Diada de Tots Sants al cementiri de Manlleu. Foto: Adrià Costa

Anys enrere, moltes persones supersticioses tenien una aversió malaltissa a l’idea de
fer testament perquè pensaven que aquesta decisió accelerava la seva mort. També  creien que era un procés molt complicat i car. Avui, però, molts ciutadans (i no necessàriament de la tercera edat), s’han adonat de la conveniència d’anar al notari i, per només 36 euros, signar un document que deixi clar qui és el beneficiari, o beneficiaris, dels seus béns, drets i obligacions en el moment de la seva defunció. Amb un  avantatge afegit: les últimes voluntats sempre es poden revocar i modificar tantes vegades com es vulgui.

Ningú sap amb certesa quan li arribarà la mort. Per Esteban Bendicho (foto, a sota), professional del col·legi de notaris de Catalunya, “fer testament és una forma d’evitar conflictes posteriors. Quan, per exemple, mor algú en un accident, es demanen les últimes voluntats, un certificat oficial que està centralitzat a Madrid. Si el difunt és català i no ha legalitzat un testament, es fa una declaració notarial d’hereus, d’acord amb el codi civil català. Però és un procés costós i problemàtic. Abans aquesta declaració l’havia de fer un jutge i encara era molt més cara”.

En aquests casos, per dilucidar qui són els hereus, primer es dona prioritat als fills (o els néts) a parts iguals. Si hi ha fills menors d’edat (legítims o no), la vídua té dret a l’usdefruit de l’herència, però no pot fer cap operació sense el consentiment dels hereus. Si no hi ha fills o néts, hereta el cònjuge o la parella  convivent de fet (en aquest darrer cas, s’ha de demostrar). Després vénen els pares, germans, nebots i cosins. I quan s’acaba el parentiu col·lateral més enllà del sisè grau, hereta la Generalitat.

 En una declaració d’hereus, però, no s’aplica el dret a la legítima, una figura jurídica que només és vàlida quan l’actor ha fet testament notarial. Si el difunt vivia fora de Catalunya, s’aplica la legislació del lloc on residia. A Espanya hi ha varis sistemes civil, amb algunes diferències. A Sevilla, per posar un cas, s’utilitza el codi civil espanyol; i a Saragossa, la compilació aragonesa.

El dret català contempla la possibilitat de fer tres tipus de testament: davant del rector, l’hologràfic i el notarial, el més habitual i recomanable. El testament davant del rector avui ha quedat obsolet. Abans, algunes persones que vivien en petits pobles i no podien anar al notari, en casos urgents optaven per aquesta variant, encara que sempre s’havia de protocol3litzar el testament davant d’un notari i llavors l’expedient havia de passar a mans d’un jutge.

En el cas d’un testament hologràfic, el testador escriu de puny i lletra un document privat que només serà vàlid si hi fa constar el lloc i la data de l'atorgament i es presenta al jutge. Però el procés s’allarga i encareix a l’haver de passar per les proves cal·ligràfiques, advocats, procuradors i pèrits. L’únic avantatge d’aquesta variant és que quan algú està apunt de morir i no pot acudir al notari, pot redactar personalment les seves últimes voluntats.

El testament notarial és el més aconsellable. Pot ser obert (quan el testador expressa la seva voluntat al notari i aquest redacta el testament) o tancat (quan el testador el dóna al notari en un sobre tancat). I no s’ha d’aportar cap documentació, a banda del DNI. Però perquè el document sigui vàlid, el notari haurà de comprovar si el testador té plenes facultats.

Esteban Bendicho explica que “cada vegada hi ha més joves que s’adonen de la conveniència de fer testament notarial, perquè avui la gent compra i ven més que abans, té fills i se separa o divorcia amb més facilitat. La vida d’una persona és més canviant i s’ha d’adequar a les noves situacions. Per això és normal que durant la vida avui es faci un promig de dos testaments”.

Quan hi ha una herència complicada amb molt patrimoni i molts hereus, per evitar problemes apareix la figura del marmessor, normalment un notari, un advocat o un amic de la família designat pel testador. Aquesta persona té cura de complir i executar l’ultima voluntat del testador. El marmessor pot ser universal (quan la seva gestió afecta la valoració i distribució de tota l’herència), o particular (quan la gestió es limita a determinades comandes). El càrrec de marmessor universal és retribuït amb un 10% del valor de l’herència, i té la potestat de vendre béns, cobrar crèdits, pagar deutes i càrrecs, pagar legítimes i fer adjudicacions entre els interessats en la successió.

Amb tot, un testament també es pot impugnar, si l’impugnador al·lega falta de capacitat del testador, que pot haver estat manipulat. Hi pot haver impugnacions per  vici, error de consentiment, violència, intimidació o falta de capacitat. Tanmateix, aquestes circumstàncies són difícils de produir-se perquè quan algú fa testament ja passa pel filtre notarial. Bendicho explica que “els notaris ens podem equivocar, però en més del 99% dels casos sabem perfectament si algú fa testament en condicions o no, o si es torba en una situació d’alzheimer avançada i no sap que fa. Per impugnar, sempre s’han de presentar proves”.

Fins fa poc, els hereus en línea directa pagaven tributs a la Generalitat, però això ja s’ha acabat. De tota manera, els hereus més llunyans poden pagar al voltant d’un 12% dels bens heretats. En molts municipis segueix havent-hi un impost sobre la plusvàlua de solars,  que normalment no afecta la vivenda habitual del testador, però sí els altres immobles.

Tanmateix, qualsevol persona pot renunciar  a l’herència perquè desitja que el beneficiari sigui un altre, o perquè el testament implica més pèrdues que guanys.  Si, pel motiu que sigui, tots els hereus renuncien, llavors l’herència és per a la Generalitat.

Cobrar la legítima

Segons el dret català, una persona pot disposar dels seus béns de la manera que vulgui. Els pot atorgar a un o més hereus; però tots els fills, sense excepció, sempre tenen dret a rebre la legítima, una part del valor que tenen els béns del difunt el dia del seu òbit, dividida pel nombre de fills, incloent-hi l’hereu. Si un home  amb quatre fills deixa un patrimoni valorat en un milió d’euros, la legítima seran 250.000 euros, una quarta part de l’herència; però com que en aquest cas hi ha quatre fills, la xifra s’ha de tornar a dividir entre quatre. Així, un  fill que no sigui l’hereu cobrarà 62.500 euros.

Anys enrere, la legítima era considerada un dret real, mitjançant el qual les finques que constaven al Registre de la Propietat responien del pagament. Però des de 1990, és un dret personal que el legitimari pot reclamar a l’hereu.

Capítols matrimonials

Al segle XIX i bona part del XX, hi havia una figura jurídica clàssica del dret català molt estesa a les zones rurals, el fideïcomís, basada  en el dret successori, segons la qual una persona, en testament o en capítols matrimonials, deixava tots els seus béns, o una part, a una altra persona, amb l’encàrrec que els conservés i els transmetés a un tercer, anomenat fideïcomissari.

Per preservar la integritat del patrimoni i evitar la desintegració i la dispersió de les finques, les cases pairals i masoveries, els camps i els boscos, quan es casava l’hereu, el noi gran, els propietaris atorgaven capítols matrimonials  -l’heretament- davant d’ell, que era l’encarregat de continuar l’explotació de la finca. Aquest sistema també era molt utilitzat per famílies urbanes que tenien una petita indústria de tradició familiar.

Si en el cas de l’habitual testament notarial sempre hi ha la possibilitat de modificar-lo, segons el criteri del testador, un heretament fet a partir de capítols matrimonials és un pacte tancat irrevocable que no es pot modificar. D’aquesta manera, l’hereu universal, en virtut del fideïcomís, si volia disposar dels béns heretats, estava obligat a tenir fills. Si moria sense fills, l’heretament passava al  seu germà de més edat i així successivament. Tot per evitar que el patrimoni s’escapés del clan familiar. Avui, però, aquestes pràctiques estan en desús. Qui fa testament pot fer el que vulgui amb el seu patrimoni i no està obligat  a deixar-lo a l’hereu o a la pubilla.

El testament vital

La llei 21/2000, de 29 de desembre de l’any 2000 regula la declaració de voluntats anticipades (l’anomenat testament vital), una manifestació escrita d’una persona capaç que, actuant lliurement, expressa les instruccions que s’han de seguir sobre l’assistència sanitària que desitja rebre en situacions que li impedeixin comunicar personalment la seva voluntat, o sobre la destinació del seu cos o els seus òrgans una vegada produïda la mort.

Per evitar confusions i garantir que el desig de l’interessat s’acompleixi, es recomana que aquest document s’atorgui davant notari (val igual que un testament), amb la presència de tres testimonis majors d’edat i amb plena capacitat d’obrar. A banda de les instruccions sobre el tractament sanitari que vol rebre l’interessat, en el testament vital es pot anomenar un representant que actuarà com a interlocutor davant el metge responsable, o l’equip sanitari, perquè es compleixi la voluntat del pacient. En el cas d’una donació d’òrgans, no es requereix l’autorització de la família per a la seva extracció o utilització.