A l’època de màxim esplendor, el Seminari Vell de Vic va arribar a tenir més de 1.200 seminaristes. Passada la guerra civil, el nou Seminari Conciliar va albergar-ne 384. Entre els anys 1969 i 1985 el Seminari Major i el Menor van deixar de formar futurs sacerdots. Des d’aleshores, el monumental edifici es finança gràcies a l'aparcament públic, els serveis d'allotjament, la restauració, la formació i els lloguers de diverses entitats. Més enllà dels antecedents de la Universitat Literària i de la trajectòria del Seminari Vell, aquesta crònica s’endinsa en les interioritats del nou Seminari durant els primers anys de funcionament -els anys cinquanta i seixanta del segle XX- de la mà de dos antics seminaristes: el poeta i sociòleg Ramon Cotrina, i el filòleg Narcís Garolera, que ha cedit a osona.com dos capítols del seu llibre inèdit Galeries del record. Memòries d'un filòleg. Finalment, el reportatge relata l’evolució del Seminari fins als nostres dies.

                                    ---------------------------------------------- Els orígens cal buscar-los a l'Escola Catedralícia del segle IX, a la Universitat Literària del segle XVI (suprimida pels decrets de Nova Planta de 1717), i al Seminari Tridentí de la Renaixença verdagueriana. L'actual edifici del Seminari Conciliar va ser inaugurat per Franco l'any 1949 i va funcionar com a tal poc més de tres dècades.

La història del Seminari i dels edificis on s’ha assentat en diverses èpoques, és la crònica de l’espectacular apogeu de vocacions sacerdotals i la seva progressiva davallada, fins arribar a l’actual absència de seminaristes. Però també és el relat de diversos canvis ideològics: des del catolicisme tridentí més estricte, a l’impuls renovador de la Renaixença -si més no en l’ús del català- tutelat pel bisbe Morgades (un mestís que acceptava el liberalisme i el progrés material, i que va coronar Verdaguer “en nom de Catalunya” i després el va voler destruir), a la defensa del seny català i el regionalisme del bisbe Torras i Bages, o a la puixança del nacional-catolicisme franquista lligat al bisbe mallorquí Joan Perelló, i a la transició, durant l’episcopat del Doctor Masnou, cap a posicions més catalanistes, sense abandonar, però, l’immobilisme en qüestions de moral tradicional). I fins avui.
 
L’any 1977, tot coincidint amb la gran davallada de vocacions, i mentre el seminari Menor s’anava buidant, es va crear l’Escola Universitària de Mestres Balmes i, posteriorment, en fusionar-se els diversos estudis universitaris vigatans adscrits a d’altres universitats catalanes, l’any 1997 es va fundar l’actual Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC). Amb aquest esdeveniment, el típic Estudiant de Vic va abandonar el caràcter religiós i va passar a ser un alumne laic. Situat al nord de la ciutat, al costat de la Clínica l’Aliança, a l'espai del Seminari actual ja no hi ha seminaristes. Fins al 1984 va ser hereu d'una llarga tradició d’ensenyament arrelada al bisbat de Vic des de 1749, quan el bisbe Manuel Muñoz-Guil va fundar el Seminari Conciliar de Vic –conegut com el Seminari Vell- seguint les pautes de formació de futurs sacerdots instaurades pel Concili de Trento al segle XVI. L'etapa més llarga dels prop de 250 anys de vida activa del Seminari de Vic es va desenvolupar fins al 1945 en un edifici situat a la mançana formada pel carrer de Sant Just, el carrer de la Ramada, el de la Riera i el de sant Miquel. Abans de ser construït, a finals del segle XVII, hi havia hagut un intent del bisbe de Vic Gaspar Gil, per crear un Seminari dedicat a Sant Joaquim a la plaça de la Mercè, primer, i després al carrer de la Riera. Aquest projecte, però, es va veure truncat per de l’oposició del Consell Municipal i la comunitat de veïns del carrer. El Seminari Vell
A la meitat del segle XVIII, el bisbe Manel Muñoz va voler aixecar el Seminari a la rambla de l'Hospital. Fins que, coincidint amb l’expulsió d’Espanya de la Companyia de Jesús, es va habilitar a l’antic Col·legi dels Jesuïtes al carrer de Sant Just, on va perdurar fins la meitat del anys quaranta del segle XX, passada la guerra.

Durant la segona meitat del segle XVIII i tot el XIX, el Seminari s’havia convertit en el principal espai de formació de moltíssims estudiants de la ciutat, d’Osona i de tota la diòcesi. A mitjan segle XIX, tenia uns 1.200 estudiants de diferents edats, que hi estudiaven lletres, gramàtica, filosofia i teologia. Allà es van formar joves íntimament lligats amb la societat, la història, la cultura i la llengua catalana. És el cas d’importants prohoms de la Renaixença a Vic, els fundadors del Círcol Literari i l'Esbart de Vic: Martí Genís, Jacint Verdaguer, Jaume Collell o Narcís Verdaguer, a més de Torras i Bages, Antoni M. Claret o Jaume Balmes, entre d'altres celebritats.

Alguns biògrafs de Verdaguer expliquen que el poeta de Folgueroles coronat a Ripoll per Morgades “en nom de Catalunya” va portar de Cuba unes petites palmeres que van ser plantades al pati del Seminari Vell de Vic, on havia ingressat als onze anys i on havia estudiat retòrica, filosofia, teologia i dret. Allà, malgrat el menyspreu que va patir per part d’algun professor, es va consolar llegint Ovidi, Plató o Virgili, els autors francesos i els escriptors catalans més importants. Les centenàries palmeres van créixer, van aguantar estoicament l’embat de la climatologia vigatana i van sobreviure a tota mena d’inclemències, fins que van ser arrancades amb motiu de la remodelació del pati contigu a l’Institut del Teatre.
  En les seves memòries, l’eclesiàstic i filòleg Antoni Griera, nascut el 1887 a Sant Bartomeu del Grau i estudiant del Seminari de Vic fins al 1914, explica l’ambient estudiantil del Seminari vigatà a principis del segle XX: “La disciplina era paternal i severa. Al començar el curs es llegia el reglament, que comportava tres aspectes: indumentària, formació espiritual i vida acadèmica. La indumentària del seminarista vigatà era típica: barret de copa, pitet, coll i capa, els estudiants de Teologia; capa i gorra negra, els filòsofs; americana, els alumnes d’Humanitats. L’espectacle dels teòlegs que sortien de les aules pel carrer de Sant Just era imponent. Vic era l’estudiantina amb capa i barret. La formació espiritual de l’estudiant de Vic era sòlida i disciplinada. L’estudiant que vivia a la ciutat era sagristà d’una parròquia o d’un convent. O anava a missa de les sis a la Pietat, o a la de set als Caputxins”. El col·legi de Sant Josep (La Panissa) Acabada la Guerra Civil, el Seminari Vell (de 1.500 metres quadrats) presentava moltes mancances estructurals i de tota mena. Durant la seva extensa vida activa, a l’antic col·legi dels Jesuïtes s’hi havien anat afegint edificacions disperses, sense cap unitat. Així, des de l’any 1865 fins al 1936, a prop de la Catedral, a tres-cents metres del Seminari Vell, hi havia l’anomenat ‘Seminari Menor’ o col·legi de Sant  Josep, fundat pel pare Bach, on s’estudiaven les Humanitats. L’edifici també va ser conegut com ‘La Panissa’. La historiadora vigatana Carme Rosés i Pou explica que l’any 1861, quatre anys abans, el primitiu col·legi de Sant Josep havia estat ubicat al carrer de la Ramada; però al cap d’un any es va traslladar a la Casa Galadies, al carrer de la Riera; i un curs després a la plaça del Pes. En els tres casos, l’espai era massa petit per encabir els seminaristes més joves. Fins que l’any 1865 el pare Pere Bach Targarona, de la congregació dels Felipons, amb l’ajuda d’alguns benefactors vigatans i sota l’empara del bisbat, va comprar l’edifici definitiu, situat al carrer de Sant Miquel Arcàngel (al costat de la Catedral). Conegut popularment amb el nom de La Panissa, el va construir l’arquitecte Duran i Ventosa, un dels primers a utilitzar ciment armat a Vic. El pare Bach també va impulsar la construcció de la Casa Sacerdotal, a l’actual Parc Balmes, i l’antic edifici dels Saits. A La Panissa hi havia, en règim d’internat, els seminaristes pobres, sobretot els dels primers cursos, encara massa joves per a establir-se en masies o pensions. En el llibre de Genís Samper Doctor Masnou. Miscel·lània de reconeixement, editat per Publicacions de l’Abadia de Monserrat, s’explica que “La Panissa, i els seus residents panissaires, va crear un sistema de vida, formació i tarannà que es diferenciava molt del que tenien els seminaristes externs o d’aquells que residien en les seves cases familiars, amb parents o en masos pròxims, sense la fèrria però sempre austera i caritativa disciplina que imperava a la Panissa. Els mots ‘panissa’ i ‘panissaire’ eren mots corrents i populars en la parla de la gent de Vic, però en determinats estaments tenien un to classista i despectiu. De fet, el mot ‘panissa’, derivat de la planta herbàcia del panís, era sinònim de llegum pobre. Alguns sacerdots grans parlaven dels ‘panissaires’ formats al col·legi de Sant Josep com a gent tancada, molt conservadora i de mires poc amples”. Anys enrere, alguns estudiosos del tema afirmaven que capellans com el canonge Jaume Collell o el Dr. Eduard Junyent encarnaven molt bé l'esperit del Seminari Vell (aleshores Major), mentre que entre els millors models de La Panissa citaven Mn. Joan Colom Grau, que acabada la guerra va ser rector de la Gleva, i el Dr. Ramon Masnou, que va residir a La Panissa dels dotze als vint anys, un indret on estava prohibida l’entrada de diaris. Carme Rosés apunta que, entre els prohoms sorgits d’aquest col·legi, destaquen Valentí Comellas (que després va ser bisbe de Solsona), el pare Ignasi Casanovas (biògraf de Balmes) i el lingüista Antoni Griera, abans esmentat. Coincidint amb l’esclat de la Guerra Civil, l’any 1936 el col·legi de Sant Josep va ser confiscat i alguns del seus professors capellans van ser assassinats. Acabat el conflicte bèl·lic, el bisbe Joan Perelló va cedir l’edifici a monsenyor Eduard Junyent, que en diferents etapes el va transformar en Museu Episcopal, després de dipositar-hi les obres guardades fins aleshores al Palau Episcopal. Finalment, l’any 1997, l’edifici va ser enderrocat per bastir l’actual Museu Episcopal, dissenyat pels arquitectes Correa i Milà. De Seminari a Casal d’Acció Catòlica Després de la guerra, el Seminari del carrer Sant Just era un edifici mal conservat i a causa de la seva ubicació al nucli antic de Vic patia de poca llum natural, força fred i una humitat constant. Un altre inconvenient era la seva proximitat excessiva amb els als veïns i una evident incompatibilitat amb les necessitats modernes d’una institució que pretenia acollir tots els seminaristes com a interns i en condicions decents. Cal dir, a més, que estretament lligat al Seminari Vell hi havia l’additament del Santuari de la Gleva, on s’havien invertit molts diners per habilitar estances per a la preparació dels futurs seminaristes i que acabada la guerra feia les funcions de Seminari Menor, com abans ho havia fet el col·legi de Sant Josep. Aquells dies, en ple fulgor del nacional-catolicisme van sorgir vocacions com bolets. Moltes famílies volien que un fill seu entrés al seminari, un indret amb estudis i manutenció garantida.
  Igual que va passar amb La Panissa, l’edifici del carrer Sant Just va deixar de fer la funció de seminari i la ‘fabrica de capellans’ es va convertir en un centre social de caràcter religiós depenent del bisbat, però amb noves funcions. A partir de 1946, l’edifici va esdevenir el Casal d’Acció Catòlica, compartint dependències –més  endavant i en etapes successives- amb els minyons escoltes, la JOC, Càritas, pisos per sacerdots o l’impremta que editava el Full Diocesà. Tal com explica Naqui Codinachs, de la família que durant tres dècades es va encarregar de la consergeria i el manteniment de l’edifici, en aquella època, a més de les activitats religioses, al Casal també hi havia un gimnàs, una pista de bàsquet i una de tennis, habitacions amb billars, futbolins i  taules de ping-pong, i una estança on s’hi feien regulars projeccions de cinema edulcorat, d’acord amb les directrius del moment. A finals dels 50 i part dels 60, a Vic van tenir molt ressò els Cursets de Cristiandat, un moviment fonamentalista catòlic conegut com "De Colores", nascut a Mallorca i originat inicialment en el moviment d’Acció Catòlica. Algunes famílies vigatanes relacionades amb les activitats parroquials, els anomenats “equips de matrimonis” i amb la mateixa Acció Catòlica, van trobar en els cursets una sortida a les seves preocupacions quotidianes i van apuntar-s’hi; i en alguns casos hi van portar els fills. La majoria de cursets i les trobades anomenades ‘ultreies’ es celebraven al Casal. Cap a finals dels seixanta i durant la dècada dels setanta, al teatre d’Acció Catòlica s’hi van fer moltes conferències, reunions i actes democràtics de caire subversiu, a més de recitals de cançó, amb actuacions d’Ovidi Montllor, Pau Riba, Pi de la Serra o Els Esquirols (que a pocs metres hi tenien el seu local d’assaig), entre d’altres. Fins que a mitjan vuitanta l’ajuntament va comprar l’edifici a l’Església. Una deriva confusa i anàrquica A partir d’aquell moment, a l’antic edifici li esperava un rumb més aviat confús i anàrquic. Primer es va dir que l’edifici acolliria el nou Centre d’Art Contemporani, però el projecte no va prosperar. Tampoc no va quallar un centre cultural lligat al grup teatral Els Joglars. Finalment, va arribar el primer canvi real amb la transformació de l’ala de llevant, la que dóna al carrer de Sant Miquel, en la nova seu vigatana de l’Institut del Teatre. No deixa de resultar curiós que les parets que antigament van ser testimonis de la formació de Jacint Verdaguer i la de centenars de seminaristes, avui acullin els devots de la musa Talía, la simbòlica patrona de la comèdia i les arts escèniques.
 
Poc abans, el 1982, al pati del Casal s’hi va celebrar el primer Festival de Música Insòlita, un esdeveniment esbojarrat organitzat per l’anomenada Coordinadora de Jovent Moderat i Conservador d’Osona, una entitat caòtica i estrafolària lligada als bromistes del Cafè Vic i organitzada conjuntament amb el restaurant El Jardinet. Aleshores, l’equip de govern de l’Ajuntament de Vic va anunciar que a la part nord de l’edifici s’hi faria un hotel de luxe, una actuació que va fracassar per impediments de la normativa urbanística. Més endavant és va anunciar a bombo i platerets la construcció d’un pàrquing subterrani al subsòl del pati, amb capacitat per a 44 vehicles. Però per un motiu o altre, cap d’aquestes opcions no va tirar endavant. Posteriorment, hi va haver una proposta per fer-hi una residència d'estudiants que finalment també va fracassar per incompliment del sector privat. Actualment el plantejament municipal és qualificar l'espai com a equipament d'habitatges tutelats per a la gent gran. Probablement seria un ús interessant ja que el principal centre social d'aquestes característiques, el Nadal, està molt allunyat del centre. El temps ho dirà. La Gleva, el Seminari Menor dels anys quaranta Però tornem als anys quaranta. Després de la Guerra Civil, que va comportar la paralització d’activitats relacionada amb els seminaristes, fins l’obertura del nou Seminari Conciliar de la Ronda Camprodon, els estudiants de capellà més joves es formaven al Santuari de la Gleva. De fet, l’any 1930, la diòcesi de Vic ja hi havia construït un seminari d’estiu en un solar del Santuari on abans hi havia cases en ruïnes.  
  Ramon Cotrina, nascut a Sant Joan de les Abadesses, recentment homenatjat per la Universitat de Vic per la seva trajectòria com a poeta, sociòleg, traductor i un dels impulsors (al costat de Ricard Torrents) de l’Escola Universitària de Mestres Balmes el 1977 i l’editorial EUMO, explica el seu pas per La Gleva, on va entrar el 1943 i s’hi va estar cinc anys, fins que el 1949 va passar al flamant nou Seminari Vic on va estudiar-hi vuit anys més: “A la Gleva compartia el primer curs amb 35 estudiants en règim d’internat. Només podíem anar a casa durant les vacances de Nadal, Setmana Santa i durant els mesos estiuencs. La resta de l’any podíem rebre visites de la família. D’aquells dies recordo alguns cognoms d’estudiants del meu curs o d’algun curs superior, i el d’alguns professors. Entre els alumnes hi havia Serra, Boixadé, Segura, Prat, Plana, Guardiola, Farràs, Camprodon... El director de la Gleva era mossèn Joan Colom, un home tranquil que es cuidava del Santuari i ens feia alguna classe, però res més. El que manava de veritat era el doctor Felip Font, de Sant Pere de Torelló. També hi havia Jaume Franquesa, Jaume Tarracó, Joan Quer o Lluís Serdà. A primer curs vaig tenir mossèn Josep Rovira Tenas, de qui guardo molt bon record. Les assignatures habituals no m’interessaven massa, però complia amb l’expedient. El llatí el trobava pesat i en canvi m’agradava molt la història de la literatura”. En una època marcada pel final de la Guerra Civil, a la Gleva hi havia pocs catalanistes i antifranquistes: “Entre els estudiants i els professors hi havia indiferència. De fet encara perdurava el recent regust de la guerra i la consigna que els catalanistes eren ‘rojos’. El professorat seguia les normes dictades pel bisbat i tot es feia en castellà. Amb el grup d’Antoni Pous i alguns pocs companys vam fer una mica de propaganda catalanista. No ens ho prohibien, però tampoc teníem carta blanca. Jo, a la Gleva, recitava el poema El Fossar de les Moreres, que m’havia ensenyat el meu pare, i no em deien res. Potser els feia una mica de gràcia i tot. L’any 1945 hi va haver un cert ambient a favor de la llengua catalana, coincidint el concurs de poesia de Folgueroles organitzat amb motiu del centenari del naixement de Verdaguer, que va guanyar Josep Maria Riubrogent. Dos anys després, el 1947, el de la Coronació de la Verge de Montserrat també, hi va haver una mica de fervor lingüístic. Però en general, poca cosa”, rememora Cotrina. 'Construcció del Seminari nou de Vic’, un documentat treball d’Eva Funoll i Montse Tomàs El nou edifici del Seminari de 12.000 m² inaugurat el 5 de juny de 1949 va ser dissenyat per Lluís Bonet Garí. En el seu extens i documentat treball "Construcció del Seminari nou de Vic" publicat l’any 1999 al número 143 la revista Ausa (Patronat d’Estudis Osonencs), Eva Funoll i Montse Tomàs expliquen que el 1940 es van iniciar les obres per bastir l’últim edifici seminarístic del bisbat: “Aquesta tasca de grans dimensions s’inicià en un moment crític per a la societat vigatana, però també espanyola. S’acabava de sortir de la Guerra Civil i s’entrava en un nou període de postguerra i franquisme. Després que el 8 de febrer de 1930 la Sagrada Congregació de Seminaris acordés la internació de tots els seminaristes sense excepció i l’escurçament de les vacances d’estiu allargant el curs escolar amb els anomenats Seminaris d’Estiu, el Seminari de Vic necessitava modificar les seves instal·lacions per proporcionar als alumnes les condicions higièniques, pedagògiques... adequades per al seu creixement”.
  L’impulsor directe de la construcció va ser el bisbe Joan Perelló i Pou (Santa Maria del Camí, Mallorca, 1870 — Vic, 1956). Ordenat sacerdot el 1894, havia ampliat estudis a Roma. A partir del 1910 va ser professor d’ètica i moral del seminari de Mallorca i va tenir diferents càrrecs a la cúria diocesana de l'illa fins que l’any 1927 va ser consagrat bisbe de Vic. En els seus 28 anys d’episcopat, marcat pel parèntesi de la guerra civil, va haver de fugir i refugiar-se a Mallorca, fins que va tornar a la capital osonenca l’any 1939, coincidint amb el triomf de l'exèrcit franquista. Poc després, el règim el va condecorar amb les Grans Creus de Sant Ramon i d'Isabel la Catòlica. La primera mesura que va prendre va ser la reparació de les destruccions bèl·liques, especialment la restauració de la Catedral i les pintures de Josep Maria Sert que la decoraven. El pas següent seria la construcció del nou Seminari de Vic. Funoll i Tomàs escriuen que “molts sacerdots i religiosos havien mort i havien deixat l’Església en una situació delicada: pocs capellans, por a formar part del clergat... Tot això, juntament amb la pujada al poder del general Francisco Franco, clarament catòlic i conservador, i amb la preocupació del papa Pius XII per la situació de l’Església Catòlica a Espanya, explicaria l’onada constructiva de seminaris arreu d’Espanya i, en concret, a la ciutat de Vic”. La ubicació definitiva. Problemes econòmics El 24 de febrer de 1941, el bisbe Perelló va enviar una carta pastoral al poble i al clergat demanant-los la cooperació. Com a resultat va obtenir “un solar cedit pel noble don Ramon de Casanova a qui, com a agraïment, se li havien de dedicar tots els actes piadosos dels seminaristes un cop per setmana (...). A aquestes terres se n’hi van annexar d’altres donades  per diversos propietaris de la ciutat, o bé comprades pel bisbat. Totes elles s’emplaçaven dins l’anomenat Esbarjo Marià, el camp d’esports de la ciutat, situat prop del quilòmetre 67 de la carretera de Barcelona, al sud-est de Vic. Però les terres presentaven prou dificultats com perquè el bisbat decidís canviar l’emplaçament. Les complicacions que sorgien a l’hora de començar a excavar la terra, la por a la construcció d’una caserna de la Guàrdia Civil molt propera a l’indret i la resistència de l’Ajuntament a facilitar la construcció en uns terrenys on tenia planejat l’eixamplament de la ciutat, van ser motius suficients per canviar la ubicació”.
 
Després de diversos tràmits legals es va obtenir una gran extensió de sòl a prop de la carretera de Manlleu, delimitada al sud-oest per la Clínica l’Aliança, en un solar cedit anys abans pel pare de don Ramon de Casanova: “Aquest canvi va suposar una gran millora ja que es va poder construir el Seminari en un lloc elevat, en un terreny de 65.000 metres quadrats que incloïa una àmplia avinguda per comunicar la ciutat amb l’edifici”. El febrer de 1940, el pressupost inicial no arribava als dos milions de pessetes. Però aquest baix preu va anar augmentant progressivament fins a assolir “un màxim de 24 milions, l’any 1948, poc abans de finalitzar les obres, a causa de la inflació produïda per la crisi de la postguerra. L’alça de preus va propiciar que el bisbat busqués donacions i subvencions econòmiques per poder tirar endavant les obres”.

Finalment, els diners van venir de diverses procedències: sortejos i recaptacions organitzats per ajuntaments, parròquies, escoles o pels grups de joventuts falangistes i altres grups d’Acció Catòlica de tota la diòcesi, festivals benèfics de teatre i música i subscripcions a favor del Seminari; o les recaptacions del dia de Sant Josep. Però la contribució més efectiva va venir de particulars i d’empreses del sector tèxtil: “Les donacions oscil·laven entre quantitats mínimes inferiors a mil pessetes i xifres elevades de 45.000 o 60.000 pessetes. Tot i que algunes empreses que havien promès la seva col·laboració es feien enrere posteriorment al·legant problemes econòmics en una època marcada per la crisi, s’aconseguí recollir, seguint aquest sistema, una quantitat superior al milió de pessetes”.

Altres donacions van provenir del Banc d’Espanya, de la Diòcesi de Vic, del Governador Civil de Barcelona, del Frente de Juventudes i del mateix bisbe Joan Perelló. Aquests diners, però, no van ser suficients per fer front als elevats costos de construcció. Per això, l’any 1948, poc abans de la inauguració, “el bisbat va haver de demanar un crèdit de dos milions, el permís del Papa per a usar els fons de les Causes Pies i la destinació dels diners de la multa de 850.000 pessetes que Salvador Marsal Pons, director de la fàbrica Hilaturas Voltregá, havia de pagar a l’Estat, a la construcció del Seminari”. L’ajuda de l’Estat va ser definitiva gràcies a donacions periòdiques i al fet que va facilitar el subministrament de ferro i de ciment, que es regulaven directament des del govern. L’any 1941, poc després que el bisbat presentés l’avantprojecte, va donar  250.000 pessetes i va cedir dos milions més distribuïts en quatre lliuraments de mig milió cadascun al llarg dels anys 1946 i 1947. En el moment de finalitzar les obres va subvencionar un milió més, que el bisbat havia sol·licitat justificant la seva demanda en la celebració del centenari de la mort de Jaume Balmes, l’agost de 1948.
 
En el seu treball, Fonoll i Tomàs expliquen que amb les donacions rebudes no es va poder acabar l’obra dins el període previst i es va ajornar la seva finalització fins al juny de 1949, dia de clausura de les festes balmesianes. Una data que tampoc fou definitiva ja que, encara que es realitzà una gran cerimònia d’inauguració, la lentitud de les obres i del subministrament de materials va fer-ne allargar la construcció fins ben entrada la dècada dels 60. Utilització de presos en les obres. Escassetat d’aigua Alguns departaments específics de l’Estat van cooperar en el projecte. El Ministeri de Justícia va fer una donació d’un milió dues-centes mil pessetes. En les obres es requerien prop de cent treballadors. Els més qualificats eren homes amb un contracte laboral que feien la feina a canvi d’un sou i tenien una assegurança per a possibles accidents laborals. Però per tal de reduir els costos al mínim, el bisbe va aconseguir el permís del ministre per a la utilització de presos condemnats a redempció de penes per treball. El sou d’aquests homes era nul, tot i que de tant en tant se’ls oferia algun àpat especial o se’ls lliurava roba. El juliol de 1944 va ser necessari destinar més soldats a la vigilància d’aquests presos perquè les fugues en hores de feina eren considerables. Periòdicament anaven arribant presos per treballar, però “si al principi  provenien tots de la presó de Vic, a la llarga s’aconseguiren permisos d’altres presons catalanes”.

El ferro i el ciment no eren els únics productes escassos de l’època, sinó que la ciutat de Vic patia, a més a més, una manca d’aigua preocupant: “Per superar aquest obstacle, que suposava també un augment del pressupost, el bisbat dugué a terme una sèrie d’estudis, a mans de l’arquitecte encarregat de l’obra, Lluís Bonet i Garí, i realitzà alguns contractes entre propietaris de la comarca per a superar aquesta dificultat. L’aigua usada durant la realització de les obres va ser cedida  desinteressadament per la Societat Energia Elèctrica del Ter S.A. que, a partir del maig de 1944, subministrà, a més, l’energia elèctrica necessària en la construcció”.
Pensant en el proveïment definitiu d’aigua, xifrat en uns 13’60 metres cúbics diaris, es van plantejar diverses opcions possibles. Vic es proveïa de l’aigua procedent de les fonts de Monellots, Bellpuig i La Frontera, però es va decidir no utilitzar-la per la seva escassetat. “Descartades altres possibilitats només quedaven dues alternatives: les Fonts de la Madriguera i les aigües provinents del Mas Can Tona, dins el terme municipal de Folgueroles. El 19 d’agost de 1943 la Sra. Enriqueta Porret, propietària de Can Tona (una masia de prop de Folgueroles) va cedir al bisbat, mitjançant una escriptura de compra-venda, tres quartes parts de la meitat de la seva part de l’aigua de la font i va permetre la instal·lació de canonades dins la seva propietat, reservant-se el dret de realitzar una petita derivació d’aquestes per subministrar aigua a unes cases que posseïa al carrer de Verdaguer. Al llarg dels dos anys següents el bisbat firmà altres contractes amb propietaris com Josep Genís Arumí, Mercè Sala Font, Antonio Bofill, Lluís Vila Molas, Francisca Colomer Costa, Carme Toll, Ramon Aulet Sala o Ramon Fontarnau, amb els quals arribà a acords per canalitzar aigua dins les seves terres i fer-la arribar al Seminari de Vic. Un cop resolts els problemes d’aigua al Seminari, el 1947, aquest en va cedir una certa quantitat a l’Ajuntament per tal que se solucionessin els problemes d’escassetat de Vic”. Projecte inicial de l’edifici Entre el febrer de 1940 i l’abril de 1942, l’arquitecte Lluís Bonet i Garí ja havia començat a treballar en l’avantprojecte de l’edifici i havia presentat alguns plànols i memòries que després van ser modificats. I encara que el 8 de setembre de 1942 es va col·locar simbòlicament la primera pedra, les obres de construcció de l’edifici es van iniciar el maig de 1943. Tal com recullen les estudioses Funoll i Tomàs, l’edifici a dissenyar “requeria poder viure en col·lectivitat, de forma relativament recollida, permetre el desenvolupament pedagògic i físic adequat dels alumnes i crear un ambient d’estudi agradable. Les parts de l’edifici s’havien d’adaptar als diferents cursos existents, separats segons l’edat i els diferents estudis. 150 alumnes de llatí i de retòrica s’agrupaven en 5 cursos d’humanitats, 68 seminaristes més cursaven els estudis de filosofia organitzats en tres cursos i un altre grup de 82 estudiants duia a terme 4 cursos de teologia. Aquest total de 300 escolars es repartia, a la vegada, entre el Seminari Menor, reservat únicament als estudiants d’humanitats i situat a l’esquerra de l’edifici, i el Seminari Major, on estudiaven els alumnes de filosofia i teologia situat a la dreta del mateix edifici”.
    A més d’aquestes dues ales, l’arquitecte va dissenyar “un cos central que serviria per separar i unir, a la vegada, els dos cossos laterals. Els mantindria incomunicats als pisos superiors (on habitarien els estudiants), però els relacionaria per la planta baixa, on hi havia les aules, els menjadors i l’església entre d’altres dependències. Totes aquestes sales, per a oferir la màxima comoditat, requeririen un terreny d’uns 20.700 metres quadrats, 230 metres de llargada del costat major i 90 d’amplada, el més petit. Tot l’edifici presentaria una construcció semitancada, per a salvar les dificultats d’escalfament causades pel clima fred de l’hivern i per a donar al Seminari un ambient semblant al monacal”. Al cos central de l’edifici s’hi trobaria també “l’entrada principal i una façana decorada amb motius religiosos, encarada a migdia. Immediatament després d’entrar a l’edifici, passant pel pòrtic d’entrada, trobaríem un gran vestíbul a partir del qual, i per un seguit de portes i passadissos, es podria accedir a estances com la secretaria d’estudis, el rectorat, la sala de visites i la porteria. A més també hi hauria una escala per la qual es podria arribar a la part anterior dels pisos superiors. En aquesta part del primer pis hi hauria una sala de recepció, les cambres i el despatx del bisbe, els despatxos del rector i del vicerector, diversos annexos i l’accés a la terrassa de la façana principal. A la segona planta hi hauria les habitacions dels professors, consistents, cadascuna d’elles, en un dormitori i un despatx particular. Un semisoterrani contindria la porteria, habilitada com a residència del porter, i uns magatzems. Tornant al vestíbul central i avançant cap a l’interior de l’edifici trobaríem un pòrtic interior, de reduïdes dimensions, que conduiria directament a l’entrada principal de l’església”. A banda i banda de l’església es van projectar uns passadissos o pòrtics que comunicarien el vestíbul i la part anterior de l’edifici amb la part posterior, deixant el temple al centre. “A la part posterior s’hi ubicaria la cuina i les sales de rentat de roba i de planxat, uns serveis únics per als dos seminaris, i també la infermeria comuna. Unes escales conduirien a unes estances del primer pis aïllades de la resta de l’edifici, que serien els dormitoris i la residència de la comunitat de religioses encarregades de tots els serveis a la resta d’habitants. A la part del segon pis, limitada també a les religioses, hi hauria un àtic que serviria de magatzem. A cada costat del cos central s’hi desplegarien els dos seminaris, Major i Menor, aïllats entre ells i de forma totalment simètrica. Constarien, cadascun d’ells, d’un pati interior porticat d’uns 27 x 21 metres i es trobarien encerclats per una sèrie de passadissos que ens conduirien a totes les estances de les plantes. La planta baixa estaria equipada amb les sales necessàries per a la vida cultural dels estudiants, les aules, els laboratoris i els menjadors. Tot i així, aquesta planta es distingiria en els dos seminaris perquè el de l’esquerra, el Menor, tindria el paranimf i una capella privada abans esmentada i, en canvi, el Major posseiria la biblioteca i els museus, estances que tots els alumnes haurien de compartir amb els seminaristes de l’ala contrària”.
  També es va preveure un semisoterrani, “al qual s’accediria per les grans escales de cargol de la part posterior, amb un gimnàs per a 75 persones, un seguit d’estances habilitades especialment per a l’esbarjo dels dies plujosos, alguns serveis sanitaris, uns magatzems i la maquinària de la calefacció amb la carbonera. Les tres plantes superiors estarien formades pels dormitoris, les sales de descans i la major part dels serveis sanitaris. Els dormitoris es distribuirien a cada pis en tres ales en forma de T, situant el centre d’aquesta T al vestíbul que donaria a les escales de cargol posteriors, on també hi hauria el dormitori del vigilant, anomenat guia espiritual. Cal destacar que al segon i tercer pis del Seminari Major els dormitoris no serien col·lectius com a la resta de pisos, sinó que un total de 78 alumnes podrien disposar de cel·les particulars equipades amb armari i lavabo propis. La separació segons cursos i ensenyances també es faria palesa a l’exterior. A banda i banda de l’edifici hi hauria un camp de joc d’uns 4.000 metres quadrats per a la realització d’esports, un frontó i una gran extensió de jardins”. Modificacions del projecte inicial Tanmateix, el projecte inicial es va alterar i es va anar modificant a mesura que les obres avançaven: “L’any 1944 l’arquitecte de l’obra presentà uns nous plànols i una altra memòria en els quals es poden observar algunes modificacions encara que mantenint l’estructura bàsica del començament. Es va ampliar el nombre d’estudiants que podrien residir a l’edifici fins a un total de 400 canviant una mica la disposició de les habitacions. D’aquesta manera al Seminari Major tots els dormitoris, 156, serien cel·les independents en les quals els alumnes podrien estudiar sols i adquirir hàbits d’estudi propis, cosa que portaria a la modificació de totes les finestres dels pisos dels dormitoris, i al Menor tan sols els alumnes més petits dormirien en habitacions col·lectives”. El semisoterrani va ser la part de la construcció més afectada pel canvi: “Es va ampliar la part posterior dotant-la d’un soterrani on es col·locarien les calderes i la carbonera, un porxo per als cotxes, sales habilitades per alguns treballadors com seria el jardiner, noves habitacions per a planxar o cosir i algun magatzem, deixant els dos laterals per a l’emplaçament de les sales de lleure i de la majoria de museus, i reservant les sales de la planta baixa per a la realització de les classes. Es construïren també dues torres, a banda i banda del cos central, que donaven més elegància i majestuositat a l’edifici i servien, a la vegada, per a albergar els dipòsits de l’aigua. Es van suprimir les golfes ja que el fort fred a l’hivern les feia inhabitables”. Durada i finalització de les obres El projecte, d’una gran envergadura, va ser dut a terme pel contractista d’obres Jacint Noguera, “que va ser el guanyador del concurs organitzat entre contractistes, en el qual cadascun d’ells havia de presentar la seva proposta de preus unitaris desglossats per al projecte. El seu màxim competidor va ser Feliu Casas, tot i que el 18 d’agost de 1942, l’arquitecte Lluís Bonet Garí decidí lliurar l’obra al Sr. Noguera. El contracte que es firmà el 3 de setembre de 1942 permetia l’associació de diversos contractistes, tots sota les ordres de Jacint Noguera, a causa de les grans dimensions de l’obra”. Tal com explica Rogeli Fletas en el seu llibre Història cronològica de l’abastament d’aigua a Vic, els quatre contractistes d’obres que finalment hi van treballar conjuntament -Joan Busquets, Feliu Casas, Antoni Ferrer i Jacint Noguera- eren anomenats popularment "Los cuatro grandes". En les tasques de fusteria, els treballs van anar a càrrec dels fusters Fitó i Vivet.
Es preveia que les obres es realitzarien “en un termini de 18 mesos repartits
proporcionalment entre les feines d’excavació i preparació de fonaments i d’edificació
del semisoterrani, de la planta baixa, dels pisos superiors i de la teulada. En el cas d’allargar el termini fixat, se li imposaria una sanció o es rescindiria el contracte. Tot i així les obres podien ser suspeses en cas de falta de material, de gelada intensa o condicions meteorològiques adverses o altres causes de força major no especificades al contracte sempre i quan el contractista ho justifiqués amb antelació i l’arquitecte donés el seu vistiplau. Al llarg de totes les obres el Seminari Major evolucionava més ràpidament que el Menor. Així, mentre al primer se li habilitaven un rectorat, una capella, una cuina i un departament per a les monges, tot provisional, al segon encara se li estava acabant la teulada i sols tenia finalitzats les parets i els sostres. Per aquesta raó i a causa de la pressa que el bisbat tenia per a començar a usar el nou edifici, el curs 1947-48 es començà a cursar, ja, a les aules del pavelló del Seminari Major mentre que els estudiants d’humanitats hagueren d’esperar un temps més per a inaugurar la seva part de l’edifici”. Franco presideix la inauguració La cerimònia d’inauguració del nou Seminari va ser el dia 5 de juny de 1949, aprofitant la festa de cloenda del centenari de Balmes i la visita a la ciutat de Vic del Caudillo, Francisco Franco. Coincidint amb l’esdeveniment balmesià, juntament amb l’obertura del Seminari, es van organitzar exposicions, congressos i conferències, un concurs d’ornamentació de carrers, actes litúrgics, un concurs de sardanes a la plaça Major i altres inauguracions com la d’un monument a Balmes a la plaça Don Miquel de Clariana i un nou pont que unia el parc Balmes i el barri de Sant Francesc (La Calla).

Dos anys abans Franco, la seva dona Carmen Polo i la seva filla Carmencita ja havien visitat la ciutat de Vic, on va ser rebuts a l’ajuntament per l’alcalde Manuel Riera Comella. Després van visitar la catedral, on Franco va entrar sota tàlem.  A l’interior l’esperava el bisbe Perelló, amb mitra i bàcul. Sortint del temple, al Palau Episcopal, el bisbe li va mostrar la maqueta del futur Seminari Major de Vic.
  Aquell diumenge 5 de juny del 1949, abans d’inaugurar el Seminari, Franco va presidir juntament amb el cardenal Federico Tedeschini —nunci del Vaticà i hostil al catalanisme des d’abans de la Guerra Civil— la cloenda del Congrés Internacional d’Apologètica celebrat amb motiu del Centenari de Balmes. Franco i Tedeschini van pronunciar sengles discursos que van ser recollits per la premsa de l’època amb gran profusió de detalls i amb una destacada informació gràfica, ja que la trobada del dictador amb el nunci va ser divulgada amb fins propagandístics. Tal com explica Conrad Vilanou en el treball titulat Jaume Balmes i el franquisme: a propòsit de les dues visites de Franco a Vic (1947 i 1949), les pretensions de Franco no va tenir el ressò intel·lectual esperat. “La intenció del Congrés d’Apologètica va ser més ideològica que no pas filosòfica, atès que en el context en què es trobava el règim franquista —aïllat internacionalment— es pretenia posar de manifest les respostes que l’Església donava als grans reptes ideològics que afectaven la societat com eren el materialisme, l’immanentisme, el subjectivisme, l’existencialisme, el comunisme, és a dir, els grans errors del modernisme. D’acord amb el clixé que havia propugnat el mateix règim, Espanya es convertia en la salvaguarda de la cultura cristiana davant dels perills del comunisme de manera que Franco refermava el seu paper de sentinella d’Occident, amb el beneplàcit de l’Església”. Per Conrad Vinanou, “la visita de Franco a Vic no constitueix un fet anecdòtic, ni marginal, tal com el cabdill va reconèixer en el discurs de final d’any, pronunciat el 31 de desembre de 1949: ‘En nuestra proyección espiritual, la celebración en Vich del Congreso Internacional de Apologética, con motivo del Centenario de Balmes, dio ocasión a la visita a nuestra madre Patria de la más lúcida representación del pensamiento católico y del representante de su Santidad, cardenal Tedeschini, cuya presencia subrayó la importancia de nuestra aportación espiritual a la causa de la catolicidad en el plano que corresponde a una fe que es el más íntimo y excelso patrimonio de los españoles’.

Aquesta visita s’emmarca en un context d’abast internacional des del moment que tenia un objectiu ben pregon: reafirmar la catolicitat de l’Estat, confirmar la sintonia entre el poder civil i l’Església —no debades Franco va condecorar el bisbe de Vic en el seminari de la ciutat aquell diumenge 5 de juny— i guanyar la confiança del Vaticà que així es convertia en una mena de garantia per legitimar un règim que, malgrat tot, acabaria sent acceptat més tard —no sense reticències— en el concert mundial de les nacions”. Al final, però, les pretensions promocionals de Franco no van tenir el ressò internacional esperat.


                                       --------------------------------------


Tanmateix, el diari La Vanguardia explicava que la segona visita de Franco es va produir per demostrar al món que Espanya era “la salvaguarda de la cultura cristiana davant dels perills del comunisme” i que ell era “el sentinella d’Occident” (Vigía de Occidente), amb el beneplàcit de l’Església. Després de la cerimònia a la Catedral, la comitiva es va traslladar al Seminari, un edifici que el Generalísimo va inaugurar solemnement, aprofitant l’avinentesa per felicitar el prelat, l’alcalde i el poble vigatà per l’entusiasme posat en la construcció de “tan magnífic alberg de formació de seminaristes”. Finalment, enmig de nombrosos i prolongats aplaudiments, va imposar al doctor Perelló la Cruz Meritísima de San Raimundo de Peñafort.
La Vanguardia també informava que, acabada la fastuosa cerimònia d’inauguració, el bisbe va oferir al Caudillo un banquet al Palau Episcopal servit per l’Hotel Ritz de Barcelona. Va ser un esplèndid dinar que va comptar amb l’assistència dels ministres de la Governació, de l’Exèrcit i de Justícia, l&r