Aquest dimarts, 11 de setembre, ha mort a Vic Ramon Pou i Rius (Vic, 1928). Doctor en filosofia i teologia. Va estudiar teologia al Seminari de Vic i va ampliar els estudis d’humanitats a la Universitat de Comillas i de filosofia i teologia a la
Universitat Gregoriana de Roma i a la Universitat de Munic. Va ser professor del Seminari i, posteriorment, de la Facultat de Teologia de Catalunya.

Des de feia vint anys era un gran aficionat a la pintura i va arribar a pintar mes de tres-cents quadres, la majoria temes marins i teulades de Vic. Va fer la tesi doctoral amb el treball “Orientació i mètodes filosòfics en el pensadors de la Corona d’Aragó (1970). Va escriure diversos llibres de teologia (la majoria editats per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat), entre els quals destaques “Iguals en la fe” (una desmitificació de la superioritat de la casta sacerdotal) i “Creador i creatura”.

Donada la seva condició de canonge, el funeral es farà aquest dijous a dos quarts de 12 del migdia a la catedral.

A començaments de 2012 va enviar un escrit als amics on segurament resumeix el seu pensament, que podeu llegir tot seguit

---------------------------------------------------------

Escrit de RAMON POU I RIUS (gener de 2012)

A la vida, ¿tot és en va?

El mes de gener (iannua - iannuarius) ens parla d’una porta i la porta és lloc d’entrar i de sortir. Va bé que de tant en tant pensem en la porta de la nostra existència. Cal adonar-se d’allà on s’entra per no restar defraudat i cal no equivocar-se de porta de sortida per no quedar-te col·lapsat en la inutilitat. Es tant important saber on hem entrat, com encertar degudament la porta de sortida ( exire –èxit) per no veure’m fracassat. El mes de gener ens convida a pensar en la porta. Si s’entra per la finestra o pel terrat no ets ben rebut, i si s’ha de sortir per la porta del darrera sempre és penós i t’hi escapes perquè et foragiten,

L’escèptic Cohèlet de la bíblia exhala un sospir de to elegíac:“Vanitat i més vanitat..., tot és efímer; tot és en va. Què en treu l’home de tots els treballs amb què s’afanya sota el sol?” (Coh 1,2; 2, 21-23). Davant d’aquesta escèptica audició, tots ens hi podem sentir un xic identificats. L’actitud, però, d’un cert escepticisme és una actitud sàvia i humana; ningú no té el dret de menysprear-la.

Si un opta per creure en una transcendència que va més enllà dels límits de la mort i si un creu que l’activitat de la vida terrenal té a veure amb la mirada d’un Déu bo, sempre s’ha de considerar aquesta creença embolcallada d’incertesa, el dubte sempre ronda entorn del més sincer creient. Una fe que es desentengui de la incertesa, és fe borda i esmorteïda. La fe requereix una actitud humil i ha de confessar constantment l’evangèlic: “Senyor, augmenta’ns la fe” (Lc 17, 5)

Però tornem a la porta. Un cop entrat a la sala de la vida ¿haig de viure en desànim? Tampoc cal entusiasmar-se amb un optimisme desmesurat. He entrat a l’aula del humanisme que vol dir: estic entaulat amb la humanitat. Per gota que se’m desperti el bàsic sentit d’altruisme i en faci cas , la vida és un festí d’esperança, on fins i tot les situacions difícils transparenten un èxit d’equilibri humà amarat de pau.

El sospir escèptic subsisteix: ¿Hem de pensar, però, que és en va tot el que fem en la vida, tenint al davant la frontera de la mort?. Tot i tothom està cridat per creació a tenir una funció col·laboradora en l’univers; i servir i col·laborar és transcendir i transcendir-se. Aquí hi ha la base per dir que una vida humanament laboriosa no és en va.

L’escèptic Cohèlet, però, acaba l’escrit dient: “Sí, recorda’t del teu creador abans no es rompi el fil de plata i el llantió d’or s’esberli, abans no s’esmicoli la gerra a la font i la corriola del pou es trenqui, abans la pols no torni a la terra, el lloc on era, i l’alè de vida torni a Déu, ell que l’havia donat”. (Coh 12, 6-7).

No és en va estimar, consolar, fer-la passar bé als altres, donar pa al famolenc, instruir amb respecte, tenir amics, ser generós... Esforçar-se per omplir la l’existència anímica del proïsme amb tracta generós, és un afer que dóna validesa a la vida. Si el Cohèlet ens diu que et recordis del creador abans no es rompi el fil de plata, també m’haig de dir que em recordi dels altres mentre hi sóc a temps.

Cal fruir la vida amb vida i conduir-ho tot en diàleg amb la virtut d’escoltar, amorosir tensions i d’alegrar l’estona amb els altres.

!O mes de gener, ensenya’m a entrar i a sortir per la porta gran de l’existència !

Ramon Pou
Vic, 8 de gener de 2011