Si un ciutadà matricula un cotxe a Catalunya veurà que el permís de circulació és bilingüe (castellà-català), cosa d’entrada normal i positiva ja que respecta la diversitat lingüística. Si ens fixem, però, en l’epígraf que posa “Permiso de circulación” -just a sota la E d’Espanya-, descobrirem que aquest sintagma està escrit en 24 llengües i que cap d’aquests idiomes és el català. Algunes d’aquestes llengües -com el maltès, el lituà o el letó- tenen molts menys parlants que el català però són idiomes oficials a la UE i, per això, figuren en la inscripció.

El català no és entre aquestes 24 llengües perquè els governs espanyols s’han negat a acceptar l’oficialitat del català a la UE. Així es reflecteix en l’Ordre PRE/1355/2005 del Boletín Oficial del Estado, signada pel PSOE el 16 de maig del 2005 i acceptada amb entusiasme, després, pel PP. Ras i curt: això passa perquè Catalunya no és un estat independent. Això passa perquè Catalunya, en ser una nació subordinada, a Europa no pinta res.

Algú dirà que això només és una anècdota, que no importa, que és un tema menor, que ja ho entenem en castellà o en anglès. Sí, sí... no ens barallarem pas per això. Només esmento aquest petit detall per fer evident que l’amenaça del govern espanyol d’expulsar Catalunya de la UE si s’independitza és grotesca. ¿És que potser els catalanoparlants tenim avui cap dret reconegut a Europa?, ¿és que l’Espanya inclusiva ens ha defensat mai?, ¿és que el president i els consellers de la Generalitat compten res a Europa?

Ningú dubta que si fóssim un estat independent res d’això ens succeiria. I que tampoc podrien prohibir que l’escriptor Albert Sánchez Piñol presentés el llibre “Victus” a Holanda, ni la UEFA podria arrufar el nas quan els periodistes preguntessin a Guardiola en català en una roda de premsa a Alemanya.

Si la Generalitat tingués més poder ens estalviaríem maldecaps així i el català tindria més presència en determinats àmbits on avui és ignorat. Per exemple, es podria exigir a les farmacèutiques que traduïssin també en català els prospectes del medicaments de primera necessitat. Avui diria que és impossible (o gairebé) adquirir una aspirina o una píndola d’ús corrent amb les indicacions i l’etiquetatge en català a cap farmàcia del país.

Tampoc costaria tant ser una mica més plurilingües i emprar amb més equitat la llengua pròpia en aquells llocs públics on avui és bandejada. Seria un senyal de país cosmopolita, culte, obert i respectuós. En la documentació de molts judicis, congressos, fires o reunions públiques de certa volada a Barcelona o en els webs oficials de la UE, el català no compta. Tampoc en el transport públic d’El Prat ja que, malgrat els avenços fets en la retolació i la megafonia, les companyies aèries sovint dicten les instruccions de les hostesses en anglès, espanyol, francès -de vegades en italià o alemany- però difícilment hi afegeixen el català. Més enllà de l’excepció de l’escola o de la política, hi ha molts terrenys de la vida pública, encara, en què el català és feble.

Ja accepto que hem de ser flexibles perquè vivim en un món global. Ja comprenc que fins i tot sigui més fàcil trobar les instruccions d’una joguina a Catalunya escrites en coreà o en xinès que en català. Però ser flexibles no vol dir ser mesells ni que, enmig d’aquesta situació de fragilitat lingüística i de supervivència nacional, hàgim d’aguantar que ens neguin el dret a decidir o que ens acusin de ser una colla de ximples o de dimonis adoctrinats per voler existir.

El que m’emprenya de debò és que prevalgui el sentit de propietat territorial del govern espanyol per sobre dels drets democràtics de les persones que s’expressen al carrer. El que m’emprenya és el discurs unionista que equipara la reivindicació catalana amb una bombolla o amb un “món paral·lel”. Aquesta és l’expressió que va fer servir el diari El Mundo, el dia 11 de setembre, per descriure la vida a Vic. El diari titulava “Vic, la independencia, hecha realidad”. El text destil·lava una manca de comprensió ofensiva. Com si la gent d’Osona visqués en una reserva catalaneta. Com si allò estrany, fos voler administrar el país sense tuteles de Madrid.  

Si volem votar el 9-N és, precisament, per esdevenir una nació pròspera a Europa a favor de tots i en contra de ningú, tant si la nostra llengua habitual és el català com si és el castellà. Un estat independent tindrà sempre més eines que una comunitat autònoma per gestionar els recursos públics i per defensar els interessos dels catalans a la UE (ajudes al camp català, directives que ens afecten, participació directa a les institucions comunitàries etc.).  Brussel·les i Madrid sí que viuen en una bombolla, al marge de la realitat, quan decideixen que els ciutadans de Vic, Lleida o l’Hospitalet puguin llegir el web oficial de la UE en búlgar o irlandès, i no en català.  Ai ai!