El cos sense vida de Kurt Cobain (1967-1994) va ser descobert el 8 d’abril de 1994. Jo tenia 13 anys i feia 1r de BUP a l’institut, Cobain en tenia 27 i entrava a formar part d’un mític club de drogoaddictes i deprimits, tots estel·lars que ens van deixar en aquesta edat: Brian Jones, Jimi Hendrix, Janis Joplin, Jim Morrison... i posteriorment Amy Winehouse.

I com jo, eren multitud d’adolescents (i post adolescents) que el teníem com una referència musical i estètica, com un ídol. Segons el forense, la seva mort, encara avui envoltada de polèmica, es va produir a causa d’un tret al cap entre el 5 i el 6 d’abril. El líder de Nirvana, que mai havia volgut ser referent de res, ni famós, havia creat una nova corrent musical entre el hard rock i el punk que es va anomenar grunge, i estava considerat per molta gent com el paradigma de l’anomenada Generació X, la generació que per alguns va dels nascuts entre 1961 i 1981, i que s’ha dit que és una generació rebel i desenganyada, però també desmotivada i enfonsada i deprimida. Que té com a referents musicals els grups d’indie rock, i que ha mirat la televisió en blanc i negre i ha acabat jugant amb les consoles d’última generació.

Poc temps després, a l’institut, a 2n de BUP ens van fer llegir el famós llibre de J.D. Salinger “El guardià en el camp de sègol”. Doncs bé, es diu que Cobain portava el llibre pocs dies abans de suïcidar-se, i que de fet era el seu llibre preferit. Una cançó de Guns N’ Roses també porta el nom de la novel·la en angles “Catcher in the Rye”, i una altra de les bandes de l’òrbita de Nirvana, Green Day, té una cançó titulada “Who wrote Holden Caulfield?”, (Qui va escriure Holden Caulfield? -el nom del protagonista del llibre citat-). També era el llibre que portava l’assassí de John Lennon, i el qui va intentar assassinar Ronald Reagan, John Hinckley Jr, afirmava que l’obsessionava.

Cobain era una persona tímida i sensible. El protagonista del llibre, Holden, commou, és l’etern adolescent inconformista, un antiheroi, somiador i desenganyat que s’aferra a una infantesa molt més saludable que la difícil edat que està travessant i l'inevitable caiguda al món dels adults, tan ple d'hipocresia i infumable. Gaudeix amb detalls com la manera de ballar de la petita Phoebe, un to de veu, un color... I a vegades se li creuen molt els cables. És evident que vol dedicar-se a ser un guardià de nens jugant al camp de sègol perquè aquests no caiguin en l'abisme de l'edat adulta. Cobain vol evitar ser un hipòcrita, ho afirma a la seva carta de suïcidi. Holden detesta els hipòcrites i la hipocresia del món adult. Cobain tem haver-se convertit en un hipòcrita quan puja als escenaris sense ganes de res, o s’ha de drogar per fer-ho...

J.D. Salinger escriu aquesta novel·la (única publicada de llarg format) als 25 o 26 anys després de participar a la Segona Guerra Mundial. Segons alguns autors, el què té Holden Caulfield i, per tant, possiblement similar al què podria sentir Cobain, és el què s’ha anomenat “angst”, una paraula d’Alemanya i d’Escandinavia per designar la por o l’ansietat, i en anglès s’utilitza per descriure una intensa sensació de distensió emocional. És el què per a molts autors descriu l’expressió de la figura en primer terme del quadre “El crit” (Skrik), 1883, d’Edvard Much. El terme “angst” actualment és utilitzat per grans autors moderns de manera sovintejada.

Què vull dir amb tot això? Doncs que els adolescents de la meva generació, amb 13 i 14 anys vam rebre una dosi grandíssima d”angst”, el nostre ídol s’acabava de suïcidar, i el nostre sistema educatiu ens obsequiava amb la novel·la d’un inadaptat. Més tard, molts acabaríem la universitat i ens trobaríem als llimbs, sense feina i havent d’anar a fer de cambrer a Londres per guanyar-nos les garrofes, quan el sistema ens havia venut que estudiar una carrera universitària era la panacea vital. La nostra generació, tot i no haver nascut en la pobresa d’una post guerra com l’anterior, sempre ha tingut unes expectatives tan altes que inevitablement s’ha sentit frustrada, això sempre i quan, és clar, hagi travessat dels 27 anys.

El llibre de Salinger cap al final diu així: “Mai pots trobar un lloc que sigui agradable i tranquil, perquè no existeix. A vegades pots creure que sí que existeix, però quan hi ets, algú s’acosta sigil·losament i escriu “Que et follin” davant dels teus nassos”.