del rei de França, el duc d’Anjou, que passaria a ser Felip V de Castella i IV de Catalunya i Aragó. Dic IV de Catalunya i Aragó, per remarcar que la casa reial catalana era pròpia i conservava el seu ordenament, per tant això demostra que a la pràctica existia un estat independent català i per la resta dels territoris de la corona catalanoaragonesa, avui anomenats Països Catalans, tret del regne d’Aragó. 

Per tant, les forces internacionals, que es disputaven l’hegemonia mundial, Anglaterra, l’Imperi Austrohongarès, Holanda, Portugal, i altres petits estats van reaccionar tement que quan morís l’avi de Felip V, heretés França, i que ajuntant la Monarquia Hispànica amb França i les colònies que posseïen aquests regnes, fossin l’estat més poderós del món. Això va fer que es creessin 2 bàndols, les 2 corones amb França i la Monarquia Hispànica i la Gran Aliança de la Haia (els aliats). I va començar la Guerra que determinaria quin model s’imposaria políticament i econòmicament, si l’absolutista o el protoparlamentari que sobretot encapçalaven Anglaterra, Holanda i Catalunya. 

En un primer moment a Catalunya, no li agrada el nou rei francès i tem la pèrdua de drets, i demana que almenys vingui a jurar els drets i llibertats a les corts a Barcelona. Felip V, que era molt jove no entenia res i va parlar amb el seu avi que era gat vell, i li va dir que com era que semblava que hagués d’anar a suplicar obediència als catalans, que havien de ser els seus súbdits com passava amb els francesos sotmesos pel seu avi borbó. Lluís XIV li va dir que era molt jove i que ja ho aniria entenent, que si es volia casar fes un gest i es casés a Catalunya, ho va fer a Figueres, i que anés a Barcelona a jurar les constitucions catalanes, i que després ja veurien com se les arreglarien per aplicar un model centralitzat i absolut. 

Els catalans van flipar amb tot plegat, perquè ho acceptava tot a les corts, que van anar bé. Però va fer un Zapatero, us recordeu de “apoyaré el estatuto que salga del parlamento de Cataluña”? I després en Guerra hi va passar el ribot? Doncs només tornar a Madrid, va destituir el virrei de Catalunya, el representant del rei al territori, que era un austriacista radical, el príncep Jordi de Hessen, i va nomenar virrei a Velasco. Aquest va arribar amb la directriu de perseguir els antifrancesos austriacistes, va fer un 155 a la Generalitat de Catalunya i al Consell de Cent (que és l’actual institució de l’Ajuntament de Barcelona) i va començar a empresonar gent, posar espies, i reprimir. 

Per tant es van saltar que respectarien els drets, constitucions i llibertats de Catalunya. I arribats a aquest punt, els catalans només necessitaven una empenteta, ja cremats com estaven de la monarquia hispànica i l’absolutisme borbònic francès per revoltar-se. L’any 1704, els aliats van pensar que havien d’envair Madrid per fer fora Felip V, que era molt més fàcil que atacar França i París, i com que tenien Portugal a un extrem de la Península i Catalunya a l’altre a punt d’esclatar van provar un desembarcament aliat a les costes catalanes, però Velasco el va poder foragitar, ja que la gent de Catalunya encara no estava prou organitzada per donar suport al desembarcament aliat. No obstant es va aprofitar per fer un primer avís, (llegiu 1 d’octubre de 2017), i envair Gibraltar, un punt estratègic pel comerç entre la Mediterrània i l’Atlàntic. En aquest moment comença la intervenció clarament dels personatges del pacte dels Vigatans. Domènec Perera advocat de Vic i Antoni de Peguera, fundador de l’Acadèmia dels Desconfiats a Barcelona, un intel·lectual austriacista, es van haver d’exiliar a Gènova, que en aquell moment era neutral dins el conflicte mundial i que curiosament era una república (sí, ja existien les repúbliques al segle XVIII per estrany que sembli). 

Sembla ser que a Gènova, l’antic virrei català, Jordi de Hessen els va aconseguir una entrevista amb un noble anglès, el representant de la reina Anna d’Anglaterra, Mitford Crowe. No van triar aquest anglès per parlar amb els catalans perquè sí, sinó que Crowe ja havia passat llargues temporades a Catalunya i coneixia bé els catalans, perquè havia sigut comerciant d’aiguardent, i Catalunya, que s’estava industrialitzant molt, com la resta d’estats de la Gran Aliança i potenciava el comerç, al contrari dels francesos i castellans, que potenciaven l’extracció directa de matèries primeres de les colònies americanes, era la principal productora d’aiguardent d’Europa. Crowe els va demanar que Catalunya entrés a la Guerra, que el primer desembarcament havia anat malament perquè necessitaven que un grup d’uns 6.000 homes ataqués les forces de Velasco per terra i així, podrien desembarcar els vaixells més fàcilment. Que si els catalans s’ajuntaven a la Gran Aliança els prometien entronitzar Carles III com a rei, i que aquest sí que els respectaria els drets constitucions i llibertats, i que a més oferien 10.000 cavalls i 12.000 fusells per armar l’exèrcit de Catalunya, i que els aliats portarien un gran nombre de soldats i armament per iniciar una ofensiva sobre Madrid per fer fora Felip V. 

I els catalans van demanar a veure amb qui ho volia signar, ja que tant la Generalitat com el Consell de Cent estaven en mans borbòniques, i Mitford Crowe volia una signatura del pacte oficial. Però com que Domènec Perera era de Vic, i sabia que a la Plana no estaven tan controlats i hi havia el nucli dur dels austriacistes a l’interior amb nobles antics combatents de la guerra anterior amb els francesos, l’anomenada Guerra dels Nou anys quan Lluís XIV intentava ja apoderar-se cada vegada de més territoris al sud de Catalunya Nord. Va proposar que el document el signessin els nobles vigatans austriacistes, encapçalats per Jaume Puig de Perafita, Antoni Cortada i Carles Regàs de Manlleu, els Martí de Vic, en Bac de Roda o en Josep Moragues de Sant Hilari. 

Així, l’advocat vigatà viatjà d’incògnit cap a Catalunya, i allí, va tenir contactes amb gent de Barcelona i finalment a la plana ho va organitzar tot amb el vicari general del bisbat de Vic, Llorenç Tomàs, que mort el bisbe, era el màxim dirigent eclesiàstic fins a nou nomenament. Tomàs era fill de la Seu d’Urgell, a la frontera francesa, la seva família sempre havia tingut un fort sentiment antifrancès, i era afí a la causa austriacista. Va pensar que havia d’organitzar una reunió clandestina en un lloc secret ja que els dirigents vigatans estaven en recerca i captura pel Virrei, i com que a més, era rector de Santa Eulàlia de Riuprimer, va pensar: Calla! Ja sé on ens reunirem, tinc una ermita aquí dalt al turó de Sant Sebastià des d’on es veuen els camins que pugen del Congost cap a Vic, posarem sentinelles, i si els homes del Virrei ens venen a buscar, ens escaparem per l’altra banda. I així van enviar unes cartes secretes als dirigents vigatans convocant-los pel diumenge 17 de maig de 1705 a la tarda a l’ermita de Sant Sebastià. Allí, no sabem exactament qui hi havia, però sabem que després de discutir la proposta dels anglesos, que lideraven el bàndol aliat, van signar-la tots els vigatans que he citat anteriorment, més 2 dels fills d’en Jaume Puig de Perafita, en Francesc i l’Antoni.  De fet, el document original de l’anomenat Pacte o acord dels Vigatans no s’ha trobat mai, només la transcripció que en va fer un dels historiadors de l’època, Francesc de Castellví, que escriví tota la crònica de la Guerra des de l’exili, a les seves “Narraciones historicas”. 

I aquest document va ser portat per Domènec Perera fins a Gènova per tal que el veiés Mitford Crowe. Els vigatans es comprometien a trobar 6000 homes i armar-los, i en aquella època, Vic tenia uns 5.000 habitants i sis mil homes eren molts. De fet, el document comprometia als vigatans amb les seves vides i possessions, i signaven l’entrada de Catalunya a una guerra que en determinaria el futur durant segles, de fet encara ens la determina. I ells, que signaven en nom de Catalunya, signaven en nom propi, ja que no ho podien fer els representants legítims del país, ja que la Generalitat i el Consell de Cent estaven controlats pels borbònics, i seria com si ho fes la societat civil de Catalunya. 

Us sona una mica tot això? A vegades la història sembla que es repeteixi 300 anys després. Amb el Pacte dels Vigatans a les mans, els anglesos i els catalans van signar el tractat definitiu, el Tractat de Gènova el 20 de maig. Va ser tot molt ràpid. I a l’agost els vigatans ja atacaven els homes del virrei al Congost, i arribaven a prop de Barcelona per esperar el desembarcament aliat i donar-li suport. Va ser tot un èxit dels aliats i dels catalans, i pel mes de novembre Carles III ja era coronat rei de tota la Monarquia Hispànica a la Catedral de Barcelona. I la Guerra va començar molt bé a la Península pel bàndol aliat, però una sèrie de circumstàncies com l’abandonament de Carles III que va haver d’anar a Viena a fer d’Emperador en morir el seu germà i un replantejament degut a això de la resta d’aliats, va fer que els catalans es quedessin sols contra les Dues Corones i la guerra s’acabés perdent el 1707 al País Valencià i Aragó, el 1714 a Catalunya després dels cèlebres 14 mesos de confinament-setge al Cap i Casal, i el 1715 a les Illes (Menorca va romandre en mans dels anglesos). 

De totes maneres, tot i la repressió ferotge que van patir els catalans, pobles cremats, nous impostos abusius, supressió de la llengua, els drets constitucions i llibertats, o fins i tot les universitats i el dret a tenir armes, aquests van persistir, i el groc que portaven als tricornis amb cintes o les flors grogues que portaven a les solapes, 306 anys després encara el portem i persistim perquè volem recuperar la independència i les llibertats perdudes, ara més que mai. Com deien els nostres herois del 1714, no veuran bandera blanca!

Visca els Països Catalans. Visca la República Catalana. I visca l’Ermita de Sant Sebastià i l'esperit dels vigatans.